ARTICLES » 03-04-2014 | LLENGUA NACIONAL
 19028
|
Quan el català es parlava a tota la França
En Lluís M. Mandado ens exposa que el Jurament d'Estrasburg, un text datat al 842, no pot estar escrit en francès antic, sinó en occità.
L’emperador Napoleó1 féu portar de l’arxiu vaticà, com a botí de guerra, un document que demostra que el català o, si voleu, l’occità, es parlava fins al Rin. França diu que és “el document en francès més antic”. És que el francès és el català? És clar! Abans, sí.
El document no és gaire extens, però és molt clar, i sabem amb certesa que té data del 842, molt anterior a qualsevol altre document en llengua neollatina.
La circumstància que l’origina és molt solemne i demostrativa. És un tractat internacional en què el sobirà d’Alemanya s’ha de fer entendre pels de la Gàl·lia. O sia, que les autoritats parlen en les llengües dels oients i aquests, en la pròpia. A Estrasburg els gals van escoltar el rei alemany i van parlar en català, perquè era la seva llengua. O el que ara diem occità, meridional, o patois.
No coneixem els seus dialectes, però podem creure que a Estrasburg o als llocs de residència de la cort habituals (París, Soissons, Tournai, Orleans, Colònia...) aquesta era la llengua dels romans francs. Les diferències amb l’occità de més al sud serien les dialectals normals; o sigui que, segons la mostra, podem pensar que “en”, Gàl·lia amunt era “in”, i “saber” i “poder” eren “savir” i “podir”.
Pel que fa als francs, no caldrà recordar que parlaven una llengua germànica, que és la del mateix text posat en germànic. Admireu les astoradores semblances del que deien els emperadors francs a Estrasburg fa més de mil cent cinquanta anys, l’any 842.
Text post romà o dels llatins de l’època, més antic, en occità-català.
En negreta les paraules occitanes, però no franceses o més indiscutibles. Afegeixo una modernització incloent-hi variants possibles en català.
“Pro deo amur et pro christian poblo et nostro commun salvament, d'ist di in avant, in
Pro Déu amo/ur et pro cristià poble et nostre/o comú salvament, d’est dia en avant, en
quant deus savir et podir me dunat, si salvarai eo cist meon fradre
quant Déu saber et poder m’ha/és donat, sí salvaré eu/jo est meu frare/germà
Karlo et in aiudha et in cadhuna cosa, si cum om per dreit son
Carles et en ajuda et en caduna cosa, si com hom per dret son
fradra salvar dist, in o quid il mi altresi fazet, et ab
germà/frare salvar dec/dic, en o quan ell (a) mi altrament faci, et amb/ab
Ludher nul plaid nunquam prindrai, qui meon vol cist2 meon fradre Karle in
Lutar(i) null acte/joc (guerra) mai prendré, qui (de) meu vol est meu frare [qui me’n vol atacant mon germà] Carle en
damno sit.
Damne/dany sia.
Les tropes de Carles el Calb li responen
Si l’emperador franc d’Alemanya ha usat l’occità és perquè és la llengua dels seus oients romans. Lògicament els romans presents li responen en occità, el que ara diuen despectivament “patuès”.
Llegiu i admireu-vos del jurament de les tropes gal·les, les que no eren pas franques, ja que els germànics entenien el fràncic de Renània en què es redactà el mateix text destinat al rei de les Gàl·lies i els soldats franco-alemanys:
Prèviament us recordo que: Luduvics és Lluís i, que en occità, tant pot dir-se Carles com Carlos, com Carlus, però que tal com està posat pot ser una forma comodí; “sacrament” és jurament; “Tengui” és “tenir”, enteneu “sostenir” o “no mantenir el jurament si l’alemany no compleix”.
Si Lodhuvigs sagrament, que son fradre Karlo iurat, conservat, et
Si Ludovics sacrament, que (a) son germà/frare Carles (ha) jurat, (ha) conservat, et
Karlus meos sendra de suo part non lo tanit, si io returnar non l'int pois:
Carles meu senyor, de sua part no lo tingui, si io returnar no li’n puc:
ne io ne neuls, cui eo returnar int pois, in nulla aiudha contra Lodhuvig nun li iu er.
ni io ni nul, qui io returnar li’n puc, en nulla ajuda contra Ludovic non li jo faré. Eu seré.
Així, doncs, l’occità, i, per tant, el seu dialecte català, són els més propers al baix romà del segle V, cosa que indica que ens entendríem molt bé amb la gent d’aquell temps.
Els arguments per fer-ho francès a vegades fan riure. Així, argumenten seriosament que “cosa”, no és pas “cosa” occitana sinó “causa” de deliberació o plet o “sostenir”. I haurem de dir als de la langue d’oil que és “chose”. Ja que al s. IX, en francès no existia. En romà, gal o occità, sí. En francès “causa” és un cultisme del temps del classicisme que s’inventa l’actual llengua de França. Llavors, ens preguntarem: I el text alemany, què hi diu, d’això? Mirant-ho podrem sortir de dubtes.
Doncs et in aiudha et in cadhuna cosa és l’única diferència entre les dues traduccions, aquesta frase no hi és.
L’academicisme diu: Aquest text és en “gal·loromà”, i es molesta perquè, antigament, de manera equivocada, la gent occitana que encara sabia la seva llengua deia que era en llengua occitana, ja que existeixen alguns mots que, a primera vista, semblen pertànyer-li, com “sagrament”, que en francès és “serment”; “poblo” o “poble”, en neo franco-francès “peuple”; “ab/ amb”, en francès “avec”.
Demostració que el català es parlava fins al Rin
D’aquesta manera ens arriben els estudis seriosos que argumenten que en el molt antic “Romà de la Gàl·lia” existien aquests mots que ara al nord no tenen (perquè no parlaven la mateixa llengua romana que al sud). Quan troben algun mot que coincideix amb l’occità, com “popla” o “ab”, afirmen categòricament que era propi de l’antic francès seu. Sense pensar que, tal com ells argumenten, també hom pot dir que allà parlaven l’antic occità o algun perdut dialecte seu. Així: “savir” (he sentit “jo sabi” a Perpinyà), evolucionaria al francès “savoir/savuar” i l’oposen a “saber”; o “jo”, que en forma occitana antiga és “eu”, ha de cedir davant el “je” Francés, que proclamen era l’“única” llengua que usava “eo” en el seu lloc, sense pensar en “eu”. Si voleu riure compareu les diferents maneres de dir “io” al text.
Altres estudis parlen de si és en lionès o peitoví. Però fins fa poc s’ha considerat aquest i el català parts de l’occità. És clar que, si aquest és parlava fins al nord, és lògic esperar que cada determinat número de quilòmetres hi havia diferències. Encara hi són on es parla, perquè vénen d’una antigor molt profunda. El que s’amaga és que no era el francès que s’ha imposat modernament a la Gàl·lia.
No s’adonen que les formes argumentades de “Poblo” o “ab” estan dient que el text és occità i que aquesta llengua es parlava des de Catalunya fins al Rin?
Un altre argument és que qui va recollir el text, mossèn Nittard (nét de Carlemany per part de mare, o sigui, teòricament de parla holandesa antiga), era de la Picardia (a tocar de Bèlgica) i que hi posa formes del seu dialecte del nord, sense adonar-se que això no desmenteix, ans confirma, que el text és occità, perquè es demostra que allà parlaven occità, o que les coses que serveixen per atribuir-ho a l’antic francès del nord són formes de l’occità del nord.
També hom vol identificar formulismes de la cancelleria i de tradició més o menys culta. Cosa lògica en aquest context, això seria una raó per a l’occità, perquè els francs entenen el germànic i els romans l’occità, i amb això sabem que aquests romans eren amunt, amunt, fins a dalt de tot. O sigui que, un romà d’Estrasburg o allà present, podia entendre el rei alemany parlant-li en occità, que no francès (germànic o barreja amb el romà).
Posteriorment, ha estat condemnat i arraconat cap al sud i ara és quasi extingit fora de Catalunya. En aquest punt veiem com els francs que volien fer-se entendre dels romans, els parlaven el que ara diem occità, que incloïa Peiteu i Lió.
Arguments del francès
Si hem de ser seriosos –diuen els francesistes–, no ens podem basar sols en un element per dir que els juraments són en llengua d’oc. No veieu que una multitud de fets demostra que d’ací ve el francès? Tenim evolucions fonètiques inexistents en Oc i que es fan en base de mots llatins comuns a les llengües llatines: savir, cadhuna, aiudha, cosa. No poden derivar en mots occitans. En Oc donen mots molt diferents. I tot i que poca gent gosa oposar-se a aquests oficialismo, la resposta no és difícil, però: “saber”, “caduna” (cada una), “ajuda”, “cosa”.
Altres insisteixen: Res no prova que “ab” no s’usava en antic francès ni que sigui una de les moltes formes llatinitzants usades per clergues.
Però res no prova que qualsevol d’aquests mots no s’usava en occità o que és un arcaisme o llatinisme en occità. A més, el francès ha estat molt modificat des del renaixement.
En voleu un signe? Carles Martel és un nom en occità, si fos en l’híbrid francès seria “Marteau”, i aquest és de la dinastia imperial. Per parlar amb els gals i els ibers havia d’usar l’occità, l’única llengua romana de les Gàl·lies.
Lluís M. Mandado i Rossell
NOTES:
1 L’autor d’aquesta notícia es deia Nithard. Es conserven dos manuscrits; un que és una copia de l’any 1000, aproximadament, segurament per a sant Medard de Soissons. Vers el 1650 és comprat per a la reina Cristina de Suècia que el deixa a la biblioteca del Vaticà, que Napoleó portarà a París i es conserva a la Bibliothèque nationale de France la cote Latin 9768, no pas de les Gàl·lies, on es troba també l’altre manuscrit Latin 14663.
2 Cist: és entès en les traduccions al francès com del verb “ser”: un “c’est”. Però la proclama no té gaire sentit. En canvi, si mirem el llatí, trobarem cistarius, el “guardià del cofre”, on deu estar el tractat o el tresor, o sia que es trenqui l’acord; o bé el mancat de “s” citatus, p.p. de cito; tenim el militarment congruent “proclamació o ordre militar” que també ens reporta un militar citatio que és l’ordre d’atacar: “llançat, de pas viu”.
Autor: Lluís M. Mandado
versió per imprimir
RSS
Facebook
Twitter
Youtube
Me fascina la historia del Pueblo Catalán. ¡Qué buen artículo! Acabemos de una vez por todas con la censura castellana.
Quizás les interese mi blog
https://hispaniacaduca.wordpress.com/
Un saludo,
La tomba del Comte Bernat, mort el 844 a Narbona, duu el següent epitafi: ASSI JAY LO COMTE BERNAD / FISEL CREDEIRE AL SANG SACRAT, / QUE SEMPRE PRUD HOM ES ESTAT. / PREGUÉU LA DIVINA BONTAT, / QU'AQUELLA FI QUE LO TUAT, / POSCUA SOU AIMA ABER SALVAT.
Hans Stroh http://www.ieo12.org/d7/content/hans-stroh-jurament-destrasborg">ho considera proto-occità.
El llibre "L'aventura del català", d'Albert Branchandell, està d'acord amb considerar el text molt més proper al català que al francès, i explica és que és el text més antic conegut escrit en "llengua moderna" a Europa.
Cada vegada tinc més clar que Joan Corominas ha estat un gran llepaculs de l'imperi castellà Si voleu saber perquè: http://gothalaunia.blogspot.com/
Robert, on diu que el catala ve dels francs?
El català és l'evolució del llatí vulgar que van anar incorporant els antics gots. Hi ha masses evidències per seguir sostenint que vé dels francs, quan tothom sap que els francs quan van entrar en contacte amb la nostra cultura estaven ja fortament llatinitzats (com els gots) i tampoc no han deixat un rastre germànic tan marcat en el francès http://gothalaunia.blogspot.com/ amanir (got manvjan), boig (gòtic bauths), estona (gòtic st?nda), agafar (germ. *gaff- ), arreu (germ. at+r?d ), ran (germ *rands) y derivados arran, randa, arranjar( germ at+rank), reng (germ hring) rengle, renglera, guaitar(germ wahten) aguait, guant (germ want) , blau (ger. blaw) , roig (germ. rot), blanc(germ. blank),fresc(germ. fr?sk), bosc( germ. bosk), ric (gòtic reiks, poderós),guarnir (gòtic warnjan), esquena (gòtic skina), brou (germ. brod-), sopa (germ. s?ppa)sopar, a l?ast (germ harst-graella), bota (germ. *b?tt), ganivet (germ. knife), gai (gòtic gãhi-impetuós), guardar(germ ward) guardiola, esguard, esguardar, cridar (germ. kritan) crida, cridaire, crit ,rostir (germ raustian) , roba (germ rauba) , robar (germ raubon) , treva (gotic triwwa), glop (germ gulpen), tovalla (germ thwahljo) tovalló, tovallola , guarir (gòtic warjan) , escarnir (gòtic skairnjan) , brandar (germ. brand), brostar (got brustjan) , blat (germ blatu), guinard (germ winihard), bleix (germ blasiu), bornar (germ bihurnan), bacó (germ bakko), braó (got brado), dollar (got dulijan) doll,, esperó (germ sporo),cruixir (got krostjan), lleig (germ lait), lloure (germ lohter), pota (germ pauta), joc (germ juk), esquivar (germ skiuvan), creixens (germ kresso), gaire (got wahigaro), guanyar (got waidanjan), brossa (got brukja), fang (got fani), topí (ger top), gana (got gaainon) , guinard (germ winihard),banda (gòtic bandwa)bandera , bramar (germ brammon) , esparver (germ, sparwari), tapa (got tappa) tapadora, tap,tapar, llagotejar (got laigoon) , recar (got racca) , brega (got brikkan) , bugada (germ bukkon) i bastantes més
Quan veus que esborren la veritat de la història, fundes un "Institut" per a poder denunciar les mentides (normalment del castellanisme ) dels vencedors. N'hi ha tantes... i tanta ghent que les veu!
El siguiente descubrimiento va a ser que la lengua hablada en el Imperio romano era el catalán.Eso del Latín no es mas que un invento mas de la censura. Si no como puede explicarse que nadie la hable actualmente?
El castellanisme sí que ha triomfat amb aquelarres i opinions indocumentades, o millor dit documentades pels seus censors.
No quiero ofender a nadie pero todo esto es de traca. He llegado hasta esta web buscando con todo mi interés opiniones "ultra (sic) sistema" pero, sinceramente, el nivel no pasa de akelarre (pequeño / barato) de frikies. Si Catalunya, finalmente, es independiente, seguro que NO lo será por estas payasadas y los palmeros subvencionados (Mayolas, Bilbeny y demás tarados). Damos verguenza !!!!
Per cert, ho he tornat a verificar i a les Homilies d'Organyà també apareix la forma "io".
Sense ser cap expert, ni de lluny, el que més m'ha sorprès és el "io", evolució del "ego" llatí. Aquest pas e>i només es dóna en català (fonètic), en italià (gràfic) i en castellà (gràfic). El català "jo" /dzò/ és més aviat modern i, possiblement, per influència francesa o occitana.
Només un apunt que no pretén res més que introduir una certa polèmica: El pas del llatí parlat -o vulgar- cap a les llengües romàniques es deu fer "tot alhora", amb petites diferències. La més rellevant és la intensitat de la romanització: anul.la els substrats pre-romans i estableix una llengua molt fidel al llatí vulgar. El territori de tota la Ligúria, el sector franco-provençal, la Camarga, la zona de Montpeller fins al Pirineu, l'anomenat "passadís de Catalunya" per Vives fins a Tàrraco és fortament romanitzat. Els substrats van desaparèixer i, només en l'àmbit del lèxic, van deixar algunes petjades. Cal suposar, doncs, que en tot aquest vast territori travessat per la Via més important que sortia de Roma, -aquí Via Augusta- , la transformació del llatí parlat en llengua romànica devia ser pràcticament uniforme. No entenc, doncs, per què aïlleu l'occità de les altres llengües que, amb el temps, s'han destriat al llarg d'aquest territori. Podrien haver-hi altres causes que diferenciessin les actuals llengües del vast territori uniforme: els superstrats post-romans. Els més importants són els dels 1.pobles "bàrbars" -que hi van arribar ben romanitzats i per tant poc canvis van introduir. 2. sarraïns que hi van introduir elements del parlar àrab. La causa 1. : no és rellevant, cosa que conserva la llatinització immutable La causa 2. : és en certa part rellevant al territori on es formaria el català, tot i que només a nivell de lèxic. Fins aquí, podríem parlar, doncs, d'una llengua uniforme a tot al llarg de la costa mediterrània de Tàrraco fins a Roma. Hi ha però 2 factors posteriors de dispersió. 1.: el contacte amb els pobles veïns. 2. Els establiments en unitats Estatals que potencia un dels dialectes d'aquesta gran llengua uniforme enfront dels altres. El factor 1. : és poc rellevant, ja que no s'entra en contacte amb els pobles veïns fins molt més tard, quan la llengua ja està tan caracteritzada que no la fa trontollar cap veïna. El factor 2.: és el més important, sobretot en l'Occità, ja que el contacte amb el francès -o llengua d'Oïl, és potent degut a la colonització del nord cap al Sud. Sigui com sigui, si analitzem les diverses llengües d'aquest territori mediterrani hi trobem ara mateix grans semblances. Certament, això només pot explicar-se degut a la forta romanització que caracteritza el lloc on va néixer aquesta proto-llengua romànica que s'ha disgregat en diverses -o potser en diversos dialectes. Quant al francès i el castellà són prou diferents sintàcticament i morfològicament com perquè es pugui parlar de llengües diferenciades, segurament per qüestions de substrat (castellà) o de superstrat (francès)
Doncs si "gn" pot apareixer "ng", i no ho he fet exprés, poden passar-ne d'altres. En quant a si "ny" dona pronunciacions o grafies amb la "i" només cal veure "Catalonia" , "Hispània", i ja se sap que les paraules es deformen i es pronuncien amb moltes variants, com vosté ha dit. No veig cap gran problema, a part del que pugui representar l'estudi d'aquesta branca dialetològica. Que no és la meva matèria.
En francès actual, la enya va amb "gn", g davant de n. Ni idea, si la y ha anat mai a davant de la n.
Per alguna raó, que alguns noten al pronunciar, s'escriu "ny", i no pas "ng". Segurament algú més exper que jo en occità ens pot informar si la "i" en algun lloc va o ha anat davant.
Lluís M M: a Google Books hi ha un grapat de llibres com Carles Maynes, i un grapat més com Carles Manyes. Vols dir que és un error tipogràfic?
Deurien voler dir "manyes".
L'altre dia vaig ensopegar amb el nom Carles Maynes, que no havia vist mai fins avui. Que en podeu dir res d'aquesta denominació? Sona prou diferent a com la majoria de gent coneix al monarca.
Sí, si la trobe, fa molt de temps que la vaig consultar, era un text d'un noble provençal que es queixava de la situació de guerra entre França i Catalunya. entre seguir parlant el català o adoptar el francès. Vaig a mirar-ho. sé que em guarde enllaços però aquest no se si me'l vaig guardar. Salut.
Guerau: podries donar alguna referència que coneguis del fet que de l'occità medieval se'n digués català?
Però l'àmbit de l'occità-català encara era més gran s'estenia per tot el Regne de Llombardia, al Nord d'Itàlia, el piemontés, llombard, emili-romanyol, friulià, el venecià, fins i tot el genovès (encara que molt influenciat pel toscà) i sobretot el Romanx de Suïssa, el romanx de Suïssa que és oficial, és pur català-occità, s'enten tot a la perfecció (encara no sé perquè la Generalitat Catalana mai ha fet acords en matèria linguística amb aquests suïssos "catalanòfons") després també el Napolità i Sicilià que va estar molt influenciat per l'occità de la cort angevina (que provenia de Provença). I no hi ha cap dubte, els provençals de l'edat mitjana també deien a la seua propia llengua amb el nom de català, de manera normal i natural.
Ja era hora, que algú digués la veritat, la llengua majoritària de l'imperi franc era l'occità fins l'invasió dels "holandesos" (veritables francs) i normands que van mesclar el su germanic amb l'occità es va transfornar amb l'actual franximand (francès). els sermons d'Estrastburg estàn en occità clarament res del francic. Però això é el mateix que aclarir que l'aragonés que utilitzaven els nobles navarresos d'Aragó no era altra llengua que el castellà-navarrès, d'aragonés només en té la influència de l'occità-català i s'assemblava molt poc a l'aragonés pla parlat pel poble que era més acostat a l'occità-gascó.
Com ja et vaig dir... chapeau Lluis! seueix així.. fes-ne un de la Crusca provenzale i el canonge Bastero..del que em vas parlar..
Per mi no hi ha cap mena de dubte que el Jurament d'Estrasburg del 842 és occità o protooccità. Llavors, com que el català és també una dialecte de l'occità, cal dir que el jurament d'Estrasburg és la forma més antiga que conec d'un text escrit en català. Penseu que els dialectes bascos són molt més diferents entre ells que el nostre català modern d'aquest text i ningú no parlar que hi agi set llengües basques, sinó d'una sola llengua amb diversos dialectes, en alguns casos incomprensibles. Doncs això és el mateix. Som davant d'una llengua formada, estructurada, amb les terminacions verbals, el lèxic, els pronoms forts i febles, les preposicions, els possessius. És una llengua totalment acabada. Quina antigor tindria? Si avui llegim un fragment igual en català modern, podem dir que som davant d'una llengua de mil o mil cent anys d'antiguitat. Quan de temps fa que es parlava aquesta llengua a l'imperi carolingi? Com que les dues úniques llengües amb què es redacta el jurament són l'occità i el germànic, llavors hem d'interpretar que no hi ha cap rastre del francès al segle IX a les Gàl·lies o que si hi era, devia de ser quelcom molt dialectalitzat i poc parlat i menys estès. Devia ser una variant d'aquesta gran llengua occitana o catalana. Per això mateix, els Camps Catalàunics no són prop de Perpinyà sinó de Bèlgica.
per molt menys la real academia española va avalà los cartularios de valpuesta com els primers rastres documentats del castellà... perdó... español... però ningú se'n riu... bé... algú potser si al intentar trobar el castellà quan llegeix algun fragment dels cartularis... és el que té no ser un prestigiós expert... que li entra "la risa floja"al veure les taules de pedra escrites amb foc per tan prestigiosos acadèmics... PD1: el text més antic dels cartularios de valpuesta data del 804. el primer comte de castella aparegué en el 850-860... PD2: el llatí diuen que es parlava fa 3000 anys... segles després es fundà roma i el llatí es convertí no només en la llengua d'un del imperis més grans que ha vist l'home, sino també en un símbol de civilització, en un simbol religiós, cultural i científic... fa 3000 anys els 4 camperols llatins que molien gra ni sabien que era roma, ni que era un cèsar, ni que era una missa,ni que era la nomenclatura biològica ... ni crec que sabessin que la gent prestigiosa escrivia amb foc sobre les pedres perque no els hi discutissin els dogmes de fe que imposaven a tort i a dret
Conec un detall que corrobora aquest article. Es tracta del nom de Montreal, la gran metropoli quebequesa. Sempre es diu que era Mont Royal en francès antic. Jo sempre havia pensat que aquest francès antic era l'occità. Molt bé Lluís !!!
Si nuestro Molt ex Honorable President Pujol celebró en la presidencia de la Generalitat los 1.000 años de Cataluña... y leyendo éste documento, datado en el año 842 d.C.; entiendo que... ¿el catalán apareció mucho antes que la propia Cataluña? Por cierto... ¿sólo hasta el Rhin se habló el catalán? Pensaba que llegó hasta el Rus de Kiev, cuando Lluís Mandado y Jordi Bilbeny fundaron la capital espiritual de Rusia. ¡Ojalá os den publicidad por éste artículo! ¡Es el mejor de todos! ¡El mejor! ¡Enhorabuena!