ARTICLES » 05-09-2012 | CENSURA I LA MANIPULACIó
 27013
|
Amagau lo valencià! (1/3)
Es van passar tots els escriptors catalans, d’un dia per l’altre, bruscament, a escriure en castellà, perquè era una llengua més noble? Per raons de mercat? O simplement per les coaccions, sancions i perills que van haver de patir per part de les autoritats competents i que, al final no van poder salvar? En Jordi Bilbeny ens ho explica en aquest document
Algunes dades sobre la traducció forçada d'obres literàries catalanes al castellà i el canvi de nom de llurs autors al llarg del segle XVI
1.- Una llengua i una cultura normals per a un país normal
Molts dels erudits actuals continuen defensant que, d'una forma natural, els literats i escriptors catalans, impressionats per la gran força de la literatura castellana i pel poder de les seves lletres, i empesos per les noves perspectives de venda del nou mercat castellà que s'obria llaminer, s'hi van abocar plegats de cop, renunciant a la llengua pròpia.
Nogensmenys, jo no em crec que als catalans els preocupés ni gaire ni gens, abocats com estaven a Itàlia i al comerç internacional, poder obrir el mercat del llibre a Castella. Ni em crec que es pugui dir que el castellà, com que era emprat a la cort, s'havia arribat a dotar d'una aurèola de dignitat, mentre que el català, com a llengua del poble, havia quedat reclòs als calaixos de l'oralitat i la família. A Catalunya, el català era la llengua també de la cort i de tota l'administració. La llengua amb què es redactaven les lleis. A tombants del segles XV i XVI, amb Alexandre VI exercint el Pontificat, va ser també llengua oficial de la Cúria romana. O com diu En Rubió i Balaguer: "acabà per donar-se el cas d'un poble on tota la maquinària administrativa tenia el català com a idioma oficial"1.
I pel que fa als llibres i a les preferències idiomàtiques dels lectors, En Manuel Peña ens assegura que, a Barcelona, "des de final del segle XV fins al darrer terç del XVI l'hegemonia del català és quasi absoluta"2. Mentre que, per contra, les obres en castellà eren quasi inexistents, car "la gran majoria dels llibres, i de vegades tots, de juristes, metges o professors universitaris era en llatí"3. I en aprofundir l'àmbit de la inexistència de llibres en castellà entre els barcelonins, s'adona que el que hi predomina són els llibres en italià i que l'hàbit de llegir en italià més que no pas en castellà tant s'esdevé entre la noblesa com entre els ciutadans honrats i els mercaders: "En Francesc Marquet (1514) no tenia cap llibre en castellà, però dos en italià; En Francesc Vernegal (1524) posseïa 17 llibres en llatí i 10 llibres en llengües vulguars, 4 en català i 4 en italià, i només dos en castellà.
"Per posar alguns exemples, com explicar que el jurista Jaume Antoni (1485) tingués «un libre dels comptes del studi en italià», que el canonge Serafí de Masdovelles (1538) posseís 14 llibres en italià i només 4 en castellà? Potser sigui més comprensible que el mercader Joan Ferrer (1530) tingués al seu estudi «una biblia toscana de paper de stampa [i] uns altres libres... anomenats en lengua toscana»; que el mercader Mateu Capell (1487) posseís dos dels seus quatre llibres en italià; que la Benedicta Salavert, vídua de mercader (1516) tingués 14 llibres, dels quals 10 eren en català i 3 en italià"4.
I si això passava a Barcelona, referent a València, En Philippe Berger, ha apuntat que des del 1474 al 1489 s'observa una producció del 33,33% d'obres en català i el 66,66% en llatí, sense cap obra en castellà. Cap ni una. I, encara, del 1490 al 1510, s'amplia encara més l'edició d'obres catalanes, que suposaran ja un 46%; es redueixen les llatines al 49% i apareixen tres llibres estampats en castellà, que computen un ínfim 4%5. I mentre anota que "del que ens precedeix hom pot pensar que la primera època de la impremta a València ha estat essencialment girada vers el mercat interior, que satisfeia. És l'època daurada del valencià", per contra, objectiva que "durant aquest temps el castellà és pràcticament inexistent"6.
Llavors, cal ser molt cauts a l'hora d'interpretar que, si, de cop i volta, entre 1510 i 1524, es produeix un augment desmesurat de l'edició de llibres en castellà, que ara ja contempla un 45% de tota la producció editorial7, aquesta sigui per raó que els valencians escrivissin, de la nit al dia, en castellà. Perquè un estudi més personalitzat, d'autor en autor, ens indica que, l'edició d'una obra en castellà era, molt sovint –massa sovint– el fruit de traduccions imposades i forçoses, amb tota mena de coaccions, que diversos autors coetanis ja denunciaven.
2.- La Història de València d'En Pere Antoni Beuter és feta recollir i se'l commina a traduir-la al castellà (1546)
Aquest és el cas, entre d'altres, d'En Pere Antoni Beuter, el qual, a l'edició castellana de la seva Historia de Valencia, ara ja titulada Primera parte de la Coronica general de toda Espanya, impresa al 1546, hi publica una carta adreçada al "Consell de la Ínclita ciutat de València", on exposa que l'obra "imprimiose, pues, en lengua Valenciana, como yo la compuse"8, però denuncia que, acte seguit, "fue recogida en Aragon y Castilla"9. Llavors, matisa que el llibre "era necessario proveerle de lengua Castellana, con que fuesse entendida en los lugares do no entendieran la Valenciana"10. S'excusa de traduir l'obra, atès que, "siendo yo Valenciano natural, y escriviendo de Valencia, a los regidores della, escriva en Castellano, lengua estraña para Valencia", perquè, havent vingut els diversos regnes d'Espanya "en un general y solo Señorio, excepto el reyno de Portugal, paresce que el mesmo tiempo requiere que sea en todos una comun lengua, como solia en la Monarchia primera de Espanya en tiempo de Godos"11.
Amb la qual cosa, el que queda palès que passava a València és que, encara que la llengua castellana sigui estranya al regne, cal que esdevingui la llengua comuna de tots els seus súbdits pel fet –per l'únic fet– de ser la llengua del rei. I per aquesta raó s'ordena que es reculli la Història catalana d'En Beuter i es tradueixi degudament al castellà. En Beuter va rebre l'ordre corresponent de traducció i, tot i així, sembla que no va ser gaire favorable a escometre-la, però no tenia més alternativa. Ens ho explica ell mateix cap al final de la carta: "Con todo esto yo no lo hiziera, si consultando muchas vezes, no les pareciera bien a vuestras Magnificiencias"12. És a dir, que hi va haver un cert debat, perquè En Beuter no ho volia fer. Però, al capdavall, aquestes autoritats van tancar files i li van ordenar la traducció de forma immediata, puix l'autor ens assegura que les magnificències predites "se firmaron en ello [s'hi afermaren], quando por diligencia del Iurado Bernat Symon, me dieron mucha prissa para que saliesse a la luz la segunda parte, que en mi casa quedava"13. I per això insisteix que, en cas de no haver-ho fet, hi podrien haver hagut represàlies: "Verdad es que me podrian algunos reprender, ya que en Castellano se havia de transladar"14. La rotunditat amb què ho diu, posa d'evidència que l'obra "s'havia de traduir al castellà" com un imperatiu legal, i que, si no ho feia, podia ser reprès. I llavors, per no dir-ho ell directament, porta a col·lació una situació semblant, en què Cató, a demanda d'Aule Gel·li, que no sabia com enllestir una obra, li respon: "quien te forçava escrivir lo que no sabias. Assi lo recuenta Aulo Gellio. Mas yo podre le dezir a Caton, y a quien tal me dixesse, que me fue forzado trasladar yo mismo" el llibre15, tal vegada perquè no l'atribuissin a un altre autor. Cert: ell mateix va assumir el risc de la traducció forçada. I ho escriu sense embuts: el van forçar a traduir el llibre. I tot seguit hi insisteix, abans d'acabar la carta: "yo he trabajado en complir con el cargo que vuestras Magnificencias me impusieron"16. Hi va haver, doncs, una imposició –dit tan ben dit com es podia dir–, de la qual, per bé que ho va intentar, no se'n va poder deslliurar. I el llibre, un cop recollida l'edició catalana, va ser imprès en castellà, a despit que, com ell mateix assegura, per deixar-ho palès, el castellà era "llengua estranya a València".
Era la imposició que ja va detectar En Berger, per tal com ens confirma que "podem considerar, doncs, que a partir del 1540 i 1550 s'obre el període a partir del qual els editors valencians ja no deixaran als autors la facultat d'escollir la llengua que prefereixen. A partir d'aquests anys la llei del mercat imposa el castellà, pràcticament sense discussió. Un escriptor d'èxit d'aquesta època decisiva ho explica sense traves: J. Taix declara al pròleg de la primera edició en català de la seva obra sobre el rosari, que les dues anteriors s'havien imprès en castellà perquè havia rebut l'ordre expressa de redactar el seu llibre en aquesta llengua"17. Llavors, si hi havia ordres expresses que no es podien defugir i, en el moment d'editar el llibre, els autors ja no podien escollir la llengua en què el volien imprimir, la llei del mercat de què parla En Berger, ha ser una altra mena de llei, perquè és de tothom sabut que el mercat, al segle XVI, no tenia cap tipus de llei que pogués exercir aquesta mena de coaccions lingüístiques. Les úniques lleis que hi havia eren les de l'Estat i dels seus organismes controladors i coaccionadors. Aquestes sí que eren lleis insalvables.
3.- En Lluís del Milà avisa a Lo Cortesà que els castellans ens furten la llengua i les obres i les fan passar per seves (1561)
En aquesta avinentesa precisa, En Beuter exposava amb una gran naturalitat i diplomàcia que se l'havia forçat a traduir el llibre. I ell mateix signava i assumia l'autoria de l'obra. Però no era sempre així. En molts altres casos, les obres eren traduïdes al castellà i, esborrat que era el nom del seu autor, les feien córrer per Castella i Espanya com si realment fossin castellanes. Fins avui he tingut la certesa que això era així, però no ho havia pogut documentar assenyaladament. I ha estat furgant més enllà dels apriorismes, i del que tothom diu i rediu, que n'he obtingut la prova definitiva. És a la traducció castellana del llibre d'En Lluís del Milà, Lo Cortesà, del 1561 ("però escrit, en part almenys, abans del 1538", precisa En Rubió i Balaguer18), i del qual tampoc no se'n conserva l'edició en la llengua original. Tot i que, a l'"Epistola Proemial" l'autor hi deixa ben clar que el llibre "representa la corte del Real Duque de Calabria y la Reyna Germana: con todas aquellas damas y cavalleros de aquel tiempo" i "haziendo que hablen en nuestra lengua Valenciana como ellos hablavan"19, l'obra ja es va editar en castellà. I la majoria hi parlen quasi sempre en aquesta llengua. Per això En Vicent Josep Escartí se sorprèn i escriu: "Sospitem, però, que l'ús del català entre la noblesa valenciana del XVI havia de ser molt més habitual del que aquesta imatge de Milà ens ofereix"20. És irrebatible que els personatges, tots ells catalanoparlants, havien de parlar sempre en català. Si més no entre ells. Aquesta era la realitat. Aquesta, la voluntat d'En Milà, que, a més a més, ho explicita encaridament a l'Epístola Proemial. Però quan el llibre s'edita ja parlen en castellà. Hi tindria alguna cosa a veure que l'autor morís a l'agost del 155921, poc abans de l'edició? Si el llibre es va enllestir en una data una mica anterior al 1538, com afirma En Rubió i Balaguer i es desprèn pel context històric de l'obra, per què no es va editar fins després de la mort d'En Milà, ben bé vint anys després? Per ell mateix sabem que el volia escriure i editar immediatament. A l'Epístola reconeix que certes dames de València li van donar l'encàrrec de fer-lo i editar-lo: "fuy mandado que pusiesse por obra el Cortesano que las damas mandaron que hiziesse: Y que lo dirigiesse a vuestra Real Magestad. Pues con mucha razon se le devia. Y assi tuve por muy buena ventura ser tan bien mandado como esta dirigido"22. L'Antoni Tordera reconeix que "l'encàrrec de les dames es féu als voltants del 1535"23. Per tant, aquesta Reial Majestat –C.[esària] R.[eial] M.[ajestat], que s'invoca a l'inici de l'Epístola24–, havia de ser l'Emperador Carles. En Milà hi fa referència al mateix text proemial: "Quod est Cesaris Cesari. Y assi presento al Cesar lo que es de Cesar"25. Llavors, com és que si s'ho havia proposat ja en temps de l'Emperador Carles, En Milà no arribaria mai a editar el llibre? Tot fa suposar que s'editaria precisament després de la seva mort a fi i efecte de poder-lo traduir sense traves ni l'oposició de l'autor i s'aprofitaria la dedicatòria per rededicar-la al rei Felip II, que és a qui és dedica realment, segons el text. Perquè, si com assevera l'Escartí, "és evident que l'autor ja no va poder veure el llibre imprès"26, per tal com es moriria ben bé un any abans, ¿com és que el colofó expressa, contravenint les lleis de censura i control d'impremta, que l'obra fou "Corregida a voluntad y contentamiento del Autor"27? No seria que es voldria aparentar aquesta correcció impossible del mateix Milà a fi de camuflar com fos que realment l'obra havia estat corregida a voluntat i a contentament del "censor" –de l'autoritat, civil o eclesiàstica–, que l'havia ordenat? No en tinc cap dubte. Els indicis que aquí he mostrat i les traces lingüístiques del text ens demostren que som davant d'una traducció. No s'explicaria tampoc de cap més manera que l'autor volgués donar el to de verisme i autenticitat que hi dóna, amb personatges reals de carn i ossos, amb nom i cognoms, que a la vida normal parlaven català entre ells, i fent l'incís revelador que els farà parlar "en valencià", i que a l'obra ells parlin majoritàriament en castellà. Això sobta encara molt més.
Doncs, bé, és justament en aquest llibre que En Milà, en un debat entre diversos nobles, fa dir a la dama Joana Pallars: "Señora doña Violant: Amagau lo Valencià, que Castellans van per la terra: que per burlar de nostra llengua nos furten les paraules, y porten les a Castella per a fer farçes ab ella, que mones son de Valencia, parlant ab reverencia"28.
Més clar, impossible. Segons En Milà, hi ha una apropiació de les lletres valencianes per part de Castella, que se les queda, les fa passar per seves i les representa com a tals en territori castellà o, potser, fins i tot, espanyol. No ho ha vist ben bé així En Francesc Massip, el qual, desconeixedor de la problemàtica del canvi forçat de llengua i de l'atorgament d'una autoria nova a l'obra, interpreta el passatge de la següent tenor: "Això vol dir simplement que els primers dramaturgs còmics espanyols han passat per València a aprendre teatre i han copiat els recursos, les situacions còmiques i fins i tot els girs lingüístics d'un teatre popular o burgès insinuat, però que no ens ha perviscut"29. Una interpretació excessivament lliure i imaginària, fruit de les lectures de la història oficial sobre literatura i teatre espanyols. Res d'això, però, no diu el text, sinó que parla obertament de furt: "nos furten les paraules", escriu En Milà. Es parla de furt; no pas d'imitació o plagi. Nogensmenys, el que sí que copsa En Massip és que En Milà hi fa esment d'un teatre "que no ens ha perviscut". Si només s'haguessin plagiat les obres valencianes, aquestes no haurien necessàriament desaparegut. Una còpia no implica la desaparició de l'original. És senzillíssim: si les obres no ens han perviscut és que no ens han perviscut. I no ha estat pas així per incúria o vergonya a la llengua mare, sinó per la traducció sistemàtica i el canvi forçat del nom o de nació dels autors. O d'ambdues coses alhora.
El furt d'obra valenciana a mans de castellans havia de ser conegut de tothom i socialment comentat i blasmat, perquè, acte seguit En Milà fa dir a En Joan Ferrandis que "Dessas monerias don Diego [Ladrón] se ha burlado, con cuentos Valencianos de Castellanos, y hanse lo muy bien pagado (Que burlar del burlador es de avisado)"30. No cal ni dir que els contes d'En Ladron, en què es feia burla dels castellans que ens furtaven les obres –les paraules– i les representaven a Castella com si fossin seves, s'han perdut per sempre.
En aquest mateix sentit, quan al 1559 s'editava a Lovaina la Gramatica de la Lengua Vulgar de España, l'autor esborrat del llibre, en parlar de la llengua catalana ja ens feia saber que "hablase en ella en los reinos de Cataluña, de Valencia, Mallorca, Menorca, Iviça, Cerdeña, i aun en Napoles; tiene esta lengua su lugar imediadamente junto a la lengua Araviga (dexando aparte muchas, i mui buenas razones) por esta solo, que, despues de los Araves, no se han escrito en España tantos, tan buenos, i tan sotiles libros en prosa, i metro, com en esta lengua Catalana"31. On són, doncs, tots aquests llibres, que feien de la llengua catalana la primera d'Espanya en quantitat i qualitat, per sobre del castellà? Sí: on són? És evident que no van amagar prou ni "lo valencià" en particular, ni "lo català" en general.
4.- L'editor de l'Espill recrimina que els llibres es tradueixin i s'hi canviïn els títols i els noms dels autors (1531)
Per si encara no ens n'haguéssim convençut del tot que el furt d'obres catalanes i la subsegüent traducció al castellà era una realitat ben viva i coneguda a la València del primer terç del segle XVI, em complac a portar a col·lació els mots introductoris que l'editor de l'Espill d'En Jaume Roig va fer estampar com a proemi de l'obra, a l'edició valenciana del 1531. Així, en uns versos destinats "Als peritíssims lectors", s'hi deixa constància que l'editor, "criat en la patria que es diu limosina / no vol aquest libre mudar son lenguatge"32. D'on podem inferir-ne que, tal com era habitual, se li havia pregat que el traduís al castellà, però no ho va voler. I acte seguit afirmava que l'han volgut estampar en la llengua original, sens alterar-lo gens, perquè, si el traduïen, perdria l'elegància en què s'havia escrit, el conceptes volarien i se'n perdria la substància. Gran culpa seria canviar-lo:
"Portant en sa lengua / tan gran elegantia
segons lo trobàrem / volguérem dexarlo
puix fora dificil / y gran arrogantia
pinçar tals conceptes / mudant la substantia
y vici y gran culpa / en res alterarlo"33.
I acaba concloent amb tots els ets i uts que són molts qui han traduït altres llibres i n'han tiranitzat el nom, la qual cosa fa que les obres quedin desflorades i a més a més de sembrar baladres, que és una planta verionosa per a l'home i mortífera per als ases34, queden anorreades, perquè, per torna, s'hi usurpa el nom de l'autor i el títol:
"Son molts qui dels altres / tractats traduexen
hi·l nom tiranizen / ab sols hun capitol
y ab ell de les obres / les flors desfloreixen
y sembren baladres / arrullen y fleixen
per sols usurparse / lo nom i lo titol"35.
Més clar, impossible: hi ha alguns personatges que fan traduir les obres i n'usurpen el nom dels l'autors i en canvien els títols. Per això mateix, l'editor del llibre comenta al "Prolech" que demana la corresponent llicència d'impressió a En Jeroni de Cabanyelles, "triumphant y justisim portant veus de general governador en la ciutat e regne de Valencia"36, perquè així, dirigint i endreçant les obres "a tan ardua y gravissima persona", i "auctorizades ab la admissio de aquella", res no hi puguin "les impugnations dels verinosos detractors y diabolichs y envejosos [...] amb les pestiferes lengues, contradiccions e cavilloses intelligencies"37.
Ha estat En Rubió i Balaguer qui, adonant-se que el curador de l'Espill de l'edició de València es mostrava contrari a les traduccions, escriu: "La primera edició d'Ausiàs March que fou publicada en aquella ciutat, per un valencià precisament, l'any 1539, va acompanyada d'una traducció castellana de les poesies. I com si volgués protestar d'aquella tendència, que ja es degué fer sentir anteriorment, l'editor de Jaume Roig el 1531 declara que no vol fer com «molts qui, dels altres, tractats tradueixen»"38.
És cert: l'editor no volia fer com tants d'altres, que es van veure forçats a traduir les seves obres al castellà. En Rubió té raó de consignar que es tractava d'una tendència "que ja es degué fer sentir anteriorment". Però ho deixava com una mera sospita, com una conjectura sense més conseqüències. És clar que li sobtava que la substitució de la llengua catalana per la castellana en la literatura i la desaparició d'autors de pes hagués tingut un efecte tan empobridor sobre la nostra cultura, majorment perquè "els efectes d'aquest procés es manifesten amb tanta rapidesa, que causen la impressió d'un enfonsament sobtat i que res no feia presagiar"39. No ho podia entendre de cap de les maneres, perquè era ben conscient que "les terres catalanes de la Corona d'Aragó mantenen llurs institucions peculiars i formen part d'una gran monarquia que visqué la seva època més brillant en els regnats de l'Emperador i del seu fill. Les estades de Carles V a Barcelona no feien sospitar la progressiva provincialització de la vida pública del Principat. València va viure en aquestes dates un dels períodes més brillants"40. I hi afegia, encara: "La puixança econòmica que revela l'afluència d'artistes a Catalunya en el segle XVI indica que la riquesa del país havia renascut. Recordem també que l'ambient escolar de la Barcelona d'aleshores va tenir prou força per atreure i fixar a la ciutat el futur sant Ignasi de Loiola, quan inicià els seus estudis gramaticals entre el 1522 i el 1526, i que al segle XVI correspon l'època més important de l'Estudi General de la ciutat, en el qual ensenyaren Hortolà i l'hel·lenista valencià P. J. Nunyes. Aquella centúria no fou pas de decadència per a les terres de parla catalana en el conjunt de les manifestacions de la vida de l'esperit, sinó exclusivament en el camp de les lletres en aquest idioma"41.
És a dir, que tota la Nació catalana bullia econòmicament i culturalment, però, curiosament i específicament, només s'havien estancat les lletres. L'observació és important, perquè denota que, precisament, passava una anomalia important a la llengua catalana. Una anomalia inexplicable, sobretot si tenim també en ment la gran potència literària en llengua vernacla en què s'havia convertit Catalunya en els darrers tres segles. Hi havia una anomalia greu. Sí. Però una anomalia raríssima, al cap i a la fi. En Rubió la va intuir. Va remarcar-la. Però no en va saber escatir els orígens, per bé que l'editor de l'Espill li ho va posar a tret.
Qui sí que se'n va saber adonar de ple va ser En Manuel Peña, pel qual, "al 1531, a la primera edició de l'Spill d'En Jaume Roig, que porta un pròleg en vers, l'escriptor ataca durament uns individus, no identificats, acusats d'intentar usurpar els mèrits dels grans autors valencians, així com de corrompre llurs obres i llengua"42. És exactament això el que diu el pròleg: hi ha uns personatges de qui no es pot parlar obertament, i que per això no són identificats, que usurpen els mèrits dels grans autors valencians. "Usurpar": aquest és el verb clau. Les obres són "usurpades". Les obres i els mèrits que se'n deriven, és clar. Sense usurpació d'obres no hi podria haver mai usurpació de mèrits. En Peña ho copsa plenament i ho ressenya. I si empra el mot que empra per definir el que s'esdevé amb els llibres, la seva llengua i el seu contingut no és pas innocentment: és el mateix mot que fa servir l'editor per denunciar el que passa amb les obres literàries.
L'Alcover-Moll, que recull diversos paràgrafs d'obres del segles XIV i XV on apareix aquest mateix verb, li atorga el significat "d'apropiar-se sense dret"43. El Diccionari de la Real Academia Española, defineix el verb amb total transparència: Usurpar és "apoderar-se d'una propietat o d'un dret que legítimament pertany a un altre, en general amb violència"44. Potser En Peña no ho imaginava de forma violenta, però s'imaginava el furt, l'apropiació indeguda, la usurpació. Amb tot, encara s'adonava d'una cosa més: aquests personatges sinistres, no només usurpen les obres, sinó que les corrompen en substància i en llengua, que és com dir que les manipulen i les tradueixen sense cap mirament, com diuen exactament els versos de l'edició de l'Espill del 1531. I, per això mateix, creia que l'editor, amb la seva queixa contra aquests manipuladors invisibles de llibres, hi denunciava "una «conspiració»"45. Una conspiració que ell no acabava d'entendre ni de veure clara, però que sí que comprenia que s'hi denunciava.
Jordi Bilbeny
SEGONA PART: http://www.inh.cat/Articles/amagau-lo-valencia!-2-3-
NOTES I BIBLIOGRAFIA
1 JORDI RUBIÓ I BALAGUER, "L'ambient literari de la Catalunya del segle XVI", Humanisme i Renaixement; Biblioteca Abat Oliba-86, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, 1990, p. 116.
2 MANUEL PEÑA DÍAZ, El laberinto de los libros. Historia cultural de la Barcelona del Quinientos; Fundación Germán Sánchez Ruipérez, Madrid, 1997, p. 75.
3 Ídem, p. 74.
4 MANUEL PEÑA, Cataluña en el Renacimiento: libros y lenguas (Barcelona, 1473-1600); Colección Hispania-4, Editorial Milenio, Lleida, 1996, p. 271.
5 PHILIPPE BERGER, "Contribution à l'étude du déclin du valencien comme langue littéraire au seizième siècle"; Mélanges de la Casa de Velázquez, XII (1976), p. 182.
6 Ídem, p. 183.
7 Ídem, p. 182.
8 PERO ANTON BEUTER, Primera parte de la Coronica general de toda España, y especialmente del reyno de Valencia; Ioan de Mey, València, 1546, foli ij.
9 Ídem.
10 Ídem, foli ij vers.
11 Ídem.
12 Ídem, foli iij.
13 Ídem, foli iii vers.
14 Ídem.
15 Ídem.
16 Ídem.
17 PHILIPPE BERGER, Libro y lectura en la Valencia del Renacimiento; Estudios Universitarios-19, Edicions Alfons El Magnànim, València, 1987, tom I, p. 332-333.
18 J. RUBIÓ I BALAGUER, "Sobre el primer teatre valencià", Humanisme i Renaixement; op. cit., p. 151.
19 LUYS MILAN, "Epistola Proemial", Libro intitulado el Cortesano; en casa de Ioan de Arcos, València, 1561, foli A iij.
20 VICENT JOSEP ESCARTÍ, "El Cortesano i Lluís del Milà: notes al seu context", dins El Cortesano, de Lluís del Milà; edició a cura de Vicent Josep Escartí, Universitat de València, València, 2001, vol. I, p. 71.
21 Ídem, p. 51.
22 L. MILAN, "Epistola Proemial", op. cit., folis A iij-A iij vers.
23 ANTONI TORDERA, "Drames i estratègies escèniques en El Cortesano"; El Cortesano, op. cit., p. 164.
24 L. MILAN, "Epistola Proemial", op. cit., portada.
25 Ídem, foli A ij vers.
26 J. V. ESCARTÍ, op. cit., p. 52.
27 L. MILAN, op. cit., foli s/n.
28 Ídem, Iornada Sexta, foli a ij.
29 FRANCESC MASSIP BONET, Història del teatre català; Arola Editors, S.L.; Tarragona, 2007, vol. I, p. 233.
30 L. MILAN, op. cit., Iornada Sexta, foli a ij.
31 Gramatica dela Lengua Vulgar de España; Bartholomé Gravio, Lovaina, 1559, foli a ij vers.
32 Libre dels consells: fet per lo magnifich mestre Jaume Roig / los quals son molt profitosos y saludables axi per al regiment y orde de ben viure com per augmentar la devocio a la puritat y concepcio de la sacratissima verge Maria; Francisco Diaz Romano, València, 1531, foli ij vers.
33 Ídem, foli iij.
34 Vg. GINÉS A. LÓPEZ GONZÁLEZ, Los árboles y arbustos de la Península Ibérica e Islas Baleares; Ediciones Mundi-Prensa, 2a edició, Madrid, 2006, tom II, p. 1303.
35 Libre dels consells: fet per lo magnifich mestre Jaume Roig; op. cit., foli iij.
36 Ídem, foli i vers.
37 Ídem.
38 JORDI RUBIÓ i BALAGUER, Història de la literatura catalana; Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Biblioteca Abat Oliba-40, Barcelona, 1985, vol. II, p. 12.
39 Ídem, p. 7.
40 Ídem, p. 8-9.
41 Ídem, p. 9-10.
42 M. PEÑA, Cataluña en el Renacimento: libros y lenguas (Barcelona, 1473-1600); op. cit., p. 278.
43 MN. ANTONI Mª ALCOVER – FRANCESC DE B. MOLL, Diccionari Català-Valencià-Balear; Editorial Moll, Palma de Mallorca, 1979, tom X, p. 633.
44 Diccionario de la Lengua Española; Real Academia Española / Espasa-Calpe, S.A.; vint-i-unena edició, Madrid, 1994, tom II, p. 2052.
45 M. PEÑA, Cataluña en el Renacimiento: libros y lenguas (Barcelona, 1473-1600); op. cit., p. 278.
Autor: Jordi Bilbeny
versió per imprimir
RSS
Facebook
Twitter
Youtube
ya vale de mentir que valencia no la reconquisto cataluña sino aragon.auque os joooooddd... y el hala catalana es un dialecto del aragones oriental o valenciano.juaaaa
Article realment molt interessant, sense cap mena de dubte. Tanmateix, em sorprèn el to dels comentaris. Certament, hi ha qui aporta dades d'interès i altres que fan preguntes. No crec que la pregunta o reflexions d'en Jordi Coll hagin de rebre qualificatius de cap mena ni el to d'algunes respostes. Crec que l'objectiu del web és difondre el coneixement, afermar-lo i resoldre dubtes, i això vol dir acceptar diferents punts de vista, altrament el debat es tanca en l'erudició d'aquells que comparteixen el mateix punt de vista.
Aixo és el que tens de fer amb els articles d'en Bilbeny donar-los per bons :-P
Pedrito.... doncs la "coincidència" deu ser perquè jo ho devia llegir al bloc de J.Ortiz i ho vaig repetir donant-ho per bo.
Jordi, tots dos no sabíeu que el personatge de la novel·la és el que dona nom a l'activitat.
Pedrito, et contesto. La resposta és que NO. I la veritat és que no sé pas com se t'ha acudit una cosa així.
M'ha semblat entendre que el dit "Manolo" diu que m'ha preguntat i ha comprés que a INH, practiquem la fugida d'estudi, quan ens fiquen entre l'espasa i la paret. Es que no recordo de quan parla, quan se m'ha adresat? I quan li he respost? Es que no recordo, o potser no el recordo. Si és tant insignificant que em disculpi.
Ja se que es d'un tal J. Ortiz, et pregunto si ell i tu sou la mateixa persona. La teoria del jueu convers és perfectament plausible, (també la apliquen al cas Colom) però no nomes no hi ha cap prova sinó que no hi ha cap indici. Quina relació hi veus entre el llibre i el món jueu? El Lazarillo és també un llibre Eramista, raó suficient per ser perseguit per la Inquisició i el Tirant en castellà també era anònim. No sentencio res per que estic d'acord que no es pot fer, però tots els indicis apunten cap a una mateixa teoria. Un altre possibilitat es que l'autor fos un jueu convers i Eramista; Vives. Per cert, també s'especula sense proves sobre que l'autor podria ser castellà i ningú no s'enfila per les parets . El terreny del "i si" a partir d'un indici el fa servir tothom.
Valent: sé que en aquest blog la meva paraula no té cap valor, però sàpigues que tot i el distanciament dels nostres punts de vista tens tota la meva consideració. Sincerament. Salutacions.
L´intenció de la meva reflexió no era molestar a ningú, ni que fos només un, que es pogués sentir ferit, retratat, descobert o simplement molest pel tó húmil i sencill i genéric de les meves paraules, pel poc mestratge de la meva escriptura, o per la poca erudició desplegada en ell, comparada amb la que llueixen plomes molt més preparades, lluents i vistoses que no pas la meva, que ací es prodiguen. Un, curiós, només un, però suficient perqué em dolgui. He oblidat que a voltes la sencillesa, l´humilitat, la bondat, també poden ferir a qui no les té o les desconeix . Mea culpa i demano perdó. Pel que fa a l´honor de fer al meu escrit mereixedor d´obrir uns jocs florals, en els que a Catalunya hi participaren i guanyaren tan grans poetes, que francament, no crec que ningú ací gosi pensar-se a l´alçada, no diré que no ho meresc, per no repetir amb la humilitat l´ofensa. Simplement, per si guanyés l´englantina d´or sapigueu per la molta simpàtia que us tinc ja us la regalo, a tots si, també a tú
Et responc, Pedrito. El bloc en qüestió no és meu, sinó de J. Ortiz, a qui no conec. I pel que fa al "Lazarillo", la pregunta que fas té una respota simple, al meu entendre. L'autor del llibre (probablement valencià), essent jueu convers i per por a l'església, l'hauria publicat anònimament. No hauria calgut, doncs, usurpar-ne l'autoria. És el que jo penso. De fet, el "Lazarillo" va ser perseguit per la Inquisió. El bloc de què parlem ho explica perfectament.
"...aquell qui amb sencillesa, pregunta, amb ànim de ser guiat, aclarit, complementat,..". Ostres, valent, o has anat de petit als "hermanos" o potser has seguit algun curset prematrimonial de l´església... Em ve una llagrimeta d´emoció, tanta bondat, tanta comprensió... quanta humiltat destil.len les teves paraules...! Això sí, ho reconec, amb el teu post donem per encetada la convocatòria als Jocs Florals del blog. Salutacions.
De tant ent tant es cola algun "francés" del XVIII que va de saberut, arrogant, prepotent, que ve a "riures" de nosaltres, i sempre en surt escaldat. Són poca cosa. Si en fossin alguna, tinguessin alguna qualitat personal, tindrien el seu propi Web on vesar tanta perfecció, bellesa i sabiduria i on tots plegats quedariem enlluernats. Però no la tenen. De fet no tenen res de res. Per això l´única manera de que algú els escolti, els llegeixi, els faci una mica de cas, grans desvagats, parasits aborrits com són, és entrar amb el bombo fent força soroll en aquest web, i la millor manera, és presentar-se menyspreant-nos a tots i posant-se, ells solets, ja que ací ningú creu en ells, damunt un altar, com aquells homes deificats del segle, que feren eixir a Déu deixant-ne però el seu tró per a ocupar-lo ells, fent, la veritat, i arribats a un cert punt, molta pitjor cara. Es pot entendre aquell qui amb sencillesa, pregunta, amb ànim de ser guiat, aclarit, complementat, es pot entendre aquell qui realment té alguna cosa que dir realment novedosa, que ens aclareixi quelcom i realment contradigui o desfaci el que ací s´innova, però venir a desplegar només una inmensa cua de paó que a ningú deixa impresionat, és el que de debó no s´entén. Si tant bonics són perqué ningú els coneix ?. Jo crec que potser és que mai han tingut res més que dir que repetir com lloros alló que ja al 1950 s´explicava a les escoles franquistes. A banda d´això, res més. són una creu que ens cal portar amb resignació. Sense l´oxigen d´aquest web la seva flama restaria tant apagada com ho ha estat sempre.
Jordi Coll, fes un esforç. Si el personatge dona nom a l'activitat, una suposada primera edició en català tindria com a títol Llàtzer i no pigall. Ho entens? Et recomano que llegeixis el "Lazarillo de Tormes" i ja veuràs com et queda tot mes clar. La teoria de que l'escriptor fos valencià bilingüe i l'escrivís en castellà es possible, però quina necessitat havia de esborrar el seu nom? Digues, l'article del bolc l'has escrit tu? Jo no t'he desqualificat pas, he dit que no aportaves arguments de nivell.
Bé, Pedrito, ja he deixat dit en aquest fòrum que si optem per la desqualificació personal estem perdent el temps. És un joc al qual no penso jugar. Pel que fa al bloc, que a mi em sembla interessant i que no poso com a exemple d'estudi erudit ni aprofundit, sinó d'una opinió diferent i argumentada, potser sí que tens raó i que és el nom del personatge de l'obra (Lazarillo) el que dóna nom a l'activitat i no al revés. en tot cas, si tens raó, això demostraria que l'obra mai va tenir una difusió en català, atès que en la nostra llengua el mot "llàtzer" no significa "pigall". Pel que fa als altres arguments del bloc, veig que no en dius res i potser que els comentessis potser. A veure si els trobes tan erronis també. i, per cert, el que m'agrada del bloc és que l'autor ( a qui no conec) no pontifica: només diu que hi ha coses que no veu clares i que li provoquen dubtes. Més humilitat, impossible.
Jordi Coll. Avui a la Vanguardia on line, tant en llengua catalana com en llengua castellana apareix un article d'Enric Juliana que es titula "Gots de Plastic a Palazzo Chigi". Enric Juliana va ser corresponsal de La Vanguardia durant alguns anys a Roma i ara és corresponsal de La Vanguardia a Madrid. Enric Juliana no és sospitós d'anar contra l'oficialitat ni contra la història oficial, però tants anys d'experiència com a periodista suposo que l’ han fet créixer a nivell intel • lectual. L'article que et comento parla d'Itàlia. Diu "el gran truc d'Itàlia és l'art de l'escena". Parla de trampes que porten al purgatori. Contínua dient referint-se als italians "Mestres, per tant, del relat històric, que no hem de confondre amb la investigació històrica". Juliana s'ha adonat que una cosa és el relat històric i una altra molt diferent la història, és a dir, una nació o un país pot inventar-se la història per crear-se una imatge determinada. Un relat històric molt bo és la història de l'Apolo XI que aterra a la lluna, en canvi hi ha moltes persones que creeen que això va ser un muntatge per fer creure al món que els USA eren invencibles. Jordi Coll, persones que no són sospitosos d'anar contra l'oficialitat un dia diran que la història oficial és un conte xinès, mentre tu et estaràs preguntant si un escriptor que denuncia que ha estat forcat a escriure en castellà és sospitós de mentir
Jordi Coll, lo d'aquest bloc (http://lazarodetormos.blogspot.com.es) es per llençar-se per la finestra; un dels arguments amb el que pretén desmuntar la teoria de una primera edició en valencià es el nom, del qual diu que "juga amb el nom del protagonista i la seva funció amb el personatge del cec, a qui fa de "perro lazarillo". En català el joc lingüístic desapareix, perquè la funció de guia d'un cec en la nostra llengua és "pigall"". A mi em sembla que ja deu quedar molt poca gent en aquest país que no sap que es exactament al contrari, el personatge del llibre és el que ha donat nom a persones o animals que fan de guia a persones cegues. Jordi, son aquests els tipus d'articles que t'agraden? trobes que aquest text "parteix de la realitat que coneixem"? Em fa gracia que valoris un article tan mal documentat i improvisat com el mateix bloc a on es escrit, el posis com exemple i al mateix temps exigeixes tanta rigorositat al altres. Crec que no aportes mai arguments sòlids i que no tens ni un mínim de nivell (ni de vergonya) per discutir una sola cita de qualsevol article dels investigadors de l'INH. Aixo últim es una opinió. Per cert, quina coincidència. Que potser l'has escrit tu mateix l'article del bolc?
Bé,,,, malgrat tot el control i la por de la gent, per sort hi va haver gent que en va voler deixar proves. Les edicions pirates existien (sense data ni lloc de publicació o bé amb les dades falsejades) i són dignes d'admirar els exemples de Barcarrota, població extremenya on, fa pocs anys, es van trobar amagats en una falsa paret 10 llibres "probibits" per la inquisició (en llatí, italià, portuguès i castellà). Entre els llibres trobats a Barcarrota, una edició desconeguda del "lazarillo" en castellà. Potser caldrà esperar a trobar una "Barcarrota" catalana i confiar que algun avantpassat nostre (amb visió de futur) decidís amagar els llibres catalans perseguits, prohibits, usurpats... per tal que els catalans del futur els trobessin.
A en Jordi Coll: Crec que has de saber que no fa ni seixanta anys el dictador Franco va donar ordres que no es fessin fotografies dels camps de concentració i de treball escampats per tota Espanya, els quals van durar fins ben entrats els cinquanta com a mínim. No n’han quedat rastres, i el general va donar la ordre seguint la tradició nacional: no deixar testimoni que pogués alçar l’acusació. On és, per exemple, la tomba de Lorca? potser encara és viu perquè la tomba encara avui ningú no sap on para. Si fas recerca t’adonaràs de dues coses: primera, que van existir tals camps i que hi ha entrevistes filmades de no fa massa anys de testimonis directes; i, segona, que com a tals, de camps, n’han quedat molt pocs rastres i poquíssimes fotografies directes dels mateixos, quan s’ha documentat que a tota Espanya hi van ser recloses milers de persones, per no dir centenars de milers. I avui dia, després de trenta anys de democràcia, encara és molt difícil poder fer recerca sobre el tema i trobar imatges i material gràfic directe. Penso que has de llegir teoria de l’Estat, però pel boc gros durant una temporada, i després analitzar la raó d’estat i els seus mecanismes d’acció, i tornar-te a fer la pregunta de com és que no n’han quedat rastres. Després, per distreure’t una mica més, llegeixes els nous estudis sobre el nazisme i el comunisme, després a diversos autors tipus Solzhenitsyn, i veuràs el panorama al segle XX. I llavors t’has de fer la pregunta si les monarquies absolutistes i les no tan absolutistes eren d’un règim inferior o superior a aquests fenòmens dels segle XX, però tenint en compte que els segles de la primera modernitat es cremaven no llibres sinó homes i dones davant del gaudi del ‘populatxo’. A l’inici de l’era moderna el control sobre les societats era aclaparador, ningú no es movia, i els que menys els impressors i els llibreters: controlant aquests, controlaves el flux d’informació, i les cèdules i els permisos reals en són la prova. En definitiva, per fer ciència històrica cal de tot menys ser un ingenu. No obstant, penso que tot està amagat a l’Escorial al pis -235 (negatiu sota terra). Demana’ls que et deixin fer una ullada a veure que hi trobes. Ah, i a un altre nivell, tot això que escrivim i que corre per internet i pels mòbils •G, TOT, absolutament TOT, està controlat pel ‘sistema’. I si no t’ho creus comença a enviar correus amb terminologia delicada, o parla per telèfon fent servir vocabulari pujat de to. Fes-ho, i ja veuràs, que tindràs una alegre visita a casa teva amb regals d’aquests que necessiten que se t’emportin per poder-los gaudir. Que no saps que el nou Ipad ja identifica veus per donar ordres?
A mi m'agrada molt un article (http://lazarodetormos.blogspot.com.es) que corre per un bloc sobre el "Lazarillo" (o Llàtzer?) de Tormes (o Tormos?). Trobo que parteix de la realitat que coneixem i, tenint en compte les sospites i els dubtes que ens envaeixen, arriba a aventurar una conclusió especulativa que no es pot demostrar (per ara) però que, al meu entendre, s'acosta bastant al que devia passar fa uns quants segles. Esperant les PROVES definitives (algun dia sortiran, espero), és aquest tipus d'articles els que m'agraden i no els que fan volar colons, eleven una sospita a realitat incontestable i d'algun fet estrany, sorprenent, inexplicable a hores d'ara, en fan una teoria de la conspiració estil "cuarto-milenio". Res més, per ara. Gràcies.
Manolo des del primer moment em vaig adonar que venies a destruir i no a construir. Com s'investiga?. Et molesta que fem preguntes del tipus "No podria ser que ...? O" No sé si seria Molt aventurat pensar ... "" Tot Pot ser, Tot Pot ser, és clar” ... Gràcies a aquest tipus preguntes ara sabem positivament que la partida de naixement d’en Cervantes va ser falsificada, que mai va néixer a Alcalá de Henares, gràcies a aquest tipus de preguntes ara sabem que no només Bilbeny sinó investigadors Nord-americans sostenen que la llengua d‘en Colom era el català , gràcies a aquest tipus de preguntes sabem que els vaixells que apareixen a la Celestina no poden ser mai de Toledo sinó de València. Gràcies a aquest tipus de preguntes sabem que l'escut d'armes d’en Leonardo es correspon amb l'escut del regne de Nàpols. Gràcies a aquest tipus de preguntes sabem que a la cort del rei Ferran de Nàpols es parlava en català. Gràcies a aquest tipus de preguntes sabem que Caterina d'Aragó parlava la mateixa llengua que Lluís Vives i que era el seu compatriota ..... Hi ha una diferència entre en Jordi Coll i tu, ell no ve a destruir. Sota el meu punt de vista l'error que comet en Jordi Coll és que busca respostes en un format que no es donava en l'època de la que parlem. Segurament no hi ha un imprès que digui " s’han de retirar tots els llibres en llengua catalana i s’han de substituir per llibres en llengua castellana". Era suficient que es presentés una autoritat, una persona amb poder reial i et digués "Aquest llibre s'ha d'escriure en llengua castellana". Era suficient per cagarte a les calces. No sé si en Jordi Coll s'ha adonat que en aquell temps no existia la democràcia orgànica, ni la declaració dels drets humans, ni el concepte realització personal. Tots els exemples que ens dóna Bilbeny en aquest text són exemples de persones que es queixen de que les obliguen a escriure en castellà. No n'hi ha prou?. Manolo, per cert: Aixó es investigar.
Benvolgut Jordi Coll: Perds el temps. Pensa que t´enfrontes (suspito) a una plèiade de funcionaris desvagats que aprofiten l´horari laboral per a cercar informació del google, i que entren en una voràgine de despropòsits que es retroalimenta amb la connivència del senyor Bilbeny. (Hi ha alguna excepció honrosa, però no gaires). A un altre nivell és com entrar en un fòrum de futbol i argumentar si Barça o Madrid (adobat això sí, amb quatre pinzellades culturals destriades en funció de la teoria que es pretén demostrar). Sempre s´ha parlat de l´arbre que no deixa veure el bosc. Ací el que es pretén és, a partir d´un arbre, la deforestació del bosc sencer -sense cap mena de respecte cap a la natura, per supina ignorància, és clar-). Fixa´t fins on arriba el nivell d´argumentació sense proves que pràcticament totes les entrades inclouen expressions del tipus "¿No podria ser que...? o "No sé si seria molt aventurat pensar...". I el summum: "Tot pot ser, tot pot ser, és clar... Però ves a saber...". I on demanes rigor, i res més que rigor, et surten amb que si tens "una visió laxa, permissiva i indulgent sobre el maltracte cultural que rebem, etc." O ets amb mi, o en contra meu. La clau me la va donar dies enrera el senyor Mandado: quan li rebats quatre punts (a l´atzar) sobre la teoria del siglo de oro escrit en català (a partir de la utilització de determinats vocables) ell argumenta que es centra en una època determinada, que no ha anat més enllà, que potser caldria revisar també èpoques anteriors. Aquesta argumentació "defugívola" tipus matrioska russa ens duria a considerar una adulteració de la història fins als temps de les cavernes, com que les pintures d´Altamira foren expoliades de les coves de Serinyà (Pla de l´Estany). La llavor de tota aquesta qüestió rau (crec, potser agosaradament) en una influència de la lectura jovenívola de "El nom de la rosa", d´Umberto Eco (I aquella enginyosa trama sobre un suposat libre sobre la comèdia, d´Aristòtil, silenciat i amagat pel clergat, etc. etc. - el Tirant lo Blanc del blog, vaja!). Això, que pot resultar estimulant i fins i tot divertit i no exent d´interès, amb l´ajut d´Internet i la perspicàcia, suspicàcia i ignorància -la ignorància és la que ens fa agosarats i google és una de les formes actuals que adopta la ignorància- d´aquest equip de Guillems de Baskerville als que ens enfrontem, acaba esdevenint un vulgar complot tipus "Codi da Vinci". Bé, Jordi, passa-t´ho d´allò més bé polemitzant, però quan et superi la indignació (que succeïrà) deixa-ho córrer. Arribaràs a la mateixa conclusió: que no paga la pena... Salutacions.
Jordi Coll: Tot segueix una lògica del moment i de l'època que fins i tot podríem entendre si passés al 100% a l'actualitat. Quin era el mitjà d'entreteniment més comú a l'època: la música i la literatura en veu alta; la creació literària de la qual es feia lectura en públic (també el teatre, per descomptat) Actualment tenim les creacions audiovisuals. Per tant, què passa si eixa literatura va destinada a una elit governant, una cort, que no parla ni enten l'idioma amb el qual se li està parlant i teatralitzant (Diego Hurtado de Medonza, Germana de Foix, etc, etc.) Doncs, això que exigeix entendre-ho; pot fins i tot malpensar, perquè rialles en públic pot donar peu a pensar que se li estan burlant. I exigeix traduïr-ho, i més en un procés bèl·lic entremig. Primer pas. Segon pas. Els estirajaquetes del moment, encara ho són, la curia eclesiàstica, faria en seu paper en erigir-se com a garantia de la literatura ben feta i en idioma castellà perquè s'havia de donar lectura en públic. I a més, aconseguir la unitat i centralització, idea del Cardenal Cisneros, gran inquisidor. Tercer pas. Protesta enèrgica dels autors catalans. Quart pas. Anul·lació d'eixos escriptors perquè no molestin i traducció de les seues obres, títols, etc etc. No calen documents del moment, és un procés amb un lògica clara. Els qui manen decideixen. Si en aquell moment van agafar el poder els castellans, havia de ser tot en castellà. Si molestava alguna cosa, s'havia de canviar. I així seguim...
Jordi Coll: tens 185 pàgines d'estudi al pròleg del Lazarillo o Llàtzer de Tormos. Un estudi acurat i d'alta erudició. Altrament cerca-ho al web o posa't en contacte amb l'autor. Gestors del website: la lletra és illegible! Massa petita!!!
Sobre La Celestina un lector va publicar aquest enllaç en els comentaris d'un altre article. A mi em sembla interessantíssim. Algú pot aconseguir aquest estudi? http://www.levante-emv.com/comarcas/2012/07/25/estudio-situa-sagunt-origen-accion-celestina/923789.html
No, sisplau, no comparem el segle XVI amb TVE, TV3, la Mireia Belmonte i els Jocs olímpics. No, sisplau. La discussió és una altra. Jo no nego el genocidi, ni la persecució que hem rebut, ni poso en dubte la malícia dels espanyols. Jo sóc català, catalanista, independentista i no dubto que els espanyols ens han volgut fotre, esborrar del mapa des de fa segles. El que jo demano (i em senmbla lògic i raonable) són proves. No indicis o sospites, que les tenim tots, sinó PROVEs. I aquestes les proves les tenim.... a partir del segles XVII i XVIII. El conde Duque de Olivares, Felip V i els seus sequaços, etc. No tenien cap problema a promulgar lleis, edictes, normatives o a deixar per escrit en informes i cartes l'odi cap a Catalunya, els catalans i la llengua catalana. En tenim PROVES. Només cal anar al llibre de F. Ferrer i Gironès ("La persecució política de la llengua catalana", Ed. 62) i hi trobarem recollits un munt de documents clarificadors. DONCS JO DEMANO PROVES TAMBÉ DE LA USURPACIÓ DE LES OBRES CATALANES AL SEGLE XVI. Així de senzill (o no). No em val la sospita que el "Lazarillo", la "Celestina" o el "Quixot" potser van ser escrits originàriament en català i després traduïts.... Necessito les proves. Si deriveu la discussió cap a altres bandes o opteu per la desqualificació personal, aleshores estem perdenty el temps. Gràcies.
I per últim, benvolgut opinador Jordi Coll i tots aquells que tinguin una visió laxa, permissiva i indulgent sobre el maltracte cultural que rebem per part dels nostres veïns forçosos: Et penses que tota la censura informativa que es fa en els mitjans estatals sobre catalunya està escrita en els llibres d'estil de TVE, A3, T5, Cuatro??? No senyor, no els hi cal i no ho faran mai, es fan reunions de directius, de subrodinats, dels que reparteixen la llenya, de tant en tant passa algú de la TRANSVERSAL, es foten un bon dinar i marquen pautes, i tots hi estan d'acord, ben sovint amb la connivència de catalans, perquè mira que n'hi ha de catalans als mitjans de comunicació castellans! Et penses que quan una empresa catalana crea un producte d'alta tecnologia per enviar a la ISS (estació espaial internacional) és per accident que no ens expliquen ni la ciutat ni surt el nom del director del projecte als subtítols, però això sí, et diuen 5 vegades que ha sido una empresa española… Quan un equip d'investigació biomèdica publica quelcom tant important que no es poden permetre el luxe d'ignorar-ho, que ho fa que ens explica un il·luminat de la complutense la trascendència d'un descobriment fet per un equip de catalans a Barcelona? Quan la Mireia Belmonte guanya dues medalles de plata és per accident que només sigui española española española però no catalana ni Badalonina? però això sí, quan és una sevillana la que guanya una medalla llavors fan un homenatge a la guanyadora, a la familia i a la ciutat i ens diuen lo eixerits que son els sevillanos o lo gens dubtosa que és la seva espanyolitat? A part de que no és casualitat, apart de que és la norma, apart de que té una absoluta intencionalitat per eliminar la presència dels catalans i els seus èxits de la consciència col·lectiva, apart de que els èxits que no siguin catalans passen automàticament a ser españoles (por lo tanto castellanos), apart de tot això, NO NECESSITEN DOCUMENTAR-HO, HO PORTEN A L'ADN CASTELLÀ, O L'ADN BOTIFLER EN CASOS COM EL DEL JAVIER SARDÁ I TANTS ALTRES ROSSEGADORS SUBURBANS de les families catalanetes, i els premis que reben per practicar-ho són molts, i sovint finançats per natros. No senyor, no! NO SENYOR! Jo no necessito cap document per entendre que es pot conspirar contra nosaltres sense plasmar-ho en lleis, sense llibretetes ni manuals d'instruccions, ho fan cada dia, i només els ximples i els pobres d'esperit no se n'adonen, i desgraciadament en tenim massa d'aquests entre nosaltres, i a més, sembla que els hi agradi ser-ho!
Apa Jordi! No volies xocolata…?
Jordi Coll, Revista Pedralbes num 17. El 25 de març del 1653, era feta pública una crida pels carrers de Barcelona, pel trompeta Joan Ratera, en nom de don Joan d'Austria i per ordre del rei, amb la resolució següent: "Hase tenido por conveniente separar y quitar de lo público los escritos, actos y papeles que se huvieren hecho en tiempo de las alteraciones desse Principado, en la formaque el S. rey don Juan el segundo lo mandó executar el año de 1472 en las que entonces huvo, porque no solo sirvan de confusión a los enemigos de mi corona que las fomentaron, sinó que se manifieste a todos que fue reprobado lo que illicitamente han obrado y executado. Para poder ordenar quales destos escritos y papeles se deven condenar y que no es bien que quedan consentidos, os encargo hagays que con todo cuydado se recojan todos los libros, privilegios, actos, deliberaciones, estatutos y escritos que se huvieren hecho por essa ciudad de Barcelona y Diputación y por otras qualquier ciudades y universidades en tiempo destas alteraciones..." Atenció "en la formaque el S. rey don Juan el segundo lo mandó executar el año de 1472..."
Jo no soc historiador ni tampoc gran coneixedor de la història, sinó advocat. En tot cas, la lògica em porta a fer les següents consideracions. Sembla que evidentment una planificació d'un objectiu polític ha de tenir una organització. També em sembla clar que si es tracta d'una intenció que pot tenir oposició, o crear malestar en una població, molta o poca, procurarà de deixar el mínim de rastres possibles (com també comentava en Lluís M). També hi ha el fet que els arxius han estat durant molt temps sota control del poder reial o central de l'Estat i s'ha pogut intentar d'eliminar certs documents (com ha passat amb els escrits originals de Colom). Però en tot cas, no són pas de poca transcendència les manifestacions que se'ns mostren a l'article d'un malestar de persones de l'època en relació a constrenyiments que sofreix la llengua catalana que, tot i que puguin aparèixer no perfectament definits, no es pot negar la certesa de l'existència d'aquests. Cal a més tenir en compte que aquestes manifestacions apareixen el llibres que també han passat de la censura i per tant no permeten una expressió totalment lliure. D'altra banda, aquests constrenyiments sembla que haurien de tenir una entitat de pressió o força amb una voluntat pròpia, ja que, si es tractés del simple desprestigi de la llengua els comentaris es limitarien a aquest aspecte, cosa que es podria dir de manera més clara, com passa amb molts llibres dels segles XVIII i principis del XIX. En tot cas, estic segur que aniran sortint més coses, perquè el que es mostra en aquest i en altres articles, com en els referents al Tirant, té molta força.
Potent, impecable, una demostracio més de com s'esborra una llengua, una nacio sencera d'una forma tant ben preparada com planificada. Les proves definitives romanen de ben segur als arxius del vaticà sota sum secret inquisitorial. Podria ser possible que a principis del XVI l'Urgellisme repel.lit al XV es transmutés en Germanies i Maulets posteriorment a través de nobles compromesos amb els Urgell en el contorn de la Confederacio Catalano-Aragonesa ? Ho dic perquè en un poble al Pais Valencià, Forcall (Els Ports), es parla de moltes families que varen participar alhora en contra dels Trastàmara i després es varen alçar durant les Germanies.
Pep, moltes gràcies. Disculpa no haver fet atenció a aquell article, que ara em llegiré.
A tots els Blavets i Mandados presents i futurs... Em sembla que una acció organitzada com aquesta no es pot portar a terme només en converses privades de taverna i sense deixar-ho per escrit. Estem pàrlant del segle XVI (sense ordinadors, emails, ni tecnologies de la informació). Això vol dir que per establir una xarxa de censors i policies polítics calia recursos humans, però també planificació i organització. La censura no s'improvisa i l'extermini d'un poble o d'una cultura no es fa sobre la marxa. No dic cap bestiesa quan reclamo les proves doumentals. Imagino que les insinuacions de P.A. Beuter, quan parla de les pressions rebudes o que pot rebre, estan fonamentades i tenen noms i cognoms. Si els contemporanis del segle XVi es prenien a broma les usurpacions d'obres i autors catalans vol dir que lña cosa no era greu. I si no s'ho prenien a broma, vol dir que tot plegat estava planificat i la cosa era prou greu com perquè n'hi hagi testimonis directes o indirectes. He dit.
Esteve, que el marquès de Pescara és un personatge relacionat amb la Nació Catalana o amb vincles familiars a Catalunya és gairebé una certesa. I el fet que tingui un pes important a les guerres italo-catalanes de finals del XV n'és un senyal que rebla l'evidència. Respecte al tema Cortès, jo crec tenir-lo identificat en la figura de l'Alfons Felip d'Aragó i Gurrea (1487-1550), el comte de Ribagorça, tal com dono a entendre a l'article d'aquest web "Ferran Cortès, fill de Maria de Torrelles, i el tresor de Moctezuma". Puc equivocar-me, però hi ha una suma d'evidències que no et reproduiré (són a l'article i n'hi ha més, que no poso) que ens duen a pensar que aquest noble de nissaga reial, per via ilegítima, podia ser el veritable conqueridor de Mèxic. La manera com tractà els seus descendents Felip II en seria un indici revelador (féu desaparèixer tres dels seus quatre néts masculins, els possibles hereus de Mèxic, vaja).
Pep, una mica en relació amb això que comentes amb el Gran Capitan, que seria un Cardona, vaig trobar a google books un llibre antic sobre la vida de Hernando de Ávalos, Marqués de Pescara publicat l'any 1555. En aquest llibre es diu que aquest Hernando pertanyia també a la família dels Cardona i havia tingut un paper important en les guerres a Nàpols i a Itàlia a finals del segle XV. L'escut d'armes que apareix imprès en la primera pàgina són tres barres fosques oblícues sobre blanc. Jo en sé molt poc i només m'he repassat el llibre molt per sobre a internet. No sé si seria molt aventurada la possibilitat que pogués tenir alguna relació amb Ferran Cortes. El període temporal en principi sí encaixaria.
A tots els Jordis Colls, tant si contribueixen amb comentaris o només llegeixen: Diré quelcom semblant al que han dit els altres però amb una visió al futur. D'aquí cent o doscents anys els nostres descendents parlaran de les grans gestes per la llibertat i la democràcia que EEUU i Europa amb la seva OTAN vàren fer envaïnt Iraq, Afghanistan, Iran, Birmània i tot el que està per venir en els propers 15 anys… Llavors quan algú repassi la història de forma crítica dirà que potser era per aquell líquid negre que feia rics a tant pocs però que necessitaven tants i per això se n'enviava a morir a tantíssims… i que la llibertat i la democràcia eren falòrnies. Però com que no hi haurà proves perquè arreu ens diuen i es dirà sempre que és per la llibertat (de les víctimes)… NO HI HAURÀ PROVES!!! Fins i tot hi haurà il·luminats que dubtaran del paper del petroli en l'economia del moment perquè en 200 anys serà difícil de comprendre l'absurditat del sistema econòmic actual basat en cremar una cosa llardosa que està sota terra i costa molt més d'obtenir que l'energia del sol que ens arriba regalada i que probablement serà en el futur l'única font energètica necessària. PERÒ ÉS CLAR, no hi haurà documents! No hi haurà proves! i així anar fent, i així anar fent, in secula seculorum. Amén!
Jordi Coll, no calia un personatge de "ment malaltissa" que ordenés tot això: només un aparell amb sentit d'Estat (d'Estat castellà, és clar). Una part de l'aparell burocràtic que deixa Ferran el Catòlic en morir té aquest sentit d'Estat, amb unes lleis de censura a favor, promulgades el 1502, que restringeixen les publicacions en determinades condicions. Cal traduir les obres de relleu i fer desaparèixer les originals, cal segrestar tota crònica que posi de manifest que les Índies foren descobertes i colonitzades per la Nació Catalana (la cèdula que manava recollir tot això es dictà el 3 de novembre de 1571, Felip II amb el seu censor i cronista Juan López de Velasco, el qui rep l'obra d'en Casaus, les d'en Ginés de Sepúlveda, les d'en López de Gómara, etc. Al seus arxius es va trobar, fa poc, la versió castellana del Llàtzer de Tormos que s'atribuïa a un autor castellà). L'article d'en Jordi aporta indicis més que suficients (al marge de tot el que ja hi ha penjat en aquest web respecte a això) per explicar una situació inexplicable, i és la decadència de la llengua catalana com a llengua literària, quan venim d'un segle XV esclatant i esponerós, que pressagiava un veritable Segle d'Or al XVI. Un Segle d'Or que no es produeix i en canvi, és curiós, esclata en castellà, quan el castellà no havia aportat gairebé res de relleu a la literatura del XV. Com s'explica? En Jordi t'ho explica. Si no t'ho creus i pretens que la substitució lingüística es feia mitjançant bans públics: "Avui substituirem per la traducció castellana el Tirant lo Blanc. Tot aquell que en tingui exemplar català que el porti, que el tirarem a la foguera i n'hi darem un de castellà". Exigeixes que t'aportem un cartell d'aquest, com a prova? O vols una carta de la correspondència secreta entre conspiradors d'elit? T'aportem allò que els autors van ser capaços de mig dir o mal dir en els pròlegs dels seus llibres traduïts i manipulats, sempre amb l'ull de la Gestapo de l'època (el Sant Ofici) mirant per sobre el clatell. Si encara et calen més proves, no ho dubtis: és que ets la reencarnació de sant Tomàs. Celebrem-ho.
Ei, Jordi Coll, Has matat algú? I el teu sistema és que ho has filmat, i confessat i enviat al jurtge, oi? És així com es fa, o les maleses es fan en silenci, i que no en quedi constància? Per aquesta raó tant intel·ligentsi no ho filmes, ni ho escrius, i destrueixes o guardes les proves. I pots dir que ets inocent. Que bé, no queda res. Només el mort que tenia tant bona salut. felicitats.
Un article per seguir tancant boques... Jordi, no ens deixis mai!!
Interessant, l'article, però estem com sempre: no en tenim proves. N'hi ha indicis i sospites, mitges pàraules i insinuacions per part dels autors, però cap prova documental (cap carta, cap llei, cap document) que provi la usurpació de les obres catalanes per part de la corona castellana. Per què, dic jo, hi devia haver un "cervell" oi, ? Tot això devia sortir de la ment malatissa d'añgun personatge, oi? I aquest personatge devia dictar instruccions, normes, o devia enviar cartes, oi? on són, aquests documents?
Que curiós que tot passa i es desencadena mentre i després de la Guerra de les Germanies la veritable història de la qual no està encara resolta ni ben estudiada. Excelent estudi Jordi, no s'ha de discutir ni una coma... Enhorabona!
Ostres, Pep! Jo diria que no surt l'exemple d'En Boscà. No és que no agi volgut: és que no tenia ni temps ni espai. Si ho volia publicar en tres parts més o menys llegibles al web abans de l'11 de setembre, avia de condensar la informació. Com a molt 50 folis, dividits en tres parts. Sóc a la meitat del llibre. En Boscà, el pròleg extraordinari d'en Servent a La Galatea i altres comentaris sucosíssims i reveladors, els inclouré al llibre, així que acabi el de la llengua catalana com a llengua oficial i comuna d'Itàlia i el que li trepitja els talons, de la primera part d'En Lleonard i la Casa reial catalana d'Itàlia.
Molt bo! I encara hi ha gent que no s'ho creu això de les lletres apropiades per part d'un a potència estrangera
Excel·lent primera part de tres. Excel·lent i necessària. Friso per veure si faràs referència a la sobtada mort d'en Joan Boscà, l'amic d'en Garcilaso de la Vega, quan estava en ple procés d'edició conjunta de les obres de tots dos. El duc d'Alba, de qui Boscà havia estat preceptor quan Fernando Álvarez de Toledo era jove, el crida el 1542 perquè l'acompanyi a les campanyes militars al Rosselló contra els francesos. En aquell moment, Boscà supervisava cada dia, pàgina a pàgina, la impressió de les seves obres amb les d'un altre autor, de qui no consta el nom. En tornant de la victoriosa campanya, Boscà es troba malament i morirà a Girona. L'edició conjunta de les obres de Boscà i Garcilaso sortirà en castellà a Barcelona, el 1543, amb privilegi imperial i "permís" de la vídua de Boscà. Curiosament, l'Ègloga II de Garcilaso és un panegíric excepcional de la família d'Alba, amb especial incís en la figura del duc victoriós al Rosselló. Consta que en Boscà era el dipositari de l'obra de "Garcilaso" des de 1529, que li deixà després de fer testament a Barcelona pel juliol d'aquell any, en marxar per acompanyar a l'emperador a Itàlia. També consta que Boscà rep del duc d'Alba, a finals dels anys vint i en la dècada dels trenta, diverses donacions per al seu casament, però en Boscà no es casarà, diuen, fins al 1539. Per a què eren aquelles remuneracions? ¿És possible que el nostre Boscà, de qui coneixem l'habilitat com a traductor de prosa en la seva versió castellana (1534) d'El cortegiano d'en Castiglione, fes unes traduccions de l'obra catalana de Garcilaso (Galceran de Cardona) que tenia en dipòsit, per a gaudi privat del seu mecenes i antic deixeble? Si fos així... ja tindríem pecat i pecador: Alba fa desaparèixer Boscà quan és a punt de sortir l'obra conjunta amb la d'en Galceran de Cardona, i el 1543 surt la col·lecció immortal de les poesies castellanes de Garcilaso de la Vega, amb exaltació majúscula de la nissaga dels Álvarez de Toledo. Aquell 1543 és, precisament, també, l'any que mor en Ferran Ramon Folch de Cardona, II duc de Cardona, oncle d'en Galceran de Cardona i veritable Gran Capità, a qui probablement anava dedicada l'Ègloga II en català. Aquest duc és aquell que, quan Carles I li preguntà "Per què no parleu mai en castellà?", ell respongué "Per no mentir".
Potent!
Tot pot ser, tot pot ser, és clar... Però ves a saber...
No podira ser que tota la documentació oroginal de les cartes de colom, i de la conquesta estiguin al Vaticà, a la seu central de la inquisició??