ARTICLES » 06-11-2015 | LLENGUA NACIONAL
10615
|
Rastres de traducció del català al castellà del Segle d'Or
Presentem la transcripció de la conferència d'En Lluís Batlle al 14è Simposi de la Descoberta Catalana d'Amèrica celebrat a Arenys de Munt el novembre del 2014.
Intentaré parlar una mica d'aquest fenomen que heu vist clarament: que moltíssims textos, sobretot els impresos, són en castellà. Tenim tot de protagonistes catalans, tenim tot de textos castellans. Ja sabeu que des de l'Institut Nova Història hem tractat obres de literatura artística com la Celestina, el Quixot, el Lazarillo, etc. que ens semblen de fonts catalanes, cosa que traspua del llenguatge, de la llengua que hi ha escrita. Veiem expressions, calcs, etc. que tothora ens recorden el català; expressions que no semblen presents en el castellà actual i que en canvi sí que hi són en català. L'argument que ens dóna gent que estudia el castellà d'aquella època sol ser que tal catalanada (que ens sembla a nosaltres) no és tal catalanada perquè també és en una altra obra. I amb les altres obres justifiquen la primera. Si trobes una catalanada al Quixot que destaca molt, la trobes a la Celestina. Si en trobes una altra a la Celestina, la trobes també a la Loçana Andaluza. I la conclusió que en treuen és que el castellà d'aquella època era així. Era així, diuen, perquè és el que trobem als llibres que representa que són d'aquella època.
Però això no ho trobem només a la literatura artística. Ho trobem també als llibres de literatura científica, en algunes cròniques, en molts documents d'Amèrica, etc. És clar: la conclusió és que el castellà era així. Però, ¿pot ser que no fos així, el castellà? ¿Com ho expliquem?
Fixem-nos que aquest Segle d'Or castellà apareix just després del Segle d'Or valencià, i que aquest apareix juntament amb la impremta. En el Segle d'Or suposadament castellà cau en picat la producció catalana i l'explicació que hi trobem és que “la noblesa de ciutat es passa al castellà com a símbol de distinció”. Aquesta explicació l'he tret d'un llibre de literatura de batxillerat que, tot i que potser no és de gran erudició, sí que forma, i molt, l'ideari de com han anat les coses: és l'opinió que acabarà tenint la majoria de la gent.
Però observem alguns exemples sospitosos: en un tractat de càlcul de Juan de Ortega (Palència, 1480 - 1568), destinat a la província d'Aragó, hi trobem “pomas”, “toronjas”, “mercadurias”, “los números rotos”, etc. I els exemples són de Castella: “nao de Castilla a Flandes”, “de Burgos a Roma”, etc. Tot això sona català, però resulta que no, que el castellà d'aquella època representa que era així.
Vegem ara un altre llibre científic —expressament, no escullo les obres del Quixot o la Celestina perquè estan molt vistes, i a mi m'interessa veure què passa en general, no només en la literatura artística. La Cronographia, un llibre del temps de Jerónimo de Chaves (Sevilla, 1523 - 1574), no té cap sospita de catalanitat ni està destinat a l'Aragó. Hi trobem “negro tirante en bermejez”, que hauria de ser tirando en bermejez. Justament, l'Àlex Sendra ens deia que els traductors del Tirant no saben distingir formes com ardiente d'ardiendo o tirando de tirante. També hi trobem “seteno”, “humido”, “escriptorios”, “flamas” o “tiene los dientes tuertos”. I d'una estrella diu que “tiene una lumbre aguda y a la vista no es muy grande, y parece que esta baylando”. No sé si les estrelles en castellà bailan. Són aquest tipus de coses, que sonen catalanes, en qualsevol llibre que s'agafi d'aquella època.
Ara un llibre de literatura artística: La pícara Justina, de Francisco López de Úbeda (Toledo). Hi trobem “mochacho” (confonen o/u i a/e constantment), “a osadas, hace el habito al mono” (¿potser volien dir al monjo?), o “mazcar” (confonen els sons s/z). Això xoca, però són coses que trobem a tot arreu en la literatura del Segle d'Or i que en canvi no veiem en el castellà actual. Més exemples de l'obra: “atoró la quadrilla”, “estava atacada hasta la gola”. Bé, doncs: el castellà, sembla que era així.
I els autors catalans, ¿com escrivien en castellà? Doncs igual. No es pot distingir. Per exemple, Joan de Timoneda escrivia “captividad”, “sospirando”, “mi grado” (el meu grat), “cient mil”, “tienes dineros”, “no traigo dineros”, “el subjeto”, “primavera/estío/otoño/invierno”, etc. Que estrany, ¿oi? ¿No podem distingir els catalans dels castellans? Aquesta gent que va començar a escriure de cop en castellà, ¿escrivien tan bé com els mateixos castellans, així de sobte? És una mica estrany, ¿no? Això no passa ni tan sols ara, després de tants segles de conquesta.
Philippe Berger, que ha estudiat molt aquesta època del Renaixement a València, ens diu del català i el castellà: “Entre 1540 i 1550 s'obre el període a partir del qual els editors valencians ja no deixaran als autors escollir la llengua que prefereixen”. I conclou, segons la seva hipòtesi: “La llei del mercat imposa el castellà, pràcticament sense discussió”. És a dir que els autors volen publicar en català, però els editors no els ho deixen fer.
En un document de la inquisició de 1560 hi diu: “En los negocios de la fe todo se proceda en lengua castellana”; i en un altre de 1561, “no se escriban los procesos [processos de censura que calgui tractar] en lengua catalana. Las informaciones que los dichos comisarios toman las reciben en lengua catalana, la cual, para acertarla a leer, el inquisidor ha de menester uno o dos años”. Això per entendre el català. Recordem allò que també hem sentit: que el català i el castellà eren llengües molt properes. Però han de menester entre un i dos anys per entendre'l.
També en un article, “Amagau lo valencià”, Jordi Bilbeny recull rastres de diverses obres de com els autors volen publicar en català i no en tenen manera. Montse Montesinos també ha ensenyat com, de catalans, en tenim manuscrits d'èpoques on la impremta està més que instaurada. Però ¿què ens diu el llibre de batxillerat? Tot al contrari: que els autors escullen el castellà perquè és una llengua més distingida. I el cas és absolutament al revés. Com del llibre de batxillerat, també ho sentim de força estudiosos d'aquesta època. I ¿per què hi ha aquesta discrepància? Per interessos d'estat, em sembla.
Llavors, els castellans i la gent de la inquisició (n'hi havia d'haver de castellans: no pot ser que tots fossin catalans) ¿no ho veien, que aquest castellà no els sonava familiar? ¿No ho veien, això? El que cito a continuació ho vaig trobar aquesta setmana al Lazarillo de Tormes, que és de 1554. Hi ha un senyor, Juan de Luna, que 60 o 70 anys més tard, el 1620, se sent forçat a publicar una edició corregida del Lazarillo perquè “sólo me ha movido el bien público [a fer aquesta edició] porque hay tanta gente que lo lee, y estudia por él la lengua Española, habiendose imaginado ser un compendio o recopilación de todas las buenas frases de ella, siendo muy al contrario, porque su lenguaje es tosco, al estilo llano, y la frase más Francesa que Española”. Aquesta és l'opinió, el 1620, del Lazarillo. Llavors afegeix respecte a aquesta correcció que fa: “no he sido muy vigoroso en ella, que a serlo, no hubiera dejado nada de mudar”. Ho hagués canviat tot, però això, diu, seria passar-se.
¿Hi ha més denúncies del fet que allò sonés malament als castellans d'aquella època? Justament tenim un document que es va publicar per error com a obra de Quevedo, trobat al segle XIX, que sembla una pragmàtica, una circular de censura, referent a com és el castellà correcte, amb les correccions pertinents. Això es va trobar entre un plec de papers de Quevedo al segle XIX i es va publicar com una més de les seves obres de broma, tot i que al segle XX diversos investigadors han demostrat que no pot ser de Quevedo perquè existeix un altre text, trobat en un altre lloc (només hi ha dues còpies d'aquesta obra) que no tenia res a veure amb Quevedo; a més, el daten de quan Quevedo tenia 12 anys. La conclusió, doncs, d'aquests investigadors que refuten l'autoria de Quevedo, és que aquest és el primer text que fa broma d'una llei. Hi ha més obres que són de denúncia, de les quals en veurem un parell.
Aquesta pragmàtica ¿què ens diu d'especial? Fa una prohibició d'expressions: “Rogamos en seis meses, contando desde el dia que se notificare, no usen ni puedan usar de los vocablos y modos de decir que por ésta se les veda; y haciendo lo contrario, se les agravarán y darán las penas merecidas”. La còpia trobada posteriorment, de 1591, diu: “no digan lo que se les prohibe pues es hecho para su provecho”. Això, diuen, és un text de broma: no diguis que hi ha aquesta prohibició.
D'aquesta pragmàtica només n'hi ha còpies manuscrites anònimes, de cap manera atribuïdes a Quevedo. L'atribució, recordem, és un error del segle XIX. Diu: “Si huyen estos modos de decir, de suerte que no den nota de su mudanza de lenguas”. Parla d'un canvi de llengües. I al final, a més, prohibeix que els autors siguin culpats. Els autors, doncs, no en tenen cap culpa. ¿A qui va dirigit, doncs, un text que prohibeix que es noti una mudanza de lenguas, ja que no és per als autors? A mi em fa pensar que és per als traductors. D'això en concloc que hi ha una circular informativa de com s'han de fer les traduccions perquè hi ha problemes amb la manera de fer-se.
Podríem dir que la pragmàtica és principalment un llistat d'expressions. Encapçalada per un pròleg petit —l'obra és d'un, dos o tres fulls—, bàsicament són expressions com “maricastaña”, “el rei que ravió”, “más viejo que el repelón”, etc.
El perro y la calentura (1625) és una altra obra que també balla. Si és de Pedro Espinosa o de Quevedo, no queda clar. Ens diu: “Huye ser grossero en la conversación, evita voces vulgares, mal sonantes, sin decoro”, etc. També és un llistat: “el día de marras”, “dijo el otro”, “anda de ceca en meca”, “echó el pecho al agua”, “una chaparrada”, “hombre machucho”, etc.
L'obra Cuento de cuentos (1628) també sembla que és de Quevedo. La primera edició que se'n coneix és de Girona. Diuen que Quevedo hi era de passada i que hi va publicar un llibre. Diu: “donde se leen juntas las vulgaridades rústicas, que aún duran en nuestra habla, barridas de la conversación”. Penseu que en aquella època s'estava construint l'estat-nació, amb llengua única. “Que aún duran”, diu. A més, és oportú citar-la aquí perquè parla de la llengua, i diu “en el origen de ella han hablado algunos linajudos [de llinatge] de vocablo que desentierran los huesos a las voces [que expliquen d'on venen les paraules o expressions]: cosa más entretenida que demostrada, y dicen que averiguan lo que inventan”. Entre aquests hi tenim Covarrubias, Korreas, etc., que són els que explicaven en aquell moment d'on venien les coses, aquestes expressions tan estranyes del castellà. Quevedo se'n fot expressament, del diccionari d'en Covarrubias (el Tesoro, que és el gran diccionari que documenta el pic del Segle d'Or). Diu: “Se ha hecho tesoro de la lengua Española, donde el papel es más que la razon: obra grande, y de erudición desaliñada”. Aquesta obra no és un llistat d'expressions, sinó que intenta fer una narració forçant una introducció, una rere l'altra, de les frases que són les “vulgaridades que aún duran y se tienen que erradicar”. Per exemple: “era la pel del diablo”, “quítame allá esas pajas” (famosa del Quixot), “era vivo como una cendra” (la cendra viva és caliu), “era hombre de pelo en pecho”, “una de todos los diablos” (de mil dimonis), “de pe a pa”, “murria”, etc.
Aquestes expressions que hem vist llistades, a més, es van repetint. Les que diu la pragmàtica són, també, a El Perro y la calentura, al Cuento de cuentos, etc. Per tant, hi ha un patró. Si és una broma, és a dir, si cada text és una broma, tots la mantenen. ¿Quan trobem aquestes expressions? Si busquem en un corpus castellà aquestes expressions, les trobem al Segle d'Or castellà, just després de la prohibició de publicació en català. Els autors catalans bé deurien publicar d'alguna manera. Pot ser que escrivissin en castellà, però també pot ser que se'ls traduís malament. En aquest cas, aquest en seria el resultat. Després, aquestes expressions es deixaran de fer servir. Sembla que aquestes prohibicions o consells són efectius. Durant quasi dos-cents anys es deixen de fer córrer. Al segle XIX, però, es tornen a utilitzar. Tornen a aparèixer a la literatura, perquè en aquesta època es passa a considerar el Segle d'Or com a segle castellà exemplar. I malgrat que no se les ha conservat en la parla, es recupera en la literatura aquest castellà tan “maco” que tenien al Segle d'Or, i es comença a imitar i a repetir-ne expressions.
Per veure'n alguna, mirem “ni teme ni debe”. Aquí el suposat Quevedo de Girona diu: “Para decir que uno es muy malo, dicen que ni teme ni debe. ¿Puede ser mayor necedad?”. No té cap sentit. És una conjectura meva: una confusió entre Déu i deure. Una persona dolenta no tem ni Déu, però és clar, no saben com explicar aquestes expressions. Com passa amb “pardiez” i per Déu. “Pardiez” la justiquen per no dir el nom de Déu en va. Ells ja tenen les seves explicacions, però aquest Quevedo de Girona ens diu que aquestes explicacions se les treuen de la màniga com més els convé.
Aquestes expressions que llisten les podem trobar al corpus de llengua castellana; en una estesa d'obres, a més. Per exemple, “ni teme ni debe” la trobem a Jerónimo de Contreras, Fray Alonso de Cabrera, Juan de la Cerda, Diego de la Vega, etc. Tots aquests fan servir “ni teme ni debe”. És habitual en la literatura. Però n'hi ha d'altres, com “a raíz del estómago”, que la trobem només en una obra de Fernando de mena, diverses vegades. El protagonista té uns documents que vol guardar, i ho fa “a raíz del estómago”. Se'ls guarda arran de l'estómac. És una confusió, perquè, tot i que en algun cas arran es pot traduir per a raíz (a raíz de lo que acabamos de decir, per exemple), ningú no es guarda una cosa a raíz.
Un altre exemple: “una sed de agua”. Aquesta frase apareix sovint en negatiu: “no le dieron ni una sed de agua” o “es tan tacaño que no da ni una sed de agua”. ¿Què vol dir? Al Nou Testament veiem que Jesús demana un vaset d'aigua. Pot tractar-se d'un error d'impremta, de girar una lletra, cosa que passa sovint: ū uaset d'aigua/ūnaset d'aigua. O fins i tot si estigués ben escrit però no sabéssim prou bé el català, podríem pensar que hi ha hagut una lletra girada per error.
Aquestes expressions que són denunciades al Segle d'Or, del castellà del mateix Segle d'Or, al segle XIX es filtren fins i tot al català: donar una set d'aigua. És a dir, trobem en reculls de fraseologia catalana coses que, filtrades al segle XIX, vénen d'una frase que sembla trencada per una mala traducció castellana del que abans havia estat català. D'aquesta manera, podem veure uns girs que són una mica divertits.
Més exemples: “un moxigato”, diu el Quevedo de Girona. ¿Què és? Un gat moixí o un gat moix. “Es un mozo como un pino de oro”, és a dir, com un pom d'or, de bona figura. “Ir de capa caída”, anar cap cot. Això són conjectures, però són conjectures que, quan cerques al corpus, concorden amb els textos. De les explicacions que inventen en trobem, sovint i sobretot en obres primerenques, en què el significat que donen els diccionaris no s'adiu amb el context. Recordem que aquestes expressions, per cert, apareixen al diccionari, evidentment, com a genuïnes de la llengua castellana, perquè el Segle d'Or és modèlic. Per exemple, “ir de capa caída”: en trobes uns a qui van estamenyar tant que “huyeron de capa caída y con las manos en la cabeza”. ¿Què vol dir? Capcots i amb les mans al cap.
Més frases: “de pe a pa”, és a dir, d'aper a pa. Un aper és una llaura; per tant, de la llaura al pa, el cicle complet d'una producció. Són conjectures, però en castellà no té cap sentit, això. “Camisa de once varas”, per camisa d'atzavares. Aquesta expressió, a més, apareix quan es comença a importar l'atzavara d'Amèrica i se'n fa fil, cordill i cortines. I posar-se una camisa d'atzavares és molt incòmode, ja que pessiga per totes bandes. “A brazo partido” per a plec de braç. “A qué quieres boca” correspondria a a boca què vols, cor què desitges. Per exemple, “trabajaron a qué quieres boca”.
D'aquestes expressions n'hi ha que conservem en català: “dormir en las pajas”, “estar en la luna de Valencia”, etc. Totes aquestes apareixen als llistats com a prohibides. “Hacerse cruces”, “de ellos está lleno el infierno”, “echar las ijadas” (treure la freixura), “aosadas”, “de hinojos”, etc. Tot això és a les obres d'aquest segle i són expressions denunciades com a castellà incorrecte en aquell moment.
En canvi, n'hi ha d'altres que ara són normals en castellà però que neixen en aquella època i són denunciades als textos. Per exemple: “el oro y el moro”, “pelitos a la mar”, “los cerros de Úbeda”, “tarde o temprano” (en català la trobem al s. XIII ), “al cabo de rato”, “cada dos por tres”, etc. Tot això no existeix al castellà anterior al Segle d'Or.
Com veieu, intento entendre què passa amb el suposat castellà d'aquesta època: ¿Per què és modèlic? ¿Per què ens sembla ple de catalanades? Aquestes expressions prohibides que neixen al Segle d'Or i són presents a les principals obres i llibres de ciència, o d'Amèrica, tenen difícil explicació en castellà; veurem com erudits castellans ens les expliquen amb llegendes: que si la tauromàquia, que si l'època medieval... El que vulguem. Aquestes expressions, però, són denunciades durant dècades i semblen eradicades després de les denúncies. Al segle XIX, però, es recuperen sense cap connotació negativa i els textos del Segle d'Or passen a ser un model per als parlants de castellà a escoles i universitats. Algunes d'aquestes frases es conserven perfectament en català i algunes, si cerquem en el corpus de la llengua catalana, hi són presents molt abans del Segle d'Or.
¿Què diuen d'aquestes pragmàtiques —que jo em prenc amb una interpretació literal— els estudiosos? Diuen que són textos al·legòrics, per riure, d'humor, que no s'han de prendre al peu de la lletra. Per fer gracietes. Però és clar: aquests textos repeteixen un gruix d'expressions. Alguns n'afegeixen, però hi ha un nucli que es va repetint. I que els textos no representin el castellà de l'època explica que aquest suposat castellà del Segle d'Or sigui tan diferent del castellà actual, perquè hi ha una desconnexió total. És el resultat de males traduccions, possiblement fetes per individus que no eren castellans, perquè un castellà hauria de saber escriure la seva llengua. Amb les prohibicions que sembla que hi arriba a haver d'impremta, hi ha autors catalans que publiquen com poden en aquest castellà, i autors també catalans a qui es desnaturalitza l'origen, s'elimina el llinatge, se'ls canvia l'autor de l'obra o apareix anònima directament, etc. Les contribucions dels catalans a aquest castellà del Segle d'Or són immenses. Una llengua en què, com encara passa força, les seves contribucions són fetes en bona part per estrangers.
Aquestes conclusions encaixen, a més a més, amb tota la ficció històrica que s'explica de la descoberta d'Amèrica, els canvis de llinatges, les duplicacions de personatges, etc., tal com expliquen molts companys de l'INH. Evidentment, els textos són un símptoma més de tot això.
I això ens porta a la difícil situació en què no podem trobar fàcilment textos que representin el castellà de l'època per poder-los comparar. Sovint ens diuen: “Només heu d'agafar una obra en què sospiteu de catalanitat i una altra que sapigueu segur que és en castellà castellà i comparar-les”. Però no ho trobem. No trobem res que puguem dir que sembla castellà castellà perquè totes cauen a dins de tots aquests paranys.
Això és tot. Si algú vol jugar a resoldre aquests grans mots encreuats amb expressions, com més siguem, millor; perquè com més abastem tots els territoris dels Països Catalans, cadascun amb la seva fraseologia, més aviat podrem resoldre aquest castellà del Segle d'Or que ni ells se saben explicar.
Lluís Batlle
Enllaç a l'enregistrament de la conferència
Autor: Lluís Batlle
versió per imprimir
La ignorància i la estultícia espanyoles no han canviat (ni ho faran mai).
¡Qué venga la Inquisición!
haha :D (Merci pels ànims, Elisenda!)
Bé, si tens cap estudi sobre aquest tema que vulguis compartir, apart del teu parer personal, comparteix-lo.
Em sembla que per molt que sigui gent sense lletra, està exposada al castellà dels que sí que han anat a estudi. Televisió, teatre, cinema, i per si no hi estessin exposats, estarien exposats a gent que sí que hi ha estat exposada. Fa 200 anys que aquestes expressions han estat incorporades al castellà, prenent per castellà modelic els textos del Segle d'Or. Hi ha hagut temps de sobres.
Per la mateixa raó trobem, entre gent que no ha estudiat, moltes frases fetes que s'han creat al s.XIX o s.XX. Encara que algú avui en dia hagi estudiat ben poc, difícilment s'haurà conservat aïllat de les novetats del s.XIX o XX.
Orto: com explico, les expressions que recullo a la conferència apareixen al còrpus en un moment molt concret: vora 1600. I també apareixen denunciades. I després desapareixen dels corpus dos segles. No estem parlant de castellà antic. Estem parlant del pic del Siglo de Oro. No sé si no ho entens o no ho vols entendre.
Orto: es veu que sí que va a gustos, i aquest fòrum n'és una evidència. Els d'aquí sospitem que algú ha estat reescrivint els rastres històrics a la seva manera, portant a un relat completament distorsionat i interessat, i ho estem estudiant. Clar, tu consideres que això no ha passat, i et sembla que som nosaltres els que fem un relat interessat (tot i que no alterem cap rastre històric). De moment, com que trobo que les sospites de la rescriptura són prou fortes (perquè no hauria estat prou perfecta), ho continuaré estudiant. Sobretot, mentre que ningú sigui capaç d'explicar les anomalies documentals que exposem amb articles i llibres.
És un debat sobre quin relat és el més convincent. A tu te'n convenç un, i jo trobo que val la pena estudiar-ne un altre que té molt de convincent. Com més ho estudiem, més convincent es va fent. Per això val la pena continuar-ho mirant.
Esteu constantment convidats a donar explicacions pels documents que exposem. Llavors, el bon lector jutjarà segons el que aportem nosaltres i el que aporteu vosaltres. Ara bé, la gent que s'interessa per aquests debats és ben poca, i al final el que predomina és un acte de fe pel relat de les facultats d'història.
Sí, ja sé que segons la vostra versió dels fets (relat oficial, en diem, per simplificar) les coses van anar com.dius. Aquí plantegem un relat diferent. Un relat menys complet que l'oficial, però que ens sembla més coherent amb totes les empremtes històriques. Però això de la coherència va a gustos, i depèn molt de les empremtes històriques que ha vist cadascú, ja ho saps.
Lluís: que las tierras de la Corona de Aragón estén en el camino, no quiere decir que, necesariamente, lo que llega (culturalmente hablando) a Castilla tenga que llegar filtrado por Aragón. Y viceversa, también.
El dramaturgo de Écija Luis Vélez de Guevara (de apellido real Vélez de Santander, pero tiene una explicación) recibió bastante influencia italiana por su tiempo sirviendo a Gianandrea Doria y frecuentando al cardenal Caetani, por poner un caso.
Lluís, en napolitano también hay esa metátesis. Las influencias del italiano (voy simplificar usando el término "italiano")siempre están presentes, ya que en la península itálica se hacía mucha cultura. La gente culta, tanto en Castilla, Aragón o Francia, leían lo que se hacía en Italia: Petrarca, Boccacio, Miguel Ángel, Dante, Bandello...
Más tarde, la lengua castellana adquiere prestigio y la gente la aprende en Italia y Francia. Un pedazo de la península italiana era territorio gobernado desde Madrid, no se olvide.
Marquesito: se li devien enganxar forces toscanismes, a Nàpols servint-ne un d'Aragó. :) Bé, no és res que m'hagi mirat en especial d'això, però quan veig mencionar el túnel cultural que va d'Itàlia a Castella, i viceversa, saltant-se la Nació Catalana com si ni existís ni hagués existit mai, sempre em fa gràcia.
Lluís: Cervantes estuvo en Italia sirviendo al cardenal Acquaviva. Luego aparte está el tema de que se convierta melancolía en malencolía o malenconía por metátesis y la asociación de un mal (la bilis negra o melancolía) con el mal y dé "malenconía".
Orto: potser et podem tornar a recordar http://www.inh.cat/articles/La-Catalunya-extremenya
Amb el toscà? Ja has mirat que en rus no es digui "malenconia" també? Que no vingui d'allà.
Lluís tens molta raó, se li veu el llautó al segle d'or; la "malenconia" que apareix al Quixot és clarament catalana, segueix instruïnt-nos mestre!!
agor: no has entès mai gaire res del que fem aquí. El que vull dir és que no he estudiat el Lazarillo en general. Jo parlo d'un pròleg concret d'una edició concreta. Això concret sí que ho he mirat. I si algú que hagi estudiat el Lazarillo té alguna explicació per aquest pròleg, la pot dir i la podrem valorar.
Per cert, qui sigui que vulgui estudiar "el Lazarillo", val la pena que es compri el "Llàtzer de Tormos" i en llegeixi l'estudi d'en Jordi Bilbeny: http://www.inh.cat/articles/La-vida-de-Llatzer-de-Tormos.-Estudi-preliminar-de-Jordi-Bilbeny'>http://www.inh.cat/articles/La-vida-de-Llatzer-de-Tormos.-Estudi-preliminar-de-Jordi-Bilbeny</a>
Si cliques l'enllaç al videu de la conferència (al final d'aquest article), la primera diapositiva té la meva adreça de correu electrònic
Voy a salirme por una tangente y pedirte ayuda, Lluís. ¿Me puedes dar una forma de contactar contigo o Bilbeny? No estoy ahora mismo en condiciones de ir a Cataluña y necesito investigar algo por ahí.
Un saludo.
Jo no et puc dir gaire res del Lazarillo; no l'he estudiat ni mica. Ben bé només m'interessa què vol dir el pròleg d'en Luna, amb "su lenguaje es tosco, al estilo llano, y la frase más Francesa que Española". No crec que critiqui caixistes francesos, ni que hi hagi publicacions amb "francesismes" com deies.
Teniendo en cuenta que la edición de Bonfons (M.P.B.P) fue reimpresa varias veces por varios impresores, y que Luna era maestro de español en París, es de entender su mosqueo con las ediciones que veía por ahí.
Luego está el tema de que no entendió la segunda parte y decidió mejorarla. Aún así, hay que agradecerle que quisiese editar un texto con la primera parte sin censura. Aún así, en las ediciones de 1554 está obviamente mutilado el episodio del fraile de la Merced, pues es anómalamente corto. Ni siquiera estoy seguro de que en Amberes 53 estuviera sin censurar. Tal vez la única sin censura sea Estrasburgo 50, pero esa edición es una hipótesis mía.
Vols dir que en Luna va fer aquest pròleg referint-se als errors de caixista francesos? No em convenç pas, de moment.
Lluís:
Bonfons toma como referencia la edición de Nucio 54 o Plantino 95, no es fácil acotarlo con precisión. En cuanto a los galicismos de la edición, más que galicismos habría que hablar de errores característicos de un editor o de un cajista francés.
Luna, por lo que veo, trabaja con Nucio 54 o Nucio 55 (tal vez alguna perdida posterior) y decide saltarse a la inquisición, editando la primera parte sin castigar, prescindiendo de la atunesca segunda, y haciendo él una segunda parte propia.
Si quieres averiguar algo interesante del Lazarillo, sigue el rastro de la herencia de Bonaventura Carles Aribau.
Marq: he mirat les dues o tres primeres pàgines, i l'edició de Bonfons em sembla més semblant a les edicions anteriors que he mirat (Anvers 1555 i Madrid 1573) que no pas la d'en Luna. Segons la teva proposta, l'edició estrafalaria (amb francesismes) seria la d'en Bonfons i no la d'en Luna. T'he entès bé? M'hauràs d'ensenyar els francesismes i comparar-los amb d'altres edicions, per convèncer-me.
Sí sí, ja l'havia trobada. Volia que m'hi assenyalessis francesismes. He cercat a veure si amb google trobava algú que hi trobés francesiismes i no he trobat res. Assenyala'n algun que recordis, per valorar la teva interpretació del pròleg d'en Luna. Merci.
Vale, está digitalizada en Gallica, estupendo http://gallica.bnf.fr/m/ark:/12148/bpt6k859338%20.r=lazarillo.langES.
Lluís:
Ahora mismo no tengo a mano la edición de Bonfons (está en el despacho), pero este fin de semana me hago cargo.
Merci Marquesito. De moment, allò més concret que estic estudiant no té gaire relació amb el Lazarillo. Sí que m'interessaria d'on treus la teva interpretació del pròleg d'en Luna, que els textos de les edicions franceses tenen francesismes (al text castellà). Me'n pots dir algun d'exemple?
Lluís:
Si quieres la edición del Lazarillo castigado de 1599 de Barcelona (Cormellas), la tengo digitalizada, que la tuve que pedir a la Hispanic Society. Ahora estoy pendiente de la edición de 1599 de Zaragoza (Valdivielso), que la he pedido a la BNF. También de 1599 está la edición de Madrid (Sánchez), que la tienen en Oviedo y en la Hispanic.
Algo me dice que Bilbeny no ha consultado estas, ni las de Bidelli, Facchetto, Velasco, Lasso Vaca, o las que aparecen en el USTC en general.
Lo dicho, si te interesan, ponte en contacto conmigo.
Lluís: Las ediciones con francesismos son (obviamente) las francesas. Sobre todo la de Bonfons, pero también las de Corrozet y Tiffaine.
Para que se pueda usar, he acortado el enlace
http://goo.gl/GP6ztp
Eso es una lista catalográfica del USTC. Disfrútala.
Has tornado a dar el todo por el todo en tu analisis. Estás abocado por completo en tu estudio. Excelent Lluís.
Orto: no has entès el que deia, d'aquestes frases que dius.
Marquesito: merci per l'enllaç. Pots passar l'enllaç a alguna d'aquestes edicions amb francesismes? A dia d'avui tinc un parer diferent de les paraules d'en Luna, però això és un altre tema. Gràcies.
Por si alguien quiere leer sobre esa edición perdida del Lazarillo, aquí os dejo el artículo http://www.ojs.unito.it/index.php/artifara/article/view/1002o
No es la única perdida, también hay una edición perdida de Valencia (Miquel Borrás, 1589, documentada en el inventario de bienes del condestable de Castilla en 1600), y una de Tarragona de 1586 (de esta no te sé los datos específicos de memoria). Estas perdidas son ediciones castigadas, como todas a partir de 1573 cuando sale la de Velasco con licencia de la Inquisición.
Lluís:
¿En serio extraes esa cita del Lazarillo de Juan de Luna? Luna era profesor de español en París y, en efecto, el Lazarillo se usaba bastante para aprender castellano. Hasta se hacían traducciones y ediciones bilingües desde bien pronto (la primera traducción francesa es de 1561). Los textos que uno se podía encontrar en esas ediciones tendían a tener errores e influencias del francés.
Ya que estoy, digo aquí que el Lazarillo no es de 1554. De 1554 son las ediciones más antiguas que nos han llegado (Mateo y Francisco del Canto, Juan de Junta, Salzedo y Maarten Nuyts), pero que hay una edición de Amberes de 1553 es un hecho demostrado, como puedes ver en la revista Artifara, del departamento de español de la Universidad de Turín.