ARTICLES » 14-05-2012 | CENSURA I LA MANIPULACIó
 66694
|
Castella, el regne més pobre d'Europa a final del segle XV
Va tenir Castella els 8 milions d’habitants que ens diuen que va tenir, constituint així el motor i el nexe aglutinador de l’Imperi Hispànic de final del segle XV? O, sense burgesia, sense capitalisme, sense una forta organització comercial de ciutats i una xarxa de vies de comunicació potent; sense ports, sense un clima benèvol i una economia estable, es tracta simplement d’una xifra inflada per raons d’estat i per camuflar que Castella va ser el regne més pobre d’Europa?
La necessitat de la historiografia hispana de començar a dibuixar la supremacia de Castella per damunt dels altres regnes ibèrics, ja des del primer moment del matrimoni de Ferran d'Aragó amb Isabel de Castella (1469), va abocar els constructors del gran estat castellà a teixir una teranyina de documentació de la qual es destil·la una cort penosament itinerant, que viu en processó perpètua per la inhòspita meseta castellana, tret d'aquelles breus i rares temporades en què, per alguna cita ineludible amb la història, els gloriosos Reis Catòlics acudien (excepcionalment, repetim-ho) als regnes catalans. Pel Marquès de Lozoya, "en general, des del 1479 aragonesos i catalans, valencians i mallorquins, eren governats des de Castella i és en la cort castellana on es van forjant els organismes centrals"1.
D'entrada, sobta que els reis consorts de Castella i Aragó s'entestessin a passar tant de temps recorrent un territori que, segons una dita de l'època, era climatològicament definit pels seus mateixos habitants com a nueve meses de invierno y tres meses de infierno2, i que com a atractiu addicional comptava amb l'honor dubtós de ser el regne més pobre d'Europa. Així de clar ens ho va deixar imprès en Gabriel Maura Gamazo quan, tot fent referència al somrís displicent que esbossarien els Grans d'Espanya del segle XVI davant dels primmirats mètodes de comptabilitat d'Isabel la Catòlica, escriu amb una naturalitat no exempta de cofoisme que "aquest regne, el més pobre d'Europa quan pujà al tron la germana i successora d'Enric IV, s'acabava de convertir de sobte en nucli hegemònic de la més vasta i rica Monarquia de l'orbe"3. És a dir, gràcies a una reina, el regne més pobre d'Europa es transforma en el nucli de la Monarquia més rica del món. Hom no pot deixar de preguntar-se com va tenir lloc aquesta transformació tan radical. Ves que no hi tingués res a veure el casament d'Isabel amb l'hereu de l'Imperi mediterrani de la Corona Catalana, i que justament en aquells anys, un súbdit català proposés a aquell hereu, ja coronat rei dels catalans, el negoci del descobriment d'Amèrica.
En Gonçal de Reparaz, bo i parlant de la Catalunya medieval com a potència marítima, ja ens avisa que "on la civilització prosperà fou en la Catalunya mediterrània"4, una delimitació geogràfica natural de climatologia relativament humida "més enllà de la qual comença la zona francament continental de la Península, àrida i mig desèrtica"5. Si resseguim cap al Sud la costa mediterrània, aleshores, hom constata que la franja d'humitat s'estreny a València i correspon a la faixa de parla catalana d'aquest reialme, la regió de regadiu, anomenada l'horta. "Fora d'ella, amb les pluges totalment insuficients, entrem novament en la desolada estepa ibèrica"6, que en Reparaz defineix, als anys 30 del segle XX, com a "la regió més pobra, desolada i despoblada d'Europa, descomptada la Rússia polar! Cuenca té només 17 habitants per quilòmetre quadrat; Albacete, 20; són les densitats més baixes del nostre Continent, fora de la zona àrtica!"7. Aquestes notes demogràfiques ens permeten d'imaginar quins qualificatius mereixeria, en temps d'Isabel i Ferran, la "desolada estepa ibèrica", si al segle XX encara era la regió més despoblada d'Europa, descomptada la Rússia polar.
En Manuel Fernàndez Àlvarez, al seu torn, es fa ressò de les dificultats que patia la comunicació a Castella a l'Edat Mitjana, i que per això la Reconquesta, feta del Nord cap al Sud, fou tan lenta. Les rutes internes corrien en el sentit dels paral·lels, obstaculitzades pels sistemes muntanyosos i els grans rius. I els obstacles "que ha de vèncer el soldat en temps de guerra són els mateixos que ha de vèncer el comerciant en temps de pau. En conseqüència, les comunicacions lentes i difícils faran que els pobles visquin gairebé aïllats i que la seva economia se'n senti, i tendeixi cap a l'intercanvi local entre la ciutat i el seu camp comarcal i al consum in situ de les mercaderies que s'hi produeixen"8. Després de citar un article d'en Mariano José de Larra, del 1838, on aquest glossava la precarietat dels mitjans de transport que condemnava la majoria de la població a morir pràcticament al mateix lloc on naixien, escriu que aquestes impressions de l'escriptor romàntic "ens donen idea de l'aïllament dels pobles i regions espanyoles" en una Espanya de l'Antic Règim "mal travada, pèssimament intercomunicada".9 "Immerses en aquest camp immens, allunyades entre si per moltes jornades de viatge (...) hi ha les ciutats (...) entrellaçades per rutes mal traçades i mai guardades amb massa seguretat, tret de quan s'utilitzen les [vies] fluvials i les marítimes"10. Si al món baixmedieval la ciutat representa l'indret on cristal·litza l'activitat econòmica, exceptuant-hi Bilbao, Sevilla, Valladolid i Segòvia, que sí que compleixen aquest paper de centres comercials, a Castella és important el nombre de "les que sorgeixen com a centres defensius o pel seu emplaçament militar de primer ordre, com és el cas d'Àvila o de Toledo, de Zamora o de Cuenca. Són ciutats emplaçades sobretot buscant la seva defensa fàcil i la força de la seva posició natural, més que no pas la fecunditat de les terres que les envolten. Ciutats que neixen per i per a la guerra, més que per al comerç, fins al punt que en elles els rius constitueixen sovint més aviat valls [de defensa] naturals que no pas vies de comunicació"11. Parlem de ciutats concebudes com a refugi, com a plaça forta "el més petit possible, perquè com més petit sigui el perímetre menys costarà la seva construcció i més fàcil serà de defensar i de reparar"12. Veiem, doncs, una Castella desèrtica, amb ciutats petites i mal comunicades entre si, a moltes jornades de viatge les unes de les altres, amb un comerç testimonial, gairebé de subsistència. "Espanya produïa en els viatgers la impressió d'un país àrid i despoblat, en el qual eren una excepció les formoses hortes com les de València, Múrcia i Granada; un gran desert la solemne austeritat del qual s'interromp per bells oasis.
En Vincenzo Quirini, en la seva relació de viatge al Senat (1506), escriu que el nombre de llars a Castella era de 250.000. Per més que en aquest número s'hi comptessin els convents i les cases pairals, habitades per molta gent, i encara que a final de l'Edat Mitjana la població visqués molt apilonada en cases en les quals la cambra individual era un luxe desconegut fins i tot en les famílies més adinerades, d'aquesta dada es pot deduir que els habitants de la comarca central d'Espanya superarien en poc el nombre de dos milions. La impressió de país pobre i poc poblat és general en tots aquells que recorregueren Espanya en els darrers anys del segle XV i en els primers del XVI, i per bé que les seves dades fossin molt imprecises, responen segurament a un concepte exacte. En Gucciardini, ambaixador de Florència, es sorprèn de l'escassesa d'habitants en ciutats i aldees; de la penúria en què vivien fins els hidalgos i de l'aspecte miserable dels habitatges, construïts de fang (...). Els documents ens indiquen que en la majoria de les aldees de Castella els habitatges eren cabanes amb sostre de palla, i que el fet d'habitar una casa coberta de teules revelava una condició gairebé senyorial"13.
I continua: "Aquestes característiques poden aplicar-se a totes les terres interiors de l'Aragó i de Navarra i el litoral del Nord (País Basc, Muntanya de Santander, Astúries d'Oviedo i Galícia), on el tenor de vida era encara més precari. L'economia dels països riberencs de la Mediterrània, amb les seves ciutats industrials, el seu actiu comerç i la seva agricultura florescent, era molt diversa i s'assemblava més a la de les afortunades comarques centreeuropees. Una gran part de l'altiplà castellano-lleonès, situat al voltant dels mil metres d'alçada sobre el nivell del mar, amb un clima extremat, és, en realitat, impròpia per a conreus agrícoles, que la posterior densitat de població va fer necessaris, i més apropiada per a aprofitaments ramaders i forestals"14.
En aquesta Castella desèrtica i aspra, aleshores, pretén la Història que s'hi aplegaven "uns vuit milions d'habitants contra poc més d'un [en] tota la Corona d'Aragó", segons en Joan Reglà15. En Fernàndez Àlvarez ja matisa "el còmput general de l'Alonso de Quintanilla, realitzat el 1492, que establia per a la Corona de Castella –sense Granada– la xifra de 1.500.000 focs. Aital nombre de veïns es tenia per molt alt, comparat amb el que s'obtenia el 1528, que és el primer cens detallat i fidedigne –diu– que ens depara l'administració del Renaixement. Es solia prendre, a més, com a coeficient per llar, el nombre cinc, cosa que donava un total de set milions i mig d'habitants per a Castella a final del segle XV. Ara bé, en els estudis concrets que he pogut fer m'he trobat amb què el coeficient quatre resulta molt més apropiat que el cinc –diu en Fernández–, i és, per altra banda, el que consideraven els contemporanis mateixos. Amb la qual cosa, la població a principis de l'Edat Moderna podia restar xifrada en sis milions d'habitants per a la zona de Castella"16.
El mateix professor Fernández Álvarez, però, en contrast amb les seves folgades estimacions demogràfiques per a la Castella d'Isabel la Catòlica, afirma més endavant, tot referint-se a l'aposta dels reis per a privilegiar els ramaders de la Mesta, que "l'escassesa d'homes i els grans espais buits, tal com passava a l'Espanya del Renaixement, facilitava les coses en permetre el trànsit més còmode dels grans ramats"17.
No deixa de cridar l'atenció que el comptador Quintanilla trobi 1.500.000 llars o focs el 1492, i que en Quirini n'hi trobi 250.000 el 1506. La impressió és que algú ha inflat els números. En Pierre Chaunu situa el cens del comptador dels Reis Catòlics l'any 1482 i n'atribueix la desmesura a l'objectiu de reclutar tropes per a la imminent guerra de Granada: "El Censo d'en Quintanilla no fou, versemblantment, res més que una ràpida avaluació, inflada per a les necessitats de l'administració militar, en l'exaltació de l'última fase de la Reconquesta"18. El mateix Chaunu ens informa que per en Pierre Vilar, Castella no arribaria als quatre milions d'habitants a final del segle XV19. Querini, dos milions. Vilar, no arriba a quatre, Fernández Álvarez, sis milions, i Reglà, vuit milions. Les variacions interpretatives, com podem veure, són importants.
Tot fent servir dades d'en Reglà, en Pierre Chaunu compara els fogatges de la península de final del segle XVI amb dades dels cens del 1940 i detecta "una explosió de totes les Espanyes perifèriques", "l'enfonsament selectiu del centre" i el "creixement privilegiat de tot allò que és coster en contrast amb l'estancament de l'Altiplà central"20. A continuació observa que "sense Madrid, el creixement de la Meseta des de finals del segle XVI fins a mitjans del segle XX seria un creixement pròxim al zero (...). En oposició a aquest centre malalt, tota la perifèria, Catalunya, València, Portugal, Cantàbria, Andalusia, tota l'Espanya costera, cortical, concentra el dinamisme i la vida"21. Els historiadors es desconcerten davant aquestes realitats contradictòries. En Ramon Carande troba que les xifres del cens de 1530 no són utilitzables, perquè li semblen plenes d'errors sistemàtics pel que fa "al país pla"22. Davant dels 3.433.205 habitants per al Regne de Castella que en Haebler troba a final del segle XIX, contrastants amb els 6.300.000 pobladors per al cens de 154123, els estudiosos es pregunten com als segles XV i XVI Castella pot ser "el nucli federador de densa població de la Península"24 i al segles XIX i XX presentar una demografia tan pobra i estancada, pròpia d'un país esllanguit. Les nostres sensacions són que algú, des del segle XVI, ens està aixecant la camisa.
Si ens entretenim a fer un petit càlcul basat en la lògica i la coherència, ara, potser podrem arribar a una idea aproximada de la veritable demografia castellana de l'època. Segons el cens de 1530,25 Sevilla tenia 45.395 habitants; Valladolid, 38.100; Còrdova, 33.060; Toledo, 31.930; Jaén, 23.125. A partir d'aquí, només Medina del Campo arriba als 20.000. Però tant és. Considerem que les 17 ciutats castellanes més importants, les que tenien representació a les Corts del regne, tenien totes 45.000 habitants a finals del segle XV. És una estimació desorbitada i radicalment optimista, però fem-ne el càlcul: 45.000 per 17 ens dóna un total de 765.000 habitants concentrats en les ciutats més poblades. Fins arribar als 8.000.000 d'en Quintanilla o als 6.000.000 del professor Fernández Álvarez, quants habitants hem de considerar que tenien, de mitjana, els poblets que esquitxaven, un aquí, un allà, la desolada estepa castellana? Els 2.000.000 de pobladors d'en Quirini per al 1506, tot i semblar difícils d'assolir, són els únics que s'avindrien de manera coherent, en una progressió de creixement moderat i amb alts i baixos al llarg de quatre segles, amb els 3.433.205 habitants que troba en Haebler a la Castella de final del segle XIX.
Tornant als temps d'Isabel i Ferran, "l'aposta que els Reis Catòlics feren a principis del segle XVI sobre la Mesta ha plantejat als historiadors problemes difícils (...). La cria de ramats transhumants permeté la utilització d'espais immensos i totalment despoblats. I aquesta ramaderia transhumant, en degradar la coberta vegetal i disminuir els sòls, contribuí seguidament a bloquejar les possibilitats d'augment de la població. L'argument decisiu, però, és d'ordre fiscal (...). Les necessitats de l'Estat sota els Reis Catòlics impedien una refosa de la fiscalització. La Mesta subministrava mitjans als reis i, en reforçar la Mesta, els reis tenien la intenció de consolidar els seus mitjans. El llarg termini fou sacrificat a les exigències del curt termini"26.
En Manuel Fernández Álvarez també ho veu així: "La Corona també estava acostumada a obtenir uns ingressos quantiosos pels seus drets sobre la llana que s'exportava, i no podia entendre que tallar aquella font d'ingressos pogués beneficiar-la (...). La Mesta estava vinculada al Consell Reial (...), una situació de privilegi que mai no assolí la indústria drapera segoviana"27. L'Honrado Concejo de la Mesta estava presidit per un membre del Consell Reial, i la desmesura dels Reis Catòlics en la concessió de privilegis als ramaders es reflectí en un vell refrany dels agricultors: Dos santas y un honrado tienen el reino arruinado, en referència a la Santa Inquisició, la Santa Hermandad i l'Honrado Concejo de la Mesta28.
A la llarga, aquesta política basada gairebé exclusivament en la venda de llanes a l'estranger dugué Castella al col·lapse econòmic. Un comptador de Burgos anomenat Luis de Ortiz alçava la veu d'alarma al segle XVI "davant la catàstrofe econòmica que podia sobrevenir si es continuava exportant matèria primera per valor d'u i important productes manufacturats per valor de deu"29. De Ortiz reclamava el 1558 tancar el mercat d'exportació de la llana, ja que el drap flamenc que desplaçava el drap espanyol estava fet a partir de la matèria primera que Espanya subministrava. Però aquesta conjuntura econòmica favorable en aparença (Castella podia controlar la llana que enviava a l'estranger) era molt difícil d'aprofitar, comenta en Fernàndez Àlvarez, perquè "hauria calgut desmuntar un sistema arcaic basat en els interessos immediats dels ramaders i dels exportadors burgalesos i bilbaïns. Caldria afegir que aquest ramader era, predominantment, un personatge de l'alta noblesa acostumat a percebre uns ingressos elevats a través de la venda immediata de la llana dels seus ramats, cosa que no estava considerada en detriment de la seva reputació, mentre que sí que hi havia un concepte pejoratiu en les tasques vinculades a l'obratge del drap"30. És a dir: treballar estava mal vist. En Pierre Chaunu vincula la preeminència de la ramaderia sobre els conreus a l'escassesa d'homes i ho explica com una conducta heretada de l'època de la Reconquesta: "En cas d'un fet d'armes, el pastor recula i posa a recer l'essencial, mentre que el camperol ho perd tot. Es pot concedir que l'altitud i la sequedat dels alts altiplans no ofereixen a l'agricultura unes condicions fàcils; la cria de ramats extensiva és la solució que requereix menys esforç i menys inversió al principi"31. Hom no pot resistir la temptació de preguntar-se de què vivien els milions de castellans que l'alegre cens d'en Quintanilla situa a la Meseta, si els sòls eren pobres en calç i en fosfats i eren, sobretot, molt àcids32, fins al punt que els "enormes trossos de terreny incult [arribaven] fins a les portes de Valladolid, capital demogràfica"33.
Les facilitats i la legislació favorable que els grans senyors ramaders de la Mesta aconseguiren dels Reis Catòlics evidencia que aquests monarques es desentengueren de les greus pèrdues que aquella legislació ocasionava als agricultors castellans, que foren sistemàticament menystinguts per la reialesa i l'alta noblesa. Als reis els interessava que els ramats poguessin circular lliurement i amb la màxima celeritat per anar als ports d'exportació o a les pastures d'hivern, que en part coincidien amb la residència hivernal dels Reis Catòlics a l'horta de València. Fins és possible, com ha apuntat sagaçment en Francesc Magrinyà, que els camps coneguts avui com a Mestalla, a la ciutat de València, fossin al segle XV les pastures on alguns d'aquells ramats castellans baixaven a passar l'hivern, i el nom de l'indret provingués d'una denominació lleugerament despectiva amb què els naturals del país es referissin a "la mestalla", els ramats i els pastors de la Mesta castellana. Si Isabel la Catòlica era senyora d'Alacant, com defensarem properament, s'entén també que es digui que aquest port del regne de València concentrava una part molt important de l'exportació de la llana de Castella cap a la Mediterrània al segle XVI34. Isabel afavoriria un comerç sobre el qual cobrava drets i taxes, i encara en podia treure rendiments addicionals si a més a més era senyora de la ciutat portuària d'on sortia el gènere.
Des del punt de vista macroeconòmic, per tant, sembla que tenim elements per concloure que els gloriosos Reis Catòlics van promoure una política econòmica altament nociva per a Castella, en facilitar un domini dels ramaders que perjudicà els agricultors i estancà les ja precàries oportunitats de desenvolupament agrícola, social i demogràfic del regne. En arribar aquí, se'ns pot demanar que fem constar que la política seguida al reialme valencià també fou altament perniciosa per al municipi de València, el qual, amb la connivència de la capa burgesa censalista, va veure espremudes fins a la dessecació les seves, en principi, ben sanejades finances municipals. És veritat. Però aquí hem d'adduir que, després d'ofegar-la, el rei acudí en rescat de la seva capital, el 1503, en disposar la constitució de la Casa de Contractació de pas obligatori per anar a les Índies a la Llotja de la Seda de València, i no a Sevilla, com vol la història retocada. La incidència del primer comerç americà en el fabulós redreç de l'arruïnada (1491) ciutat de Barcelona en menys de deu anys (1493-1503), un fenomen espectacular que roman pendent d'un estudi seriós, devia obrir els ulls al Rei Catòlic, qui trobà que la millor manera de sanejar l'economia de l'asfixiada València passava per la injecció percentual dels recursos excepcionals que arribaven del Nou Món. Tindrem oportunitat de parlar-ne en altres treballs.
Una altra peculiaritat que també crida l'atenció és el paper d'exportadora de blat que juga Castella i l'escassesa permanent de gra que es detecta a la riba mediterrània de la península ibèrica i, en especial, al regne valencià. Bo i parlant dels dèficits cerealístics de València als primers anys de mandat de Ferran II, l'Ernest Belenguer ens situa de seguida amb la seva prosa rimada: "Salvades les varietats regionals, existents sobretot a les zones litorals –d'un gra més primerenc–, i les continentals, el blat, en termes molt generals, és sembrat d'octubre a desembre per ésser collit de finals de maig a primers de juliol. Això vol dir que hom viu de les collites estivals els mesos posteriors, d'agost a desembre. A partir del gener, el romanent de la passada recol·lecció comença a escassejar i són els mesos de gener a abril el més propicis a la carestia. D'aquí ve que l'escassetat i els probables avalots siguin documentats gairebé sempre cap a les mateixes dates: commocions de febrer de 1484; penúria de febrer, març i abril de 1485".35 El mateix Belenguer ens confirma que "les compres cerealístiques es desplaçaren cap a la Meseta on Castella suplantà aquests anys Sicília –un corrent molt afavorit per la unió personal de la monarquia hispànica el 1479–. I el regular subministrament castellà adquirí un paper tal que si bé no pogué impedir les puges progressives en el preu del blat, si més no evità durant força temps uns conflictes que haurien pogut degenerar en avalots; precisament els jurats, adonant-se de la importància del blat de la Meseta, auspiciaren repetides voltes la intensificació de la relació econòmica amb Castella, que els asseguraria l'avituallament ininterromput i aneu a saber si un abaratiment en les seves adquisicions".36 La relació de València amb els veïns castellans s'intensificà de tal manera que el 1484, "Castella s'havia convertit en el seu mercat proveïdor gairebé exclusiu"37.
Si el regne de Castella tenia sòls tan poc productius i uns agricultors damnificats pels privilegis dels ramaders transhumants, com hem vist, i tantes boques per alimentar, segons repeteixen la majoria de dades demogràfiques de la història oficial, hom es pregunta com és que els vuit milions de castellans mal nodrits es converteixen en els principals proveïdors de blat del milió escàs d'habitants de la Corona Catalana durant el mandat dels Reis Catòlics. Tan grans eren els excedents de blat de Castella? Tan escassa era la producció de gra de Catalunya, Aragó i València, que no en tenien prou amb les collites pròpies i el blat que arribava tradicionalment de Sicília, que havien de comprar-ne més a Castella? Qüestions com aquestes són les que ens empenyen a demanar als historiadors acadèmics una reflexió seriosa sobre on es concentrava veritablement el pes demogràfic dels regnes d'Isabel i Ferran.
Continuem ara amb les impressions de la Castella de finals del segle XV que ens transmeten diferents historiadors. La sensació general és que es confirma el mal moment econòmic i l'estadi de subdesenvolupament i desvertebració d'un territori que la historiografia ens sol presentar com a superpoblat –i, per tant, potencialment hegemònic– en relació als regnes veïns de la Corona Catalana. En Garret Mattingly, per exemple, el biògraf més acreditat de Caterina d'Aragó, filla dels Reis Catòlics i reina d'Anglaterra per matrimoni amb Enric VIII, ens retrata així el territori castellà: "En cap altra zona d'Europa occidental eren les ciutats més dèbils i escasses, ni l'Església més ama i senyora de cors i ments, tant entre els rústics com entre els hidalgos"38. Per en Mattingly, era un regne ancorat en la medievalitat.
Abans de cantar les excel·lències d'Isabel per a revertir la situació del seu reialme, en William H. Prescott, al seu torn, destaca "la miserable condició del poble [de Castella] i la total carència de totes les arts útils"39. Si el treball estava mal vist, la manca de les arts útils només podia ser-ne la conseqüència natural. En Jordi Bilbeny hi fa un esment directe i reflecteix la precària realitat en què hom vivia constrenyit "a Castella, on els hidalgos i els nobles estaven impossibilitats, per raons de sang i d'honra, a fer feines manuals i on les classes socials eren molt marcades i fer un salt d'un estament a l'altre era totalment impossible. I on, a més, és un «fet històric generalment acceptat que no hi ha burgesia» al segle XVI. I no només no hi havia burgesia, sinó que, per En Joseph Pérez, durant la governació d'En Cisneros, «al 1516-1517 es redactaren uns memorials, anticipant-se als arbitristes de finals de la centúria i principis del segle XVII, per denunciar el risc de subdesenvolupament dels regnes de Castella»"40.
El mateix Bilbeny conclou, a continuació, que, davant l'absència d'un estament burgès a Castella, "no ens hauria d'estranyar que l'Elliot concreti que «la Corona d'Aragó, encara que menor en extensió i població, havia fet gala d'una vitalitat no igualada per Castella». O, com ha clavat En Pierre Chaunu, «qualsevol que fos el pes global de Castella al 1500, és impossible deixar de veure l'avenç tècnic de l'Espanya mediterrània», fins a tal punt que creu que «Castella fou una colònia de l'Espanya mediterrània»"41.
Un detall simptomàtic de la solvència financera que es podia esperar de Castella és a on empenyorava la reina Isabel les seves joies. No hi havia cap ciutat castellana que acceptés els béns de la seva reina com a garantia d'un préstec? Sembla que no. O potser és que no tenien prou liquiditat per afrontar-lo? Vejam què diu en Ferran Soldevila sobre el famós afer de les joies i el descobriment d'Amèrica a la seva Historia de España: "Isabel oferí, segons Las Casas i Hernando Colón, empenyorar, si calia, les joies de la seva cambra per reunir el milió de maravedisos que en Colom sol·licita per a l'empresa. En Santàngel es posa genoll en terra i ofereix avançar-ho del seu peculi. No arribà, doncs, la reina a empenyorar les seves joies, com vol la llegenda, repetida tantes vegades encara després d'haver estat desmentida. Per altra banda, no s'ha d'interpretar tortament el gest de la reina. Les joies, fins i tot la corona, eren aleshores per als reis valors constantment negociables que empraven sovint. Precisament en aquella hora, una part de les joies de la reina Isabel es trobaven empenyorades a València i a Barcelona, per a respondre de les quantitats que havien assegurat el rescat de la ciutat de Baça"42.
En Juan Manzano precisa una mica més sobre aquest afer i ens informa que el préstec pujava 60.000 florins d'or, garantits de la següent manera: el collar que li havia regalat Ferran a l'hora de contraure matrimoni responia de 20.000 florins, la Corona rica de Castella, de 35.000 i pels 5.000 florins restants donà garanties suficients el tresorer Gabriel Sànchez o Sanxis43. Així, si la corona de la reina de Castella romania a València en penyora de 35.000 florins, com es presentava Isabel davant dels seus súbdits naturals? La resposta és senzilla: de cap manera. No li calia. La reina residia eminentment al regne valencià on, si necessitava les joies per haver de fer alguna compareixença oficial al costat del rei, es rescataven momentàniament o eren cedides com una deferència a la sobirana, es procedia a l'acte, i en acabat tornaven al dipòsit com a objectes de garantia. I és així com al 1492, bona part dels collars i penjolls encara romanien empenyorats i va haver de ser en Santàngel, del seu peculi personal, qui sufragués l'expedició d'en Colom, com a bestreta d'un finançament que havien d'haver dut a terme les arques reials.
La confirmació palmària de la sentència del duc de Maura (Castella era el regne més pobre d'Europa a final del 1474), però, es fa palesa en el fet, altament significatiu, que entre 1480 i 1498 no es varen convocar Corts castellanes44. No és pas un període irrellevant en la història d'Espanya; ben al contrari: crec que pocs historiadors gosarien discutir que és un dels més importants. En aquests anys s'inicia la fase decisiva de la guerra de Granada que culminarà amb la conquesta de l'últim reialme musulmà de la península; els Reis Catòlics instauraran l'únic òrgan comú de la monarquia als seus regnes hispànics, la temible Inquisició castellana; es produirà l'arribada a la cort d'en Colom i el seu projecte d'expedició a les Índies Occidentals, es duran a terme la Descoberta d'Amèrica, la històrica recepció reial amb tramesa de cartes i ambaixadors a tota la Cristiandat i els primers viatges de colonització a les Antilles; es signarà el nou tractat amb Portugal, pretesament a Tordesillas, per al repartiment geogràfic de l'Atlàntic; entremig s'emetrà l'històric edicte d'expulsió dels jueus, tindrà lloc l'obertura de les primeres impremtes a moltes ciutats i s'impulsarà la reforma monacal pendent de fa dècades tot aprofitant l'arribada d'un cardenal valencià al soli pontifici; es recuperarà la sobirania dels comtats del Rosselló i la Cerdanya; s'intervindrà militarment i política al regne de Nàpols; es concertaran i celebraran els matrimonis dels tres fills grans dels Reis Catòlics, que entroncaran la monarquia hispànica amb les principals cases reials europees; i s'haurà de lamentar la mort en plena joventut, el 1497, de l'hereu del tron.
Cap d'aquests esdeveniments (llevat del darrer, és clar), en origen o en conseqüència, va constituir un motiu de convocatòria del parlament castellà ni va ser tractat, encara que fos tangencialment, en el decurs d'unes Corts de Castella. Per què havien de convocar Corts a Castella, Isabel i Ferran, si no en podrien treure un subsidi mínimament sucós per fer front a les necessitats pecuniàries de la monarquia? Bo i així, l'itinerari reial d'aquells anys ens assegura que els monarques hispans es passaven de maig a setembre fent la guerra al regne de Granada, conquerint-ne cada any un trosset45 i, després d'aquells estius asfixiants a Andalusia, vivien bona part de les tardors i els hiverns d'aquella dècada en algun indret de Castella o voltant per l'acollidora meseta, no fos que es perdessin el bo i millor dels nueve meses de invierno de la dita. Però, curiosament, mai no van convocar-hi Corts: no hi havia decisions polítiques a sospesar, ni determinacions jurídiques a prendre-hi, ni subsidis econòmics a recaptar. Les dates de les dues Corts esmentades coincideixen simptomàticament, això sí, amb els anys de vida del príncep Joan. Nascut al 1478, fou jurat com a hereu del tron en les sessions del 1480 a Toledo46, i el parlament castellà no tornarà a ser convocat fins després de la mort del príncep, el 1497, i de la pèrdua de la criatura que n'esperava la seva vídua, Margarida d'Àustria, el 1498.47 Les Corts castellanes d'aquest període, per tant, fa l'efecte que només es convoquen quan els naixements i les morts dins la família reial alteren la línia successòria i cal jurar un infant nou com a hereu o hereva de la Corona. De fet, es diu que fou el comptador major d'Isabel, en Gutierre de Cárdenas, qui aconsellà als reis la convocatòria de les Corts de Toledo el 1480 per jurar el príncep Joan "i així evitar dubtes en la successió"48. De manera que, si els monarques actuaren a resultes d'un suggeriment, vol dir que ni tan sols havien previst de convocar el parlament castellà. La irrellevància econòmica i política de Castella en comparació amb els regnes de la Corona Catalana resta, aleshores, cabalment en evidència. Però la història arranjada –fixem-nos-hi– s'entesta a fer passejar els reis per Castella, com aquell qui res, i a governar els territoris de la Corona Catalana des de Castella, mentre les diferents sessions parlamentàries romanen obertes i es van succeint, durant el mateix període, als diferents regnes de la mal anomenada Corona d'Aragó.
Cal desmuntar el mite d'una vegada: al darrer terç del segle XV, el regne de Castella no estava en condicions tècniques, econòmiques, socials, ni demogràfiques per afrontar ni la reconquesta de Granada, ni la Descoberta del Nou Món, ni la conquesta i colonització de les noves terres d'ultramar, un esforç titànic dels nostres avantpassats que hauríem d'aprendre a considerar definitivament com a l'expansió atlàntica natural de l'Imperi Mediterrani Català.
Pep Mayolas
1 MARQUÉS DE LOZOYA, Historia de España; Salvat Editores SA, Barcelona, 1967, Tom III, p. 59.
2 JOHN LYNCH i JOHN EDWARDS, Historia de España. 4. Edad Moderna. El auge del Imperio. 1474-1598; Crítica, Barcelona, 2005, tom 4, p. 151.
3 GABRIEL MAURA GAMAZO, El Príncipe que murió de amor, Aldebarán Ediciones SL 2000, Madrid, 2000, p. 118.
4 GONÇAL de REPARAZ i RUIZ, Catalunya a les mars; Atenes A.G., Barcelona, 1930, p. 25.
5 Ídem, p. 24, nota 1.
6 Ídem, p. 25.
7 Ídem.
8 MANUEL FERNÁNDEZ ÁLVAREZ, Isabel la Católica; Espasa Calpe SA, Pozuelo de Alarcón, 2003, p. 461.
9 Ídem, p. 462.
10 Ídem, p. 475.
11 Ídem, p. 476.
12 Ídem, p. 477.
13 MARQUÉS DE LOZOYA, ob. cit., vol. III, p. 199-200.
14 Ídem.
15 JOAN REGLÀ, Història del País Valencià. De les Germanies a la Nova Planta; Edicions 62 SA, Barcelona, 1975, vol. III, p. 111.
16 M. FERNÁNDEZ ÁLVAREZ, ob. cit., p. 463.
17 Ídem, p. 475.
18 PIERRE CHAUNU, La España de Carlos V. 1/ Las estructuras de una crisis; Ediciones Península, Barcelona, 1976, p. 61.
19 Ídem, p. 122.
20 Ídem, p. 66.
21 Ídem, p. 67-68.
22 Ídem, p. 68.
23 Ídem.
24 Ídem, p. 69.
25 Ídem, p. 101.
26 Ídem, p. 87-89.
27 M. FERNÁNDEZ ÁLVAREZ, ob. cit., p. 474-475.
28 MARQUÉS DE LOZOYA, ob. cit., vol. III, p. 201.
29 M. FERNÁNDEZ ÁLVAREZ, ob. cit., p. 474.
30 Ídem.
31 PIERRE CHAUNU, ob. cit., p. 87.
32 Ídem, p. 77.
33 Ídem, p. 76.
34 JOAN REGLÀ, Història del País Valencià, ob. cit., p. 53.
35 ERNEST BELENGUER i CEBRIÀ, València en la crisi del segle XV; Edicions 62, SA, Barcelona, 1976, p. 127, nota 94.
36 Ídem, p. 132.
37 Ídem, p. 135.
38 GARRET MATTINGLY, Catalina de Aragón; Editorial Sudamericana, Buenos Aires, 1942, p. 17.
39 WILLIAM H. PRESCOTT, ob. cit., vol. I, p. 159.
40 JORDI BILBENY, "El Lazarillo de Tormes va ser escrit en català", estudi preliminar a l'edició de La vida de Llàtzer de Tormos; Llibres de l'Índex, Barcelona, 2007, p. 255.
41 Ídem, p. 257.
42 FERRAN SOLDEVILA, Historia de España; Crítica (Grijalbo-Mondadori S.A.), Barcelona, 1995, vol. I, p. 434.
43 JUAN MANZANO MANZANO, Cristóbal Colón, 7 años decisivos de su vida, 1485-1492; Ediciones Cultura Hispánica, Madrid, 1964, p. 196.
44 HUGH THOMAS, El Imperio Español. De Colón a Magallanes; Editorial Planeta SA, Barcelona, 2006, p. 63.
45 MARQUÉS DE LOZOYA, ob. cit., vol. III, p. 81-90.
46 GABRIEL MAURA GAMAZO, ob. cit., p. 27-28.
47 Ídem, p. 210.
48 RAMON EZQUERRA, Diccionario de Historia de Espanya; Alianza Editorial SA, Madrid, 1979, vol. 1, p. 681.
Autor: Pep Mayolas
versió per imprimir
RSS
Facebook
Twitter
Youtube
Castella era molt rica. N'era tant, que n'hi sobraven per a financiar una empresa catalana
Eran muy pobres pero sin embargo financiaron la conquista del nuevo mundo, claro claro.
jijaju, tranquil, no t'esveris, els de l'INH van mooolt despistats, tant, que no t'estranyi que alguna de les que diuen, per casualitat i "fortuïta", la clavessin. Però tu, ni cas. Castella és el que és, i va ser el que va ser, que no quadra gaire amb el que ens expliqueu -valtros els erudits- a escola.
Me estais liandoooooo. amos a ver. Si por ahí decis que castilla no existió y aquí decis que si que existio y además era pobre de solemnidad.... con que me quedo'????? existio o no?
A ver si os poneis de acuerdo, porque si todas vuestras teorías son inapelables y superdemostradas no entiendo porque se contradicen.
Neus, aclareix-nos, ¿què és el que dius que és de traca i mocador? lo de la Castella immaculada? o el que has escrit tu... -això-?
Neus: d'on ho has tret que tenien tot això els castellans? Sona a una història divertida.
Si és cert que Castella era el regne més pobre d'Europa a final del segle XV, i malgrat això posseïa el millor exèrcit i armada de l'època i va aconseguir descobrir i conquerir mig planeta, això es de traca i mocador
Els castellans també han estat enredats pels seus amos, i haurien d'estar contents de que entre tots intentem esclarir què va passar i com ens enreden per fer-nos viure en la seva ficció.
Patetico, me dais pena contando batallitas, vais para atras
como los cangrejos.
_KMS_WEB_BLOG_INAPROPIATE_COMMENT Feu clic aqui per mostrar-lo
Ya sabemos que los catalanes sois una raza superior, y los castellanos escoria. Pues nada, cuanto procedáis a gasearnos, más tranquilos os quedaréis.
A los fatxalanistas les pone malos el solo nombre de Castilla... Suelen ser unos pseudohistoriadores que quieren sacar piedras en donde hay agua y arena... Viven de la pseudeohistoria.... Cierzo
Als castellans els hi està apunt d'enfonsar el món i caure'ls el cel a sobre!!! Pobrets si un dia s'arriba a saber d'on venen i quins disbarats han fet al llarg de la seva historia, hauran d'inaugurar un Ministerio de la Psicologia... Els castellans sempre han mentit pels descosits!! (Segons ells... no existeix l’espoli fiscal de Catalunya,…. mai s'ha prohibit el catálà ( o només en el franquisme), ...en Barcenas no finançava el PP,.... que 11-M va ésser obra d’ETA,... etc. Etc.) I ens hem de creure la historia que ells han escrit??? ... Som passarells, però no tant!!!
Pep Mayolas: t'aconsello que llegeixis "Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa" d'en Cristòfol Despuig (mitjan segle XVI) i vegis les comparances que fa entre la situació demogràfica i econòmica de Castella i el Principat. I ell era allà en aquell moment...
Mirad a ver que se os ha colado una imagen manipulada, que pone Corona de Aragón y no Corona Catalana... Que lo mismo vuestros acólitos más recalcitrantes la ven y les provaca un paro cardíaco, no sé...
Me hace mucha gracia que aqui cuando se refieren a la Cataluña de el siglo xv engloban a el reino de Aragón , el reino de Valencia, el reino de las Mallorcas, Napoles ,Corcega etc. pero cuando se refieren a la Castilla de el mismo siglo solo tienen en cuenta la Castilla mesetaria. Señores la corona de de Castilla como ya he dicho en otro articulo comprendía en el siglo XV: toda la costa desde Irun hasta la desembocadura de el Miño por el norte . Y las costas andaluzas y murcianas menos el cada vez más débil y menguante reino de Granada por el sur. Además la riqueza monumental que nos queda de la Castilla de los siglos XIV y XV no nos dice que fuera un reino pobre , sino todo lo contrario. Las catedrales , conventos, alcázares y palacios que pueblan la extensión de lo que entonces era el reino de Pastilla todavía están en pie en su mayor parte y pueden verse . Un reino paupérrimo como el que ustedes pintan no podría haberlos financiado. Es imposible que un reino pobre se hubiese podido permitir construir la catedral gotica mas extensa de Europa. como es Santa Maria de la Sede de Sevilla , la cual se comenzó a principios de XV y se acabó en 1504.. Pero todo tiene una explicación. No es que fueran los castellano grandes comerciantes , ni gentes industriosas, que en su medida también lo fueron . El secreto de su riqueza fue la guerra y la conquista . Los nobles castellanos se enriquecieron a base de guerrear contra los reinos moros de la península y de apropiarse de sus tierras y sus patrimonios. Y tuvieron la suerte o la habilidad , no se, de que una vez acabada la reconquista se abrio ante sus ojos y ante sus espadas , nuevas tierras que conquistar y nuevas riquezas que expoliar en America y siguieron haciendo lo que mejor sabían hacer,la guerra. La corona aragonesa o catalana si les parece mejor así, a mi me da igual, corto toda posibilidad de continuar la reconquista peninsular al firmar Jaime I el tratado de Almizra en 1244 .Tras el cual dicha corona se ve abocada a una expansión mediterránea la cual fue difícil de conseguir y difícil y cara de mantener, de hecho de no ser por la ayuda castellana y el oro de America en tiempos de Carlos V y Felipe II, no habría sido posible mantenerla tanto tiempo .Y en cuanto la potencia militar española empezó a aflojar se perdieron. No obstante les tengo que dar la la razón en que los catalanes eran mejores comerciantes que los castellanos , siempre lo han sido. Al menos hasta ahora . En los tiempos actuales parecen haberse vuelto majaretas ya que incomprensiblemente se dedican a insultar día si y día también a los que hasta ahora somos sus mejores clientes. Espero que este comentario no me lo censuren , ya que no se en que he podido faltar en los anteriores. Si llevar la contraria está prohibido , avísenme así me evito escribir nada.
_KMS_WEB_BLOG_INAPROPIATE_COMMENT Feu clic aqui per mostrar-lo
Fon Herrera, no conozco mucho la conquista de Canarias y, evidentemente, no se hizo a nado. pero, una vez dicho esto: las primeras conquistas no las hizo el Reino de Castilla sino que fue una empresa de navegantes franceses: Jean de Bethencourt y Gadifer de la Salle (nombres, debes admitirlo, no muy castellanos) partiendo del puerto de la Rochelle (que no pertenecía, que yo sepa, a Castilla). Eso sí: Bethencourt se hizo vasallo del Rey de Castilla a cambio de su apoyo político. El dinero, al parecer, lo puso otro francés: Rubín de Braquemont. Ellos se encargaron de conquistar Lanzarote, Fuerteventura y Hierro sin gran resistencia. La Gomera la obtuvieron nobles castellanos sin siquiera conquistarla, sino mediante acuerdos con los caciques locales. La parte difícil fue Gran Canaria, que se inició en 1478, cuando Isabel ya llevaba 11 años casada con Fernando el cual ya había aportado fondos para esa y otras operaciones militares. Finalmente se conquistaron la Palma y Tenerife en un plis plas. Ya te puedo asegurar que la conquista de las islas Canarias no representaron demasiados ingresos para las arcas castellanas. las Canarias, como bien sabes, nunca han sido islas muy productivas y menos en aquellas épocas en que aún no había turismo alemán. En cuanto a esas guerras mediterráneas que habían arruinado el Reino de Aragón, ya me explicaras cuáles. Que yo sepa, la guerras mediterráneas ruinosas fueron las de Pedro el Ceremonioso y la de Cerdeña, de tiempos de Martín el Humano, bastante antes de la unión de Castilla y Aragón. También espero que me facilites referencias bibliográficas de esos documentos de la Biblñioteca Nacional, el Archivo de Indias y el Archivo de la Corona de Aragón a los que te refieres vagamente. Gracias.
Me resulta tremendamente increible que en toda esta farragosisima expposición llena de suposiciones y conjeturas no haya nadie hecho un mínimo ejercicio de sentido común tal como es preguntarse cual era la situación de un reino de arafgón absolutamente arruinado por las guerras mediterraneas en las que había salido muy mal partado...donde había perdido toda su preponderancia naval y como al mismo tiempo en Castilla se experimentaba un auge enorme debido a las conquistas de los territorios canarios ( según la teoría de que Castilla no tenía tradición naval, se ve que lo debieron hacer nadando) y la explotación de las costas africanas que supuso un vuelco radical en la relación de poderes en los reinos de la península y que precipitó el final de la reconquista...todo ello en una situación de cosechas abundantisimas que en tre otras cosas paliaron una hambruna terrible en todo el Reino de Aragón...ya digo...como mínimo resulta chocante que el autor de esto no haya sido capaz de consultar los datos económicos que hubiera hallado con mucha facilidad en los archivos de la Biblioteca Nacional o en el Archivo de Indias e incluso en el propio archivo de la Corona de Aragón...internet es lo que tiene.
L'EXPOLI DE LA HISTORIA ES SIMILAR A L'ESPOLI FISCAL I A L'ESPOLI DE LA LLENGUA... SON DIFERENTS CARES DE LA MATEIXA MONEDA!!! ESPAÑOLS, CAL QUE RETORNEU L'ESPOLI HISTORIC DE CATALUNYA!!! EL DE LA DEMOCRACIA PUJA: 20.000M¤ X 32 ANYS = 640.000M¤!!! (I ENCARA ES VOLEN FOTRE DE NOSALTRES) SÓN UNA COLLA DE FUSTRATS I CATETOS QUE NOMÉS SABEN PARLAR UNA SOLA LLENGUA!!! I QUE LA SEVA HISTORIA ES UNA MANIPULACIÓ TOTAL!!! MAI HA ACABAT BÉ RES DE LA HISTORIA D'ESPAÑA!!! TOTA LA SEVA HISTORIA HAN ESTAN INQUISICIONS, IMPOSICIONS I DICTADURES!!! ELS HI HAURIA DE CAURE LA CARA DE VERGONYA.... LO QUE PASSA ES QUE NO EN TENEN!!!
Jordi Joaquim: t'has llegit l'article? T'has llegit els comentaris d'aquí sota? Les preguntes que fas són les d'algú que només té al cap la Història oficial, però aquí ja s'ha escrit que els Reis Catòlics no vivien en una cort itinerant, sinó que passaven majoritàriament la tardor i l'hivern al regne de València, fos a la capital o a Alacant, amb excursions lúdiques al voltant de l'Albufera (on estava autoritzada la caça entre Sant Miquel (29 de setembre) i Sant Vicent (22 de gener). Acabat aquest període (i acabats els cereals de la temporada anterior), marxaven a fer la guerra a Granada, primavera i estiu, any rere any, fins a la seva conquesta. Aquesta era la "itinerància" d'Isabel i Ferran. Ferran no voltava per una cort miserable en lloc d'estar al seu floreixxent regne: s'estava a la ciutat més luxosa de la península, que era València. I quan volia castigar-los per l'excés de corrupció i vici que hi detectava, se n'anava a Alacant, que era un senyoriu de la seva esposa i el principal port mediterrani per on sortien les mercaderies castellanes (la llana, bàsicament). La preeminència castellana i la insignificança de la Corona Catalana ("Aragó", com en dius tu), són mentida, tergiversacions dels reescriptors de la Història. Llegeix-te els comentaris, home.
I jo pregunto... SI Castilla estava tan malament, era tan pobre, tant retrasada, etc.. per que la Cort estava a Castella, per que Aragó no pintava res, per que Ferrando va optar per "voltar" amb una cort miserable en lloc d'estar en el seu floreixent regne? Era pel fet de ser un trastamara? ja havia nascut desvinculat d'Aragó?
Hola Pep, Al mateix llibre holandès hi ha un mapa de Filipines amb la curiosa "Isla de Naranjas", que ja no s'en diu. No sé si a Filipines hi havia cultiu de taronges, a Castella diria que no. http://dlxs.library.cornell.edu/cgi/t/text/pageviewer-idx?c=sea&cc=sea&idno=sea102&q1=The+East+and+West+Indian+mirror&view=image&seq=258&size=100
Hola Pep, A l'article "Cada vegada en som més" hi he linkat uns quants gravats amb banderes holandeses i "catalanes" del mateix llibre que conté el mapa on apareix "Ciutat Reial". La bandera holandesa en un gravat és molt difícil de distingir de la catalana i més si sabem que l'holandesa (Prinsenvlag) tingué en certs moments fins a 7 barres. El més curiós és que aquestes 7 barres simbolitzen les 7 repúbliques que componien les Províncies Unides. Mateixa simbologia que la catalana (i l'americana). http://es.wikipedia.org/wiki/Prinsenvlag També diu que la Prinsenvlag tribarrada la duia la marina neerlandesa com la Companyia Holandesa de les Índies Orientals. No sé si la 7barrada també ho fou en algun moment. En els grabats hi ha llegendes on et diu quins eren els holandesos i quins, els "espanyols" i les banderes no són les típiques de cada nació. Seria bo deixar-ho clar per no equivocar-nos de cara a futures cerques, tot creient que és catalana quan pot ser holandesa.
Gràcies, Àngel Daniel! El mapa realment és molt suggeridor. I tens raó: costa molt identificar si es tracta de Barcelona o València. A favor de Barcelona trobaríem la proximitat dels Pirineus (les muntanyes que hi ha dibuixades no poden ser altra cosa), i la posició del punt de la ciutat respecte a les illes Balears, per bé que el mapa és molt imprecís. A favor de València trobaríem el fet que la dibuixin per sota del paral·lel 40, quan és sabut que Barcelona és per damunt del paral·lel 41, també pel lloc que ocupa en aquesta península poc reconeixible, gairebé a la mateixa alçada que Lisboa, i pel fet que, si el mapa és de 1621, encara hi devia regnar Felip III (II per a nosaltres), que s'havia casat a València (1599) i hi havia residit uns anys (la Ha. oficial diu que visqué a Valladolid, l'eterna substituta de València als documents). Per tant, València estava més "fresca" en la memòria política col·lectiva com a ciutat reial. El que queda clar és que no és Madrid. Moltes mercès!
Pep, he trobat un mapa mundi holandès de 1621 on deixa clar les capitals hispàniques. Són 3: Lisboa, Sevilla i...Ciudad Real (?) en un punt que no queda clar si és València o Barcelona. I ni Toledo ni Madrid. CIUTAT REAL?? >>> http://dlxs.library.cornell.edu/cgi/t/text/pageviewer-idx?c=sea&cc=sea&idno=sea102&q1=The+East+and+West+Indian+mirror&view=image&seq=88&size=100 ----------------------> El mateix llibre del link és una perla. Parla de les conquestes holandeses en territori "espanyol", els quals branden banderes... no castellanes.
Sí, la història té assumit que Castella era pobre al XVI, per culpa, naturalment, de les guerres de l'emperador, pels préstecs dels banquers alemanys i genovesos, pel fet que la burgesia castellana (quina???) no va tenir sort de consolidar-se tot i les circumstàncies favorables que propiciava el mercat americà (ja és mala sort, eh?)... La Història assumeix la realitat, i és que Castella era pobre perquè no veia ni un quirat de l'or ni la plata que venia d'Amèrica... fins que Felip II decretà el pas obligatori per Sevilla. Curiosament, l'eix pervers per on els metalls preciosos fugien de Castella passava per Barcelona rumb a Gènova... Quan ens diuen això, hem d'interpretar que l'or i la plata venien a Catalunya, que passa per un període d'opulència econòmica combinat amb una salvatge decadència política. L'acadèmia, fins ara, només s'ha complagut en fer-se ressò de la decadència política, i de retruc, a totes les altres decadències que, representa, hi van associades.
En la sèrie televisiva sobre Santa Teresa de Jesús (Televisió espanyola; 1983), monja que va viure al segle XVI, un personatge diu "este Reino de Castilla, sumido en la más grande pobreza".
Gràcies, Guerau, no coneixia aquest enllaç. He visitat el document i aquella cal·ligrafia sembla posterior i molt de col·legial, força allunyada dels documents que estem acostumats a veure a l'escribania catalana. Com tu dius, és una reescriptura encarregada segurament en temps de Felip II, amb castellanització de llinatges i adequant-ho al sistema de representació de ciutats castellà. Ramon: vas bé, efectivament. Si Carles havia entrat a la península per la Vila Joiosa (Villaviciosa, segons la Ha. oficial), després s'estigué a Sella (Ribadesella per als censors), després retrocedí cap a Alacant (Santander) i emmalaltí a Sant Vicent del Raspeig (San Vicente de la Barquera), a continuació es recuperaria a Alacant, ciutat a la qual concedí el Toisó d'Or i que avui és de les poques que pot presumir de lluir-lo al seu escut... i després convocà Corts a València, però el Túria s'havia desbordat, va estar plovent durant 40 dies, diuen les cròniques, i hi havia morts i epidèmia a la capital, de manera que, després de passar per Silla i visitar -i tal vegada endur-se- la seva mare, es celebrarien Corts a València, que no s'acabaren de tancar. I per això consta una convocatòria el 1518 a Sant Mateu, vila valenciana propera als tres regnes. Tal vegada venint de Saragossa, on va romandre 8 mesos, Carles convocaria als Jurats a Sant Mateu, davant la persistència de l'epidèmia i perquè a Barcelona ja feia un any que l'esperaven. No sabem si s'arribaren a celebrar, aquestes Corts. Després de passar 13 mesos a Barcelona, fa la volta a la península i celebra corts castellanes (les primeres!) a l'hivern de 1520 a Santiago de Compostela. Els valencians no perdonen que hagi passat de llarg, deixant tancada la seva mare a la Torre de Silla, i s'alcen en Germania. Els nobles són foragitats de València i uns es refugien a Dènia i d'altres a Sogorb, dos llocs on s'encunya moneda de Ferran II, encara, segurament pel prestigi que Ferran tenia al regne. Jo no diria que és Carles, qui la bat, perquè ja era fora, sinó que seria una iniciativa del virrei Hurtado de Mendoça i el duc de Sogorb. Pel que fos, devien necessitar diners que s'acceptessin al regne, i potser temien que si els feien de Carles fossin rebutjats, com ho era el mateix príncep en persona... Ànims, Ramon. Esperem el teu article.
actes de les corts de Valladolid de 1518, còpia de l'original que estava a l'escurial, la reedició de la història per Felip II http://bibliotecadigital.jcyl.es/i18n/consulta/registro.cmd?id=14369
Pep, primer felicitats per l'article i pels comentaris posteriors tan profitosos. Després de tot el que he llegit, cada cop tinc l'escenari més controlat. Suposo que Ferran segueix la linea encetada pel seu avi. Té claríssim que Val. és la clau. Sap que la confederació catalana és el centre dels coneixements, del comerç etc., s'està a València per gaudir del seu nivell de vida, de les seves possibilitats, molt per sobre de les castellanes i de passada seguir afeblint la capital històrica de la "confederació", menys receptiva a les influències castellanes. Però ell probablement mai planeja passar-se a Castella, si vol una unió dels dos regnes, la desitja en clau catalana, però versió light, a València, més controlable pel poder reial. És molt fort que entre el 1480 i el 1498 no convoquin corts a Castella, sembla que la menystinguin He llegit un comentari, penso que era d'aquest article, que deia que Joan II ja ho tenia claríssim. Hi ha un llibre, més que recomanable, el volum tercer de la "Historia de España" de l'edit. Crítica/ Marcial Pons del 2007 que ho diu obertament, que els trastàmeres aragonesos volien xuclar el regne dels seus parents castellans i que eren en millors condicions per fer-ho que no pas a l'inrevés. Quan llegia lo de la Torre de Silla pensava quin encaix tenia Castella, que no podia ser, que no ho permetria, però ara ho tinc clar, Ferran s'estava a Val. amb la de Foix i volia tenir Joana controlada i a prop, Castella en aquells moments era secundària, vaig bé Pep?, i per això com em vas dir l'altre dia les corts de Valladolid del 1518 varen passar a València, i per això en ple conflicte de les germanies Carles bat moneda de plata a nom del seu avi, gran afavoridor de Vàl., per atorgar-se una certa autoritat moral....
Em pots corregir, Gustau. Tens raó: és el de Garcimuñoz que pertany al marquès de Villena i està prop de la frontera valenciana. No sé per què, em costa de retenir aquest nom de Garcimuñoz, i el confonc amb Castronuño. Mercès (Ara m'estàs fent rumiar què coi he llegit de Castronuño, jo).
Pep, si et puc corregir, segons la Ha. oficial, Jorge Manrique va morir en Castillo de Garcimuñoz, a Montaragon de la Manxa, al marquesat de Villena, Castronuño és a prop de Valladolid.
Molt interessant això del trepig de sucre dels Centelles, Guerau. Un dels més importants empresaris sucrers a les Antilles, de primers del segle XVI, és Alonso Gutiérrez de Aguilón, que podria ser Alfons de Gurrea i Aragó, el nét d'aquest I duc de Vilafermosa, i a qui jo identifico com al conquistador de Mèxic. El trepig de sucre és un dels indicis més cridaners de la participació valenciana en la colonització d'Amèrica. També ho són les "celebraciones valencianas" dels homes d'en Cortès, amb petards i focs després de la conquesta de Mèxic.
Gràcies, Gustau. La baronia de Xèrica no era de la Corona el 1476, però ho acabà sent, ja que Ferran II féu mercè de l'alcaldia vitalícia del castell de Xèrica a Lluís Ferrer (el qui serà carceller de Joana la Boja), el 1482, crec recordar, per haver-la aconseguit al patrimoni reial sense despesa. Es reparteixen mercès per aquesta zona a l'entorn cronològic d'aquests anys de disputa pel tron de Castella (1476-1479), cosa que convida a pensar que la gran batallà potser es dirimí per aquí. No sé qui manava les terres dels Arenós en aquell moment, i com havia quedat tot allò després de la guerra catalana. Fa molt de temps que no ho miro, ja ho repassaré. La Coronació d'Isabel a algun indret de Múrcia és una hipòtesi molt tendra, encara. I el tema de Castronuño s'emmarca en les escaramusses de liquidació de la guerra: mentre Isabel i la seva tia Beatriu de Portugal estan negociant el Tractat que es dirà d'Alcaçovas (1479), els partidaris dels RRCC assetgen i fan caure alguns dels últims feus del marquès de Villena (enemic d'Isabel i Ferran, aleshores). Castronuño n'era un. Gràcies de nou.
Ostres, tot això que expliqueu és molt interessant. I més en el meu cas que tota la meva família materna és de l'Alt Millars, concretament de la zona dÀrenós.
Pep, el riu Palància és com una autopista d'entrada cap a València des de Terol, si aquest exèrcit catellà havia guanyat el favor del senyor d'Albarrasí la porta hi era oberta, trobant-se de seguida al senyoriu de Xèrica possessió de la família reial (no n'estic segur) i el Toro sent un important baluard. Pel que diu de Jorge Manrique, si Isabel va ser coronada a Múrcia, en tindria la complicitat del Marqués de Villena i tota la part del marquesat dins la Manxa és coneguda com "Montaragón": http://es.wikipedia.org/wiki/Mancha_de_Montearag%C3%B3n
important declaració d'un descendent italià dels Centelles catalans i valencians on diu que els Centelles van implantar el monopoli de la canya de sucre a tot el mediterrani des de València i Sicília. Per tant va ser ells qui van exportar la canya de sucre a Amèrica i les Canàries: http://elpais.com/diario/2004/03/21/cvalenciana/1079900300_850215.html
Gustau, puc aprofitar-me dels teus coneixements de geografia valenciana? Tindria algun sentit que un exèrcit castellà reforçat per tropes portugueses se sentís prou fort per entrar al regne de València, pel març de 1476 (quan la Ha. ens diu que té lloc la batalla de Toro) pel camí que va de Terol a Sagunt? Fent cas de "la batalla de Toro (Zamora)", resulta que a l'alçada de l'actual frontera entre Terol i Castelló, prop de la nacional 234, hi ha la serra de Toro i un poblet de muntanya dit "El Toro". Ferran i Isabel eren al regne de València des que es van casar, Isabel es devia proclamar reina en algun feu castellà amic, com el regne de Múrcia (per exemple. La Ha. assegura que ho féu a Segovia), i la noblesa castellana, majoritàriament partidària de la Beltraneja, troba que no podran viure en pau fins que no derrotin Isabel i Ferran. El xoc de trens es podria produir en aquests indrets. Ho avalaria el fet que, després de guanyar la batalla Ferran, amb el seu germanastre Alfons d'Aragó al capdavant, aquest rebria el ducat de Vilafermosa, que és a l'Alt Millars, molt a prop d'aquesta zona. I a partir d'aquí, no hi ha més enfrontaments massius, durant els 3 anys de "guerra civil" a Castella: només la Santa Hermandad, amb aquest duc de Vilafermosa al capdavant, passejant-se per Castella amb 2000 genets i més peons, i imposant el nou ordre dels futurs Reis Catòlics. L'abril de 1479, el poeta Jorge Manrique mor en l'assalt a Castronuño (Cuenca) "defendiendo a su reina (Isabel)". Tot fa l'efecte que passa a la frontera entre Castella-Aragó-València, i denotaria una impotència dels exèrcits castellans per derrotar la facció dels RRCC. Em pregunto si, geogràficament i/o estratègica, tindria més sentit provar d'entrar al regne de València per aquesta ruta... o si tal vegada ho feien per aquí perquè aquestes eren les terres d'una família, els Arenós, que s'oposà a Joan II (el pare del Rei Catòlic) durant la guerra catalana, i potser esperaven trobar complicitats o facilitats. D'aquí vindria, potser, l'atorgament d'aquestes terres al vencedor, Alfons d'Aragó, justament en aquest any 1476. Què en penses?
Bon dia Guerau, De les malifetes dels aragonesos d'arrel castellano-navarresa també hauríem de parlar. Estic amb tu que el regne d'Aragó era dividit entre la noblesa catalana (Sobrarb, Barbastre, La Franja i el sud de Terol) i la noblesa castellano-navarresa (Jaca i la zona occidental) sent Saragossa un batibull de gent. Quan el Compromís de Casp, la ciutat de València va ser segrestada per un exèrcit (castellà?) trastamarista, jo dic que aquest exèrcit era aragonés (els nobles aragonesos eren trastamaristes). Un exèrcit castellà mai haguera passat de les defenses de Xàtiva ni de la Serrania, només restava el pas de Barraques i això és el llindar de València i Aragó. De fet, a Sagunt, final del riu Palància és on va ser derrotat l'exèrcit urgellista de València. En podria dir-ne més. Arran l'expulsió dels Moriscs,la nobesa aragonesa serà la qui traurà més profit, aconseguint penetrar al regne de València. És arran aquesta expulsió què aragonesos de parla castellana repoblen les zones rurals de la Serrania, el Palància o la Canal de Navarrés, fins aleshores el català (de frontera) era el parlar d'aquests pobles.
Com cantava la Trinca: però si és evident que l'home ve de la patata. quiè vull dir? que el problema no és ni l'aristocràcia, ni la burgesia, ni les divisions, la causa d'aquests problemes és el cap d'estat, que dona favor a uns i el retira a ls altres, al rei l'interesava l'autoristarisme castellà, i els que el segueixen o viuen a la seva ombra castellanitzen, si hagués estat al revés, ara Castella parlaria català i seria democràtica. ** Ho intento explicar al "Quixote va esborrar el Quixot", va passar per ordre del cap d'estat, no perquè un sector social hi obligués, el rei usava o trobava aliats en una ciutat o un sector i els usava per afeblir els altres. Em sembla impossible que la dinastia reial catalana no sabés català, una altra cosa és que ens facin creure-ho, si mirem l'anglès, veiem com l'aristocràcia normanda parla francès fins que els francesos veuen que s'han passat a l'anglès (i perden Anglaterra) o com quan els Hannover obtenen la corona i no saben anglès alguns cortesans els parlen en alemany, però això és en un periode de transició, igual que amb els nostres Carles I i Felip IV.
Torne a insistir es menysté el paper del regne castellanitzat d'Aragó en la castellanització de la confederació catalana.
Hi ha una teoria que he llegit que diu que les rendes del patrimoni que els trastàmares catalans tenien a Castella eran molt altes, i Joan II tenia especial interés en conservar aquestes rendes, especialment a Andalusia, la guerra dita dels infants d'Aragó a Castella va ser per la conservació d'aquest patrimoni, aquestes rendes no les podien treure de Catalunya-Aragó que era un estat pactista. Potser l'interès econòmic de conservar el patrimoni castellà va ser la raó de Ferran II induït per son pare Joan II de senyorejar també Castella, però Joan II tenia clar que qui havia de ampliar internacionalment els seus dominis era Catalunya qui estava més preparada.
Gràcies, Jo. A tothom, pel vostre interès. Pepita, si ets la Pepita "dels papers vells" (una abraçada!), tu deus tenir un llibret de l'edició "d'urgència" de 50 exemplars, editats pel febrer de 2011, en format petit, de "La princesa a l'exili". Aquesta va ser ampliada i va sortir, finalment, l'octubre de 2011, a mida de llibre normal. No hauries de tenir problemes per trobar-la en alguna llibreria que ultrapassi el format de papereria-quiosc. I si no el trobes, escriu-me un correu i te n'envio un.
Pep jo et voldria preguntar si has fet una nova edició de Felipa de Coïmbra. Jo ja tinc el que vas publicar, pro com que crec que faràs un altra edició amb nous continguts m'agradarìa que hem digueses quant tens previst que surti. Salutacions
Només tinc un llibre publicat, que és el de "La princesa a l'exili", però allí es parla poc d'aquestes qüestions: és més una biografia de Felipa i Colom. El llibre al qual feia referència l'estic escrivint, encara. En ell proposo que València fou la capital de la monarquia hispànica durant el regnat de Ferran II i que Isabel fou senyora d'Alacant i Oriola, i hi visqué a temporades. L'avinença de Colom i Ferran II tanca momentàniament el conflicte Urgell-Trastàmara, però quan Ferran s'adona de què representa Amèrica i el poder que poden assolir els Colom amb un virregnat hereditari, intenta invalidar les capitulacions i comença la reescriptura de la Història del descobriment. Aleshores es reobre el conflicte. L'Encobert podria ser Alfons d'Aragó, arquebisbe de Saragossa i de València i fill natural de Ferran. La Ha. oficial diu que mor el 1520, als 50 anys. Som en plena Germania. La València trastamarista, servidora de Ferran II, s'alça contra Carles perquè és el príncep que Barcelona (els Colom) li han colocat, per tornar la capitalitat a Barcelona. En parlem.
Pep, recordem, però que els valencians eren principalment urgellistes i si Colom era hereu dels Urgell, l'acord entre Ferran II i en Colom havia servit per tancar la disputa. O no? Una pregunta: qui era l' Encobert? Segons la llegenda era un fill bord de Ferran II, per tant posava en dubte la legalitat de Carles I al tro. Queda clar que si no fos pel desgast de la Corona Catalana, Castella amb l'ajut dels francesos i l'anorrament dels moriscs no hagueren pogut guanyar l'escacs. Ja em diràs quin és el teu llibre per llegir-lo.
Estic d'acord en tot el teu post, Gustau, excepte en la primera frase. Els 2 primers fills dels Reis Catòlics i el primer nét moren víctimes d'aquesta pugna, per bé que la Història ho pinta com a desgraciades morts naturals. El fill de Ferran II i Germana de Foix també mor dues hores després de néixer, segurament víctima d'interessos d'Estat. La pugna existí -segons la meva modesta visió de les coses-, i si ens estimem més de no personalitzar-ho en oligarques de Barcelona contra burgesos de València, podríem dir-ne d'antics urgellistes contra trastamaristes. Hi ha un personatge clau que resta atrapat enmig d'aquesta pugna, que és Joana la Boja. No sabem res de les veritables raons per les quals estigué tancada: sembla que les lectures en clau de l'Orland Furiós, de l'Elogi de la Follia, de la Diana d'en Montemayor i d'alguna Novela Ejemplar d'en Servent ens comencen a donar claus sobre la seva veritable història. A partir d'aquesta pugna, amb la Inquisició pel mig, el segle XVI és de desgast per a la nostra nació, com bé dius, tant per conquerir i colonitzar Amèrica i el Pacífic, com per intentar mantenir annexionats a la Corona Flandes, Itàlia, Portugal (a partir de 1580), el control de la Mediterrània contra els turcs... M'aturo perquè si no, avançaré el llibre que he d'escriure deixant-lo en comentaris. Gràcies a tots per llegir i opinar.
No puc estar més en desacord amb l'opinió sobre que va ser la disputa entre valencians i principatins què va propiciar la invasió castellana. Jo pense que la superioritat de Castella va ser afavorida per la feblesa de la Confederació Catalana. Desprès la guerra civil al Principat és normal que la residència reial restés a València, no crec però que València i Barcelona es disputaren aquesta capitalitat, car els nobles catalans tenien interessos al Principat i al Regne i la burgessia talment. Sí els Trastàmeres miraven més pels seus interessos que no pas pels interessos del país, nogensmenys coincidien aquests interessos fins a Carles I. Carles I va tenir una política exterior que va engrandir l'imperi català, també el va desgastar, però i desagnar. En les guerres d'Itàlia va morir el bo i millor de la nació catalana. Quan va abdicar Carles I, ell va continuar sent comte de Barcelona i per tant rei de València i Mallorques i Aragó i va deixar Castella al seu fill Felip. Aquest Felip va estrenar-se com a rei absolut a Castella i quan va morir els seu pare va heretar uns regnes contraris al seu egoïsme. Sí és clar que depenia dels catalans per a mantenir totes aquestes posicions i la guerra a Flandes va ser un desastre per a la nació catalana. Quants soldats catalans van morir allà i en el mar. És normal que aquets afebliment fos aprofitat pels castellans llepaculs per pujar. Així Felip es va fer castellanista. Quants nobles i soldats van morir en l'Armada Invencible? Sí és verita què és difícil valorar el rol de la Inquisició Castellana en aquest primera meitat del SXV, pense, però que Felip I s'ho va trobar tot fet sense pensar-ho.
Per articles de longitud superior a 1 full word no fóra interessant incloure un adjunt en pdf per poder imprimir-lo i llegir-lo més bé com a document pdf que no pas com html? Costa molt llegir documents tan llargs en html.
Jo: estic amb tu, a grans trets, sobre el fet que l'aristocràcia feudal subjuga la burgesia (que mira de prosperar fins a assolir l'estament nobiliari: a finals del XVI, la compra de títols de noblesa és espectacular, diuen). Quan la cort s'instal·la a Madrid, la noblesa catalana i valenciana hi acut, i aquí ens quedem amb els nobles més petits i els burgesos. De fet, Castella absorbeix l'estament improductiu i parasitari i nosaltres ens quedem amb la classe emprenedora i productiva. Allò que els francesos van haver de desmuntar amb la guillotina el 1789, nosaltres ho vam netejar dos-cents anys abans gràcies a la ubicació de la cort a Madrid. I per això hem durat tant. Per això i perquè havíem descobert i conquerit i colonitzat Amèrica. I si bé hem perdut un llençol a cada bugada política des de fa 600 anys (això són molts llençols!! però els teníem), ho suplíem amb una incalculable prosperitat econòmica lligada al comerç americà, mediterrani i europeu. I tot i que també estic amb tu quan dius que ja hi havia divisions entre nosaltres abans de tractar amb Castella i que n'hi havia a tot arreu, continuo pensant que Castella no hauria tingut opcions contra la Corona Catalana si no hi hagués hagut la disputa entre Barcelona i València per esdevenir la seu residencial dels reis. Una part de València s'alià amb Castella per vèncer Barcelona. Només la part que equivaldria, avui, a Edu Zaplana, Francisco Camps i Rita Barberà: eren molt pocs, però eren els que tenien el poder. Com ara. La disputa de València i Barcelona no va ser una guerra en un camp de batalla o una divisió de parers qualsevol, sinó la tria de dues opcions polítiques oposades. Els Zaplana/Camps del XVI els era igual que tota Espanya fos Castella si la capital única havia de ser València. Barcelona defensava que Espanya fos la Corona Catalana amb un estat més, Castella, agregat com els altres (Nàpols, Sardenya, Sicília, Nova Espanya, etc) amb capital mundial a Barcelona, que és on ha de viure el comte de Barcelona. Va guanyar l'aliança Camps/Zaplana/Castella, però amb el detall que el rei va situar la capital... a Madrid. I després, un cop vist l'èxit, per sempre més els descendents dels nobles catalans i valencians madrilenyitzats han anat fomentant la divisió entre els qui encara vivim a l'antiga Corona Catalana, i ara la divisió ja és norma corrent. Aquí torno a coincidir amb tu, Jo.
Hola, Jo. Dispensa que no t'hagi contestat abans altres intervencions que has fet. Respecte a si els RRCC parlaven català: NO pas entre ells. Ferran i Isabel són de matriu castellana tots dos, i tots dos s'entenien en castellà. En castellà també s'adreçarien als seus fills, però aquests reberen educació en llatí, en castellà, en català, segurament en francès i en anglès -en funció de si ja tenien decidit l'enllaç reial que farien...-. L'idioma matern dels Trastàmara és el castellà. Quan parlo d'autocastellanització dels Jurats a València, és evident que el primer pas és l'idioma, però a continuació també hi ve una exaltació de la figura autoritària, primer d'Alfons el Magnànim, després de Joan II, però sobretot, és a Ferran a qui idolatren i miren de complaure en tot. La castellanització ve també per la demanda valenciana, el segon semestre de 1478, d'una inquisició molt més dura que l'existent fins aleshores, que ataqui els conversos i els inhabiliti per a exercir càrrecs públics o propers al poder. Suposo que els Jurats més ambiciosos volien carregar-se la camareta conversa (els de la Cavalleria, els Sanxis, en Santàngel, l'Alcanyís, en Llaminyana...) que formaven part de l'entorn immediat del rei. A rel d'aquestes demandes, el papa Sixte IV autoritzarà a Ferran (encara príncep, aleshores) el nomenament d'inquisidors.La porta d'entrada dels inquisidors castellans s'acabava d'obrir, per bé que encara triguessin 4 o 5 anys a arribar a València. Que Caterina i Joana d'Aragó s'escrivissin en català ho dono per probable pel fet que no trobem les seves cartes i perquè el seguici de Caterina a Anglaterra és netament català: dues dames de la família Borja, en Lluís Vives, alguna néta d'en Colom (que la Ha. registra com a Elvira Manuel), possiblement en Tomàs Moro (català? Sí, de Girona o la Garrotxa, probably), Erasme quan hi anava... I Joana passa la seva vida a València, de petita i després, un cop la tanquen. El 1516, mort Ferran II, els Jurats li escriuen en català per avisar-la que se salten un nomenament fet pel seu difunt pare i carceller. El traduir obres i mirar de parlar en castellà per atraure's els castellans és només la punta d'un iceberg de submissions de la ciutat de València al Rei Catòlic, però serveix per començar a explicar el procés de substitució lingüística només dins certa noblesa i a les elits burgeses, que després vindrà potenciat per la Inquisició i es consolidarà amb Felip II i Felip III. L'obligació de figurar com a castellà, empadronar-se a Castella i parlar i escriure en castellà imposada per Felip II per poder anar i/o tractar amb Amèrica accelerarà el canvi d'idioma a tot arreu, fins al punt que Pau Claris, al 1640, quan escriu i arenga i promou allò que acabarà amb l'alçament dels Segadors, ho fa en castellà! Canvio de comentari i continuo.
Francesc Magrinyà per a l'anterior comentari.
Jo crec que el Pep de l'entrada 34 té tota la raó: és impossible que només escrigui una paraula.
Això és intent d'usurpació de personalitat: el Pep que escriu per aquí (sóc jo) és incapaç d'escriure un comentari amb NOMÉS una paraula. En això es nota que no sóc jo! Però tens raó: a mi també em sembla lamentable que avui Castella estigui regint els destins d'Espanya. Així ens va, tant als pobles de la nació catalana com als de la castellana.
Els francescos hauríem de delimitar millor la nostra identitat: els meus comentaris són el 2, el 12, el 18 i el 19.
lamentabla
Quan Isabel puja al tron amb Ferran (1475), vencen Alfons V de Portugal, casat amb la rival d'Isabel, Joana, la filla d'Enric IV, i ATENCIÓ: convoquen Corts a Madrigal (1476), i 1) creen el nou Consell de Castella del qual n'estan exclosos l'alta noblesa i l'alt clergat castellà, que tant han perjudicat la Corona en els regnats anteriors: el govern estarà en mans de juristes i doctors universitaris, que un cop vista la nòmina dels qui envolten Ferran i Isabel (Felip Climent, Gaspar d'Arinyó, Joan de Coloma, Lluís de Santàngel, Miquel Pérez d'Almazán, Joan Roís de Calçena, Gabriel i Alfons Sanxis, etc: l'aparell de Ferran), entenem que el palau de la Chancillería de Valladolid era (fins i tot la traducció és barroera) la Cancelleria de la cort del rei i es pot dir que del regne de València. 2) Es crea la Santa Hermandad (1476), 2000 genets i un exèrcit de peons sota la capitania d'Alfons d'Aragó, I duc de Vilafermosa i germanastre de Ferran el Catòlic, que posava ordre a Castella: una mena de cos policial que anava acabant amb les bandositats i recaptant sancions econòmiques pels qui incomplien les disposicions de Ferran i Isabel. Els tresorers de la Santa Hermandad castellana eren en Lluís de Santàngel i el "genovès" (com Colom) Francisco Pinelo. 3) A mitjans dels anys 90 (1493), el maestrat de les 3 grans ordes castellanes (Santiago, Calatrava i Alcántara) recau sobre Ferran el Catòlic, que n'esdevé mestre i administrador. És a dir, els recursos de les tres ordes estaven en mans del comte de Barcelona i rei d'Aragó, que també era rei de Castella. Castella era governada des de València amb un control absolut (i abusos documentats d'oficials "aragonesos" sobre alcaldes i corregidores castellans), entre 1479 i 1516. S'entén que tot castellà (i tot català del Principat i aragonès d'Aragó!) que aspirés a alguna parcela de poder s'instal·lés a València als anys 80 i 90 del s. XV. En Colom també hi vivia, possiblement al carrer que avui encara es diu "d'en Colom", al costat de la Llotja. I allí devia morir, el 1506.
Gràcies, Albert. Godminor: és veritat que el País Basc era una zona pròspera de Castella, però la pobresa, tal com dic a l'article, ve de les males condicions geofísiques de Castella (dolentes per al conreu, per al comerç, per a la comunicació...), per grans extensions de terreny en mans de les ordes de cavalleria, que explotaven els recursos de manera diferent a com ho faria un burgès o mercader, pel fet d'estar mal vist el treball manual a moltes parts de Castella, i pels regnats de Joan II (1406-1454) i Enric IV (1454-1474), corcats per guerres nobiliàries constants que impedien la consolidació d'una societat econòmica pròspera (ja difícil per se, com dèiem) quan no la dessagnaven. La frase és del duc de Maura i me la crec: Castella era el regne més pobre d'Europa quan Isabel es proclama reina.
Disculpeu: En la meva última intervenció, a més d'aportar poc al debat, volia dir "ben poc" allà on he escrit "ven poc". Em pregunto qui va decidir posar la "b" i la "v" juntes als teclats qwerty!
Voldria discrepar en un tema sobre la pobresa del País Basc. Anomenat aleshores "Señorío de Bizcaya", hi ha constància de "galeres de biscaïns" comerciant amb orient a finals del S.XIV com demostra la correspondència de Pere III el Ceremoniós en el facsímil publicat pel Institut d'Estudis Catalans. No tinc clar que fós el regne més pobre d'Europa un segle després de demostrar clarament que no ho era en el conflicte dels dos Peres. En aquell conflicte va demostrar tenir solvència econòmica, no tant militar. Sóc entès en el segle XIV, però no en el XV . Em costa creure que un regne hagi canviat tant en cent anys (estem parlant de fa 500 anys, les coses anaven lentes).
Molt interessant l'article i el debat que s'ha generat amb el comentaris. A la pregunta de com la nació més pobre d'Europa (Castella) va poder dominar l'imperi més gran de l'epoca (Catalunya), pregunta ja contestada per en Pep; voldria aportar un possible símil històric de l'època clàssica. Com és possible que la polis més inculta i primitiva del món helènic (Esparta) aconseguis vèncer i conquerir l'imperi atenenc, gran potència comercial, cultural i artística i cuna de la civilització occidental, la democràcia, la filosofia, el coneixement, etc, etc? Perquè el resultat de les guerres del Peloponès va ser precisament aquest, Esparta va subjugar la gran Atenes i va col·locar-hi un gobern titella. La col·laboració de l'aristocràcia atenenca (enfrontada a les classes burgeses) amb els espartans ho va fer possible. La mateixa història de sempre: una societat pròspera és una societat divida. Les lluites entre estaments i entre territoris fan que hi guanyin uns tercers.
Francesc d'Alacant, dispensa: en un comentari t'havia confós amb en Francesc Magrinyà. La "culpa" de la introducció de la castellanitat a la nostra Corona comença, al meu entendre, amb les elits ciutadanes que volen congraciar-se amb la dinastia Trastàmara a partir del 1412. A Barcelona hi ha xocs amb els oficials reials de Ferran I (dit d'Antequera) el 1413. Els jurats de la ciutat de València (res a veure amb la resta de la població del país, ni de la ciutat mateixa: només uns quants burgesos de l'oligarquia dominant!) copsen la situació i diuen: "Aquí hi tenim una possibilitat de benefici, una oportunitat real i tangible de convertir-nos en la seu residencial de la monarquia". I aquests procuren atraure els reis, primer Ferran I, després el seu fill Alfons, després el germà d'aquest Joan II... amb préstecs, donacions gracioses, facilitats idiomàtiques, acolliment als cortesans de Castella que formen el seguici de la reina Maria, de Joana Enríquez, i finalment, d'Isabel la Catòlica. El Tirant, l'Amadís, la Celestina, La loçana... andalusa?, etc... es tradueixen al castellà per congraciar-se, per acomodar i fer gaudir els aristòcrates castellans i els mateixos reis. De tota manera, estic convençut que Isabel la Catòlica va morir entenen -i fins potser parlant- el català en la seva variant valenciana, i que totes les filles dels Reis Catòlics llegien i parlaven aquest mateix català sense ombra de dubte. Dels centenars de cartes que varen intercanviar Joana la Boja des del seu captiveri amb la seva germana Caterina d'Aragó, reina d'Anglaterra, NO en queda gairebé cap, perquè 1) devien estar majoritàriament redactades en català i 2) delatarien que Joana vivia tancada a Silla, al costat de l'Albufera. No es pot generalitzar "la culpa" de la castellanització: comença amb la dels jurats de la ciutat de València, però no amb la resta del poble valencià. Després, segur que s'hi apunten els nobles catalans, i aragonesos, i valencians... que es casen amb aristòcrates castellans, i també s'hi apunten alguns dels consellers prominents de Barcelona. La "culpa", si existeix, està ben repartida. Ni valencians ni aragonesos (sempre amb excepcions) ajuden la rebel·lió catalana contra Joan II (1462-1472). Els catalans i els aragonesos no vam moure un dit per ajudar els jurats de València i els mallorquins quan s'alcen en Germanies (1520-1522): al contrari, vam ajudar a reprimir-los. Ni catalans ni valencians vam acudir en ajut d'Aragó quan Felip II empresona el comte de Ribagorça, atia les bandositats a la Franja de Ponent i fa assassinar al Justícia d'Aragó (1592). En fi, no vull repetir els comentaris anteriors ni l'article, però és la pugna de les nostres capitals per esdevenir la seu de la monarquia allò que ens debilità, ens dividí i destruí la Confederació. Francesc, estic molt content que algú d'Alacant tregui el nas per aquí. I de la Universitat! Que sàpigues que la vostra Universitat no es va fundar l'any 1968, com diu la web de la institució. La primera pedra de la Universitat d'Alacant, la més potent i avançada del segle XVI a les Espanyes, es va posar pel març de 1498. Poca broma!
Lluïsa: Ara, a més de traïdors, tenim colonitzadors, de fet fins fa ven poc estaven diluïnt el valor i la identitat del nostre pais des de la Generalitat. Jienense: Els teus comentaris són d'un valor incalculable. Moltes gràcies, els espanyols de la teva mena sempre aportant tant a la humanitat... Ara si us plau agafa un AVE Español i baixa tant avall com puguis en el mapa peninsular, la resta la pots fer amb un cotxe llogat o si vols robat, i presentat a les portes de Gibraltar i crida Gibraltar Español! Quan t'hagis cansat de fer el ridícul i després de fumar-te unes quantes cigarretes de contraban no oblidis de lligar-te uns quants fardells de haixíx al coll i visitar les portes de Hércules....
L´article em sembla molt bo. Els comentaris que es fan mirant d´ampliar-ne l´informació força més delicats. Parlar d´aragonesos i suposar que podien tenir una política i una intenció diferenciada, com sempre s´ha dit, ho veig més complicat. Per a mi, aragonesos, catalans, valencians, tots érem una única nació, no pas regnes lluitant sempre uns contra els altres, - cosa impossible -que pot ser una versió interessada. No es passa com fan els historiadors "oficials" de la "Corona de Aragón" a Catalunya-València-Aragó- Mallorca, és a dir, a haver d´escollir entre una nacionalitat aragonesa o quatre nacionalitats, totes amb una entitat comparable.Son dues maneres de negar la catalanitat de l´edifici polític-militar i social bastit pels catalans, d´amagar Catalunya. La introducció del castellà, pot ser que m´equivoqui i realment en tinguin la culpa els valencians, o els aragonesos. Hi ha gent a qui li agrada de veure-ho així, i imaginar el país com les quatre provincies d´avui, i donar preeminencia a aquest territori, projectant cap al passat litigis i realitats d´avui. Prefereixo creure en unes maniobres castellanes perpetrades al llarg de segles i que van fent forat, en una Catalunya tan gran, que encara no han aconseguit esborrar del tot. I se´m fa difícil d´acceptar que el castellà penetri en València de forma "voluntària".Dir que són els nostres reis els qui ho fan i a partir del 1412, si, és com s´ha explicat i s´explica sempre, però potser, tot i que hi hagi algun factor que en permeti fer aquesta lectura, se´n pogui fer també alguna altra de diferent. Els valencians em semblen massa ferms i intel.ligents com perquè els hi hagem d´atribuïr tan tristos fets i oblidem de pas cap on es van inclinar en la guerra del - per ells 1707 - a favor de Carles i com les seves viles varen ser socarrades. Difícil si el cor valencià no s´hagués mantingut al llarg dels segles,- com avui - ferm a costat de la seva nació catalana. I del maltractat país aragonès també caldrien uns quants estudis més acurats, començant per no castellanitzar automaticament els seus noms i cognoms, com fan les universitats, les acadèmies i els "doctors i catedràtics"
_KMS_WEB_BLOG_INAPROPIATE_COMMENT Feu clic aqui per mostrar-lo
Doncs ja podem plegar. Si el país és ple de traïdors que van defensar Madrid i continuaran defensant Madrid bona nit i tapa't
insistesc es menysté el paper jugat pel regne castellanitzat d'Aragó, en favor de Castella i contra Catalunya i València. Aragó volia castellanitzar tot el Regne de València, el considerava una continuació d'Aragó, de fet només va poder castellanitzar l'interior (Aragó castellanitzava que volia dir i vol dir el mateix que aragonitzar) però si veus l'area de castellanització dels aragonesos a València es queden a les portes de València, això passa però al segle XVII amb la repoblació aragonesa després de l'expulsió dels moriscos... el blaverisme també és un fenòmen en part també explicat per la influència dels castellanoaragonesos.
El comentari del Pep es boníssim perquè explica els motius pels quals la Inquisició campava tan alegrement pels PPCC. Es clar! Hi havia una connivència interna, uns "traïdors" catalans i valencians que es van girar contra el el país, contra la intel.lectualitat catalana i valenciana, que feien ús normal de l'idioma de cultura en què des de feia tres segles s'havia convertit la llengua catalana, contra la gent -les classes mitja i altes i menestrals- que no volien transigir amb aquest joc.El mateix Servent, o en Vives, per exemple.
Potser en Guerau té raó. No s'ha de menystenir de cap manera el paper de la noblesa aragonesa en tot aquest afer, corsecats com estaven perquè el rei Jaume no els va atorgar e ells el Regne de València, sinó que aquest regne, Jaume I i llurs successors el van amarar de catalanitat fins a Martí l'Humà. Ferran el Catòlic, sembla cIar que es va recolzar en la nobles aragonesa. Tal vegada m'equivoco, no ho sé. I una altra pregunta, el penyal de Gibraltar, abans que hi arribessin els anglesos, a qui pertanyia? Se'l van fer seu els catalans i valencians al XVI com a escala per passar a Amèrica?
Simulador Economico-Militar i Polític basta en la Vida real gratuït i per internet, eRepublik! Uneix-te al nostre Partit (Esquerra Independentista i aconseguim la independència de Catalunya al joc! almenys mentre no tenim la real) Enllaç al joc: http://www.erepublik.com/en/referrer/Naboal
Només un apunt, si partim de la base que l'origen de l'actual globalització son les col·lonitzacions europees, llavors els catalans varem ser els creadors de la globalització. Curiós si més no.
Un gran article. Felicitats!! Una abraçada des del sud, des de la Universitat d'Alacant.
anem a veure València al segles XV-XVI és un doble, una continuació, una ciutat a imatge de Barcelona, la major part de families burgeses i nobles de València són descendets i tenen familia de Barcelona, llavors es un enfrontament per mi, produit pels nobles aragonesos que s'introdueixen a València trenquen aliança València-Barcelona, per mi, i es una interpretació bastant lògica, el factor de la nostra derrota davant Castella és clarament Aragó.
Gràcies, Francesc, senyor de la Mestalla i dels indòmits mustangs americans!
Quin gran comentari, Pep!
Avui hi ha estratègia de confrontació, fomentada i malintencionada. En el passat, era confrontació salvatge i veritable per fixar la residència reial a Barcelona o a València, que aspiràvem a ser, cadascuna, capital de les Espanyes (i de l'imperi on no es ponia el sol). Dos es barallaven i va rebre un tercer. I ho va rebre tot! Gràcies pels comentaris, Pere. Estic d'acord en aquesta petició que fas per a la millor estructuració dels textos.
Per cert, senyors administradors, haurieu de permetre l'entrada de salts de línia als comentaris perquè així la gent que fa l'esforç de fer explicacions tant extenses com la del Pep podrien estructurar-ne millor la presentació i en faria la lectura més fàcil i agradable.
Òstia Pep! Òstia òstia òstia! Llavors hem d'entendre que l'estratègia de divisió i confrontament vigent a partir de llavors va sorgir de les elits catalanes? I si és així, es podria dir que la elit Castellana i per extensió les seves classes populars són una colla de carronyers? Això confirmaria la teoria del fetge sirròtic...
L'explicació que "una gent tan endarrerida i nefasta" hagi acabat dominant un Estat com el nostre és relativament senzilla: al llarg dels segles XV, XVI i principis del XVII, hi ha una disputa acarnissada entre València i Barcelona per esdevenir la capital de la monarquia hipànica. Barcelona esgrimia raons històriques: durant els segles de mandat dels comtes-reis catalans, Barcelona era la capital i seu residencial dels comtes, que a partir de cert moment també van ser reis d'Aragó... però que residien regularment i de forma preferent a Barcelona. València, a partir del Compromís de Casp (1412), esgrimeix raons de preeminència econòmica: és més pròspera que Barcelona, està més poblada, ha patit setges dramàtics durant la guerra dels Peres (s. XIV) i amb la seva fidelitat a ultrança als comtes catalans i reis d'Aragó es postula com a seu residencial de la monarquia. Per seduir la Casa de Trastàmara les elits burgeses de València aposten, a més a més, per la castellanitat: tradueixen immediatament les obres valencianes d'èxit, acullen la cort castellana, acullen els ramats de la Mesta, esdevenen ports comercials mediterranis per a les exportacions de llana i blat dels terratinents castellans. L'aposta els sortirà bé amb Ferran i Isabel, per més que la historiografia clàssica ens els situi en cort itinerant per Castella. És mentida. La capital oficiosa dels RRCC és Valladolid, que suplanta València en les cròniques. Els Reis Catòlics van casar-se, viure i morir al regne de València, com algun dia demostrarem. Barcelona no es dóna per vençuda i sacseja la fillada dels Reis Catòlics fins que aconsegueix que la corona recaigui sobre Carles I, príncep criat fora d'Espanya i que arriba convençut de les bondats de la capital catalana per sobre de la valenciana. València contraataca criant l'hereu de Carles, el futur Felip II, i l'imbueix de les bondats de la castellanitat (uniformitat lingüística, intolerància a l'estranger, al·lèrgia al parlamentarisme, obediència acrítica a la figura absolutista del monarca...). Barcelona fracassa quan vol tornar la jugada amb el fill de Felip, el príncep Carles (assassinat pel seu pare), primer, i després amb el bastard Joan d'Àustria (també eliminat per Felip II). El marquès de Dènia aconseguirà que Felip III es casi i resideixi uns anys a València (la Ha. diu "Valladolid", altre cop), però la castellanitat ja va amb vent de popa, gràcies als 125 anys d'Inquisició castellana, un òrgan de terror d'Estat, i a la castellanització de l'aristocràcia autòctona, impulsada gradualment pels reis des de 1412. En resum: València i Barcelona s'autodestrueixen al llarg de 200-250 anys en una oposició fraticida (hi estava en joc la capitalitat de l'Imperi més gran del món!!), en la qual les elits burgeses de València impulsaren la castellanitat per seduir la nova casa regnant, els Trastàmara que vénen de Castella, i aquesta serà sempre la seva arma enfront de Barcelona. A la fi, València perd la seva aposta per una castellanitat borda i impostada a mans de Madrid, que, a més de ser foc nou, és pura essència castellana. València no podrà competir mai amb Madrid, en castellanitat. Però la dèria de negar sistemàticament la catalanitat i l'enlluernament de les classes benestants valencianes per Castella ve d'aquella època i persisteix, de forma tan lamentable com evident, avui dia. Castella no va poder mai amb el nostre Estat: som nosaltres, valencians i catalans, qui el vam dividir i ho vam regalar tot, trosset a trosset.
Per cert, amb lo de que me l'hauré de llegir tres vegades volia dir que és un article fantàstic!
Me l'hauré de llegir tres o quatre vegades. Algú amb traça i coneixement ho hauria de transformar en una presentació que es pugui penjar al youtube, i si potser en alemany perquè els catalans d'europa sàpiguen on estan llençant els diners. El dia que poguem fer entendre als alemanys que Europa serà més forta quan tinguin una Catalunya com Suïssa i la misèria més controlada i intervenible amb una Castella com Grècia, aquell dia serme independents de la nit al dia. Al cap i a la fí Catalunya és el fetge sirròtic d'una espanya alcohòlica i moribunda, però ells, sempre tramposos i coaccionadors, pensen que quan el fetge digui prou la comunitat europea els en hi farà un transplantament per un de nou que, evidentment, relocalitzaran a la capital del reino.
També el llibre de Peter Linehan, hispanista anglo-saxó, "España 1157-1300" parla de la necessitat de Castella de portar colons catalans per repoblar les grans extensions conquerides als musulmans, per la poca densitat de població del centre de la península. O sigui, que em dona la sensació que hi havia poca densitat en general, tant a Catalunya com de Castella.
L'any passat vaig llegir dos llibres de la "Universidad de Granada" i l'autor ( no m'enrecordo dels noms) comenta la divergència de dades entre els censos originals i les còpies de segles posteriors. Simplement diu que no concorden i les xifres de les còpis posteriors són multiplicades per 10.Els llibres són "La repoblación del Reino de Sevilla en els S.XIII" i l'altre parla dels primers pobladors de Santa Fe desprès de la conquesta de Granada.
M'agradaria que els investigadors del centre d'estudis colombins tinguessin molt en compte aquestes dades científiques O també les consideraran "fanatisme patrioter"?
No deixa de sobtar com de tant en tant, malgrat l'ocultació historica que s'ha fet de Catalunya, i on s'ha intentat explicar que erem un poble decadent, trobem referencies que diuen tot el contrari.Els catalans feiem comerç arreu d'Europa, inclús amb America.Memorias historicas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona.Tomo II. Any MDCCLXXIX-pag 113/115. http://books.google.es/books?ei=m5CvT5eDK6GV0QXN_czCCQ&ct=book-thumbnail&hl=ca&id=YGg8AQAAIAAJ&dq=inauthor%3A%22Barcelona+%28Spain%29.+Real+Junta+de+Comercio%22&q=america#v=snippet&q=america&f=false