ARTICLES » 17-03-2015 | MITOLOGIA CATALANA
 14506
|
Els indis que va portar En Colom i la llegenda del Gegant del Pi
La Montse Montesinos ens explica les circumstàncies a partir de les quals van ser creats els gegants del Pi i ens dóna a conèixer diferents versions de la llegenda de la qual provenen. Una d’aquestes connecta amb En Colom i la descoberta d’Amèrica i s’hi descobreixen sorprenents paral·lelismes amb fets històrics reals.
Tothom sap des de sempre la cançoneta popular del Gegant del Pi, la del gegant que balla pel camí i el Gegant de la Ciutat, el que balla pel terrat. Queda dins l’imaginari de quan érem petits, cosit als records familiars, i de grans la traiem per entretenir la canalla. És una llegenda molt antiga, passada de generació en generació des de fa centenars d’anys.
La tesi que algun estudiós esmenta com a “probable” sobre el seu origen més antic, la fa recular al segle IX, quan Barcelona va ser ocupada pels sarraïns arran de les invasions islàmiques al territori català. Hi ha diverses variants sobre la llegenda. Ara bé, en totes elles hi ha un gegant moro que governa la ciutat i que lluita amb un altre gegant que ve del camp. Aquesta versió donarà peu a les vestimentes dels gegants de Festa Major, al segle XX, de molts pobles del país. En variants posteriors se situa l’origen a finals del segle XVIII: quan al 1798 o 99 es va restaurar la tradició dels gegants que anaven a la processó de Corpus de Barcelona, després d’una prohibició de 18 anys. Devia haver estat una festa sonada, perquè per aquesta data es va fer reformar el paviment de la Rambla per on havia de passar la sacra comitiva. En Joan Amades recull la llegenda a Llegendes de Catalunya i al Costumari català, però la fa dependre de la nova aparició dels gegants el 1799. Per tant, ens diu que la famosa cançó neix aleshores: quan la gent del poble veu desfilar els gegants nous de l’església del Pi “pel camí”, o carrer lateral de terra, i els gegants de la ciutat, “pel terrat” o passeig central, acabat d’enrajolar. Els gegants de la ciutat anaven acompanyant la Custòdia -la peça d’orfebreria on és exposat el Santíssim Sacrament per a la veneració pública-.
Els gegants de Barcelona més antics de qui tenim notícia són precisament els de la parròquia del Pi, documentats des del 1601. Se’n van construir de nous el 1772. Aquests, després de moltes vicissituds, encara es conserven, tot i que molt restaurats. La restauració la va fer en Manel Casserres, de Solsona. Els gegants surten només un dia a l’any. El gegant té la pell molt morena, porta simitarra i va vestit de rei moro. La geganta representa una princesa cristiana. Així és com els veiem ara, perquè així els va vestir el dissenyador Evarist Mora el 1960, quan els gegants del Pi van tornar a sortir a la llum després d’estar guardats durant dècades. Però aquest disseny nou contradiu l’esperit de la llegenda, que parla del Gegant del Pi com d’un pagès dels voltants de Barcelona.
Hem de pensar que les llegendes van per davant de les seves representacions i no a l’inrevés. L’iconografia dels gegants prové de la llegenda, que és molt més antiga. Els personatges devien representar un prototip, atès que la imatgeria popular es basa sempre en idees anteriors que s’eleven a la categoria d’arquetips. Les figures populars, esdevingudes mítiques, de les nostres processons -àligues, cavallets, dimonis, dracs i altres múltiples figures- provenen de segles enrere. Els anomenem riquesa folklòrica. Però són més que això: formen part del nostre inconscient col·lectiu com a poble. Els gegants són conseqüència d’una fusió d’històries. En trobem de clarament estructurades i d’altres que són una barreja, una fusió, i també formen part d’aquest bagatge cultural retransmès oralment. I pel fet de ser representacions humanes, tenen més de realitat que les llegendes d’animals o de bèsties fantàstiques. Vull dir que dins de la mateixa llegenda els gegants transmeten una part d’història fidedigna.
Sobre el gegant del Pi i el de la Ciutat he trobat escrita en diverses obres encara una altra història que ens ve de finals del segle XV. És la següent. Diuen que quan En Colom va venir de les Amèriques i va anar al Saló del Tinell del Palau Reial de Barcelona a presentar-se als Reis Catòlics, va portar amb ell sis indis de pell molt colrada, un dels quals era molt alt i corpulent i va ser l’admiració de tothom, especialment del Rei Catòlic, molt impressionat i sorprès per la seva alçària. Els responsables de l’ajuntament van dir-li que, no gaire lluny, vivia en Fort Farell, un home gegantí, molt fort també. I van proposar al Rei de fer-lo venir perquè confrontés les seves forces amb aquell indi. El van fer anar a buscar a Caldes de Montbui, la vila on vivia. En Fort Farell, de primer, va refusar d’anar-hi. Però, com que era el rei qui li ho demanava s’hi va avenir. Diuen que pel camí va arrancar un pi que li va fer de bastó i que per això li van dir el Gegant del Pi. Tan bon punt va arribar a Barcelona, es va confrontar amb el gegant indi, dit de la ciutat. Però no solament amb la força, car abans havien mesurat la respectiva capacitat gastronòmica endrapant quantitats ingents de pollastres i capons rostits. Quan va arribar el moment de la lluita física, en Fort Farell va engrapar el gegantàs vingut d’enllà de la mar dient amb forta veu: Aparteu-vos, gent d’Amèrica, que allà on caurà, tot ho aixafarà. I el va aixecar enlaire i el va fer volar amb tanta força, que el va llançar terrats enllà: ben lluny, ben lluny! Després, se’n va tornar cap a la seva masia de Caldes de Montbui, deixant a tothom el gran record d’aquella lluita i de la seva força. I el Rei Catòlic, molt admirat.
Una de les fonts consultades sobre aquesta història ens fa parar esment en el fet que el text parla del Rei Catòlic sense parlar de la Reina Catòlica. Curiós. Aquesta font també indica que la masia de Can Farell existeix realment al terme municipal de Caldes de Montbui des del segle XV i que la família Farell hi hauria viscut des del 1638 fins al 1901, precisament en l’època en què s’atribueix habitualment la formació de les rondalles catalanes. Una altra dada: Fort Farell és l’últim bastió americà abans d’arribar a Califòrnia. Curiosa també, oi?
Bé, doncs: aquesta podria ser la llegenda que haurien representat les figures dels gegants del Pi i de la Ciutat que anaven a la processó de Corpus de Barcelona a finals del segle XVIII. Un d’ells amb la pell molt morena, com correspon a la raça d’indis americans. Meitat veritat, meitat fantasia, però és una mostra, ni que sigui molt petita, de la gran gesta que va ser oferta al Rei Catòlic.
Amb el pas dels anys, les diferents versions de llegendes entrecreuades ens el vestiran de moro, el pintaran de negre i li posaran una simitarra o bé una porra. Ara bé, a Reus tenien (no sé si encara tenen) una parella de gegants caracteritzats d’indis americans, tocats amb grans plomalls. Tot és producte de la gran imaginació popular, que vesteix els mites, que embolcalla records. I també emmascara veritats. Qui sap si per preservar-les a través dels temps.
Montse Montesinos
Fonts consultades:
- Joan Amades, Costumari català. El curs de l’Any; Salvat Editores, Barcelona, 1987, volum III. Corpus–Primavera.
- Ricard Suñé, Nueva Crónica de Barcelona; Casa Editorial Seguí, Barcelona, 1945, volum I, capítol I, p. 44–45.
- La maginoteca: Entrada de Google: lamaginoteca.blogspot.com/2009/.../descobert-lorigen-del-gegant-del-pi.html.
Autor: Montse Montesinos
versió per imprimir
RSS
Facebook
Twitter
Youtube
RIDICULO.
Desde 1200, la cultura francesa es MIL VECES MAS IMPORTANTE QUE LA OCCITANA.
La literatura occitana de la edad media está limitada a los troubadours y poco más (Flamenca, Annelier, etc.) mientras la francesa (langue d'oïl) incluye los chansons de geste, Chrétien de Troyes, Marie de France, los fabliaux, los trouvères, Marco Polo, muchas obras en prosa, etc. TODAS las catedrales importantes están en la zona de la langue d'oïl.
COMO TE ATREVES A HACER AFIRMACIONES TAN CONTUNDENTES SI NO SABES ABSOLUTAMENTE NADA DEL TEMA??????
Compte amb la falsa història de França. França no comença a ser res fins el segle XVI, com Castella.Just quan comença la nostra relativa davallada Les guerres amb Anglaterra la tenen inmobilitzada més d'un segle, i a la mediterrània hi pintà poc. La seva llengua deu molt a l'occità. I com els castellans amb nosaltres, els francesos han fet pasar per seva, tota la cultura occitana de la que nosaltres ens podem reclamar legítims hereus amb més dret que ningú per tal com la nostra llengua i la seva són practicament la mateixa. Aneu als seus museus i sabreu quant hi ha de robat pel seu incesant imperialisme que no ha davallat mai.També a les seves biblioteques. Tot el que poguin dir s'ha de questionar de la mateixa manera. Son més elegants, això si, que els castellants.
Super: Si estudias la historia textual del libro de Marco Polo, veras que es completamente claro que la version original esta en ancien francais (la lengua de la corte de Inglaterra en aquel momento, por cierto). Bilbeny no ha entendido nada, y en sus estudios (entre muchos otros errores) especula sobre la lengua del manuscrito dado a Thibaut de Cepoy como si fuera un manuscrito perdido. No esta perdido. Esta en la Bibliotheque Nationale de Paris, y fue publicado por primera vez en el s. XIX. Bilbeny tambien califica la lengua Franco-Italien como "inexistent", lo que le descalifica completamente como filologo--era una lengua bastante importante alrededor de 1300, y sobreviven algunos textos literarios.
jordi...
1- els reis de jerusalem eren d'origen francès ...
2-brunetto latini va estar temps exiliat a frança...
en aquests dos casos és normal que s'usés les llengües d'oïl ja que els sobirans de jerusalem provenien dels territoris on s'emprava, i brunetto va dedicar la seva obra al germà petit de lluis ix de frança, nascut a paris i nomenat rei de sicilia... també va escriure en italià durant aquesta mateixa estada a frança...
3- Rustichello de pisa va escriure el viatges de marco polo en provençal? en una llengua d'oïl barrejada amb un dialecte italià? ... en quina llengua va escriure obres anteriors? no sabia diferenciar la llengua d'oïl i la llengua d'oc? no va estar al servei d'un rei d'anglaterra fill d'una dama de provença? no tenia clar la lingua franca que usava?
pd: no dubto que es vulgués fer servir una llengua comú en el territoris coneguts com la romania durant l'edat mitjana... però sabem com se les gasten els nacionalismes lingüístics quan es parla de lingua franca... tant en el cas del francés com en el castellà...
Frederic: no hay la mas minima duda que Marco Polo dicto' sus memorias en frances. Si supieras algo de la historia medieval europea lo verias como algo completamente logico.
"Marco Polo dictó en francès...", I EL DIT JORDI ES QUEDA TAN AMPLE, COLLONUT. APA, A FER SEGON CURS, QUE VAS PROSPERANT
Gràcies Xavier, això és el que volia debat i aportacions. Gràcies també a tu Jordi pel teu "paper" (encomillat lingüístic) d'advocat del Diable, el considero molt interessant.
Super:
1. Sí. Es posible. Pero durante casi toda la edad media la lengua culta más importante era el latín y la lengua "común" más importante el francés (por eso Marco Polo dictó su libro en francés, Brunetto Latini escribió su Trésor en francés, los Assizes de Jerusalén están en francés..... Así que más palabras francesas entraron en otras lenguas que al revés.
2a. "pot ser que quan s'indiqui l'origen espanyol d'un mot s'utilitzi el castellà com a sinònim d'espanyol obviant que l'origen podria ser gallec, basc o català?" Imposible. Un filólogo que no sepa que son lenguas diferentes??? No.
2b. "és possible que quan se senyali l'origen d'un mot com a francès sigui occità?" Posible. Pero sería un error, no sería porque el filólogo pensara que el francés y el occitano fueran la misma lengua.
3. "és possible que se senyali l'origen d'un mot com a francès, italià o portuguès en la llengua castellana descartant sense cap raó el més que probable origen català del mateix mot?" Sí, es posible. Todos hacemos errores. Por eso los lápices vienen con goma. Pero lo más probable--casi seguro--es que un diccionario moderno haya eliminado esos errores. Los filólogos ingleses que redactaron el OED no tenían nada en contra de los catalanes.
4. "és possible que es descarti l'orígen català de mots indicant que són en realitat valencians, mallorquins o d'aquell idioma que en diuen LAPAO?" Lo dudo mucho. Nunca he visto esas lenguas en un diccionario etimológico.
Como he dicho, ha habido muy poco contacto entre la "anglofonía" y la "catalafonía". Hasta recientemente: casi todas las palabras nuevas que entran en el catalán son inglesas.
pd: Digo aquí arriba que Marco Polo dictó sus memorias en francés. Es así. Los artículos de Bilbeny sobre el tema contienen un error tras otro. Obviamente no ha logrado enender absolutamente nada de la historia textual del libro. Es más: alguien cree de verdad que la censura debatida aquí empezó en 1300?????
Mira, -! (ja podies haver-te triat un nom més sonor), l'enginyer d'aquest Fort de Bèrnia y el Fort del Morro és el mateix, Giovanni Battista Antonrlli.
Aquí he trobat el mot català 'fort' com a fortificació al 1562, Fort de Bèrnia.
http://lasajolida.com/tag/fort-de-bernia/
http://www.auntirdepedra.com/2011/01/la-serra-de-bernia.html
No entenc això "El gegant té la pell molt morena, porta simitarra i va vestit de rei moro (...) Però aquest disseny nou contradiu l'esperit de la llegenda, que parla del Gegant del Pi com d'un pagès dels voltants de Barcelona". No podria ser que el "pagès" fos morisc i els voltants fossin "al sud de Barcelona". Si no ho tinc malentès els "moriscos" dominaven en el sector de la pagesia, sobretot en l'horta, no? Si fos així no contradiria el que fos vestit com un sarraí...
Farell en anglès no es pronuncia com la doble erra aquí, o sigui, Farrell?
1- un mot pot passar a una altra llengua utilitzant una tercera llengua pel mig? ex: un mot català pot passar a l'anglès per via del castellà o el francès... és possible?
2- pot ser que quan s'indiqui l'origen espanyol d'un mot s'utilitzi el castellà com a sinònim d'espanyol obviant que l'origen podria ser gallec, basc o català? és possible que quan se senyali l'origen d'un mot com a francès sigui occità?
3- és possible que se senyali l'origen d'un mot com a francès, italià o portuguès en la llengua castellana descartant sense cap raó el més que probable origen català del mateix mot?
4- és possible que es descarti l'orígen català de mots indicant que són en realitat valencians, mallorquins o d'aquell idioma que en diuen LAPAO?
No se cuantas palabras catalanas existen en ingles, pero son muy pocas. Por sus respectivas ubicaciones, las relaciones entre el catalan y el ingles han sido minimas (comparado, por ejemplo, con castellano-ingles, holandes-ingles y sobre todo frances-ingles).
http://en.wikipedia.org/wiki/Castillo_San_Felipe_del_Morro
El meu objectiu és que s'obri un debat, potser val la pena fer recerca. Jo ho vaig veure en uns gravats antics de Cuba fa temps, però no l'hi vaig donar importància. Potser al Theodor Brye es troba quelcom.
Fort Farell deberia ser la sede de la Universitat Nova Historia.
Per a -: -, dius que la paraula 'fort' està documentada des del s. XII en català, però ho és amb el significat de fortificació? En hi han documentats 'forts' als dominis del nord de l'Àfrica?
Sense haver contrastat el Fort Farell de Califòrnia, tot sembla indicar que els primers forts (així anomenats) a Amèrica són els que van fer els francesos per la zona del riu Sant Llorens.
Los normandos (francofonos) conquistaron inglaterra en 1066. Durante siglos el frances era la lengua de la corte y de la aristocracia inglesas. Es logico que han pasado muchas palabras del frances al ingles.
Veo que no os molesta para nada que vuestra "investigadora" haya inventado lo del lugar Fort Farell. Para el INH, la honestidad es poco importante. Acusais a los castellanos de inventar la historia. Pero cuando lo hace una de los vuestros, no os importa nada. Vaya hipocritas.
Jo no ho veig tan obvi Jordi, en aquest cas i en el de "Marines" hauries de ser mes crític amb l'oficialitat i fins i tot col·laborar, estem parlant de la nostra història comuna.
"fort" viene del latin. Y paso' del frances al ingles, obviamente.
Rodela, cabaset, pedreyal ja ho va explicar En Manel, també Kannons (guns)....Per què no?.
La paraula fort és docmentada mínim desde el segle XII en català....I el domini al nord d'Africa?
Encara que és tant fort, -, que també pot provenir del francès.
Eh, això que diu En - és molt bo i molt fort.
I la paraula "Fort"?.
Ila paraula "Fort"?.
Super: muchos irlandeses emigraron a México c. 1850. Pero da igual. "Fort Farell" (el lugar del nuevo mundo) es un invento del INH. Como muchas otras cosas.
Montse et felicito.. un relat molt maco..
caldria canviar gent d'Amèrica per gent d'India (Indies)
es va trigar molts anys en emprar aquest terme anti-Colom
el cognom Farell té presencia a mèxic... fins i tot l'usen en telenovel·les... el farrell irlandés no sé
"pensa que aquesta també ha begut de les mateixes fonts de les quals parlo jo."
Gran historiadora. Benvinguda al INH!
pd: Cuando dices que existe, quieres decir que existe en el sentido normal de la palabra, o que existe en el sentido INH de la palabra ("Quixot vol dir tòxic", Erasmo era el hijo de Colón, Bosch era catalán, etc.)?
"Desde México"? No sabes que buena parte de California está en México? Y no era un bastió americà? Por qué no se encuentra con google?
Fort Farell. No fort Farrell. l'ultim bastió abans d'entrar a Califórnia des de Mèxic.I tant que existeix!!
pd: El nombre "Farrell" (Ferrell, Ferrelly, etc) es originariamente irlandés. Significa "victorioso", creo. Si no me crees, pregúntaselo a Colin o a Will.
Te consideras cualificado, Francesc, a juzgar la validez de los artículos de investigación?
Para ti muchas cosas te parecen "curiós". No te parece "curiós" que la autora diga que "Fort Farell és l'últim bastió americà abans d'arribar a Califòrnia"? No es un poco como decir, "L'Hospitalet es l'últim bastió català abans d'arribar a Barcelona? Sabe la autora que California es una parte de América? Y qué significa "l'últim bastió americà abans d'arribar a Califòrnia"? Sabes que California es grande, no? Qué piensas, Francesc? Que California tiene una entrada principal? "L'últim bastió" depende de donde vienes, no?
Y sobre todo, Francesc, no te parece raro que el lugar "Fort Farell" NO EXISTE?
Es curiós, oi?
Resposta al Miquel: On li veus el misteri? Quina "Nueva Crónica..." has consultat? A la que consta en la referència bibliogràfica és on has de trobar aquesta llegenda, al volum 1er, pags 44-45 i si mires a la pàgina 43 hi veuràs un gravat amb un dibuix que ho il·lustra. Fixa-t'hi bé. En el Costumari Català hi he trobat tot el que es refereix a la processó de Corpus i els gegants. I pel que fa a La maginoteca, si és que parla d'una obra de teatre, pensa que aquesta també ha begut de les mateixes fonts de les quals parlo jo.
Totalment d'acord amb el comentari del Francesc. Gràcies
El que és curiós d'aquesta llegenda és el fet que no hi surti la reina Isabel. Si ella i el seu regne haguessin estat els veritables protagonistes o coprotagonistes de la descoberta,, això hauria quedat enregistrat en la memòria popular en general i en la contalla que comentem en particular. I, pel que es veu, no ha estat així. Només apareix el rei Ferran i, en consequència, els seus estats patrimonials. Una dada més que apunta devers la catalanitat de l'empresa i, per tant, la del descobridor, per tal com un repte com aquest -ampliar els territoris d'un estat-, només es pot demanar a membres d'alt rang i amb experiència provada, contrastada, coneguda i reconeguda en afers militars i marítims i nascuts dins l'estat en qüestió. També és digne de parar esment en el fet que hi hagi un Fort Farell just a tocar de Califórnia. És una denominació ben catalana. Com pot ser que trobem a Amèrica un lloc amb nom català i, per tant, poblat de catalans, si resulta que, com diu la història oficial, els catalans no hi vam participar ni poc ni gaire? Seria interessant poder resseguir la història d'aquesta família Farell. Devia ser important -com demostra la M. Montesinos- famosa i coneguda de la gent si ha donat peu a la creació d'una llegenda..
Miquel, llamar a esta pagina web de historia es ser demasiado naif .
I aquesta misteriosa "font" a la que constantment es fa referència en l'article quina és?
Espero que no es tracti de l'obra de teatre "El gegant del Pi" de Dora Serra (jove autora d'avui dia), que és la que es cita en el bloc lamaginoteca, perquè sinó seria pitjor que una broma.
Al "Costumari català" no s'hi diu ni mu, y a la "Nueva Crónica de Barcelona" encara menys.
Quines són aquestes fonts, si us plau. No vull creure que en una web d'història es publiquin articles establint teories basades en una obra de teatre de l'any 2013.
Gràcies.