ARTICLES » 28-01-2016 | CENSURA I LA MANIPULACIó
 22128
|
Teories i opinions respecte a l'origen del nom «Aragó». Breu recorregut historiogràfic
L’Ivan Giménez fa un viatge en el temps i ens exposa algunes de les teories i opinions més rellevants respecte a l’origen del nom Aragó.
L’objectiu d’aquest escrit és posar en ordre cronològic gran part de les diferents teories i opinions que hem anat recopilant respecte a l’origen del nom Aragó. No farem àmplies biografies dels autors, ni entrarem a valorar la documentació diplomàtica, ni la numismàtica, etc... Aquesta feina la deixem per un estudi més ampli i detallat, on sí que hi haurà una valoració final. El marc temporal d’aquest recorregut, en el seu extrem més allunyat, ens situa a mitjan segle ·XIII· i arriba fins a la historiografia moderna. En realitzar la transcripció dels documents hem mantingut tant l’idioma com l’ortografia i la puntuació original. Si ha calgut alguna traducció, essencialment del llatí, hem optat per transcriure directament la traducció catalana. Dit això, tot seguit veurem una part important dels autors que intenten donar llum en aquest principi del mot Aragó.
Perquè el territori anomenat Aragó pren aquest nom?
- Pel conjunt de rius que passen just pel bell mig del territori?
- Per alguna tribu que hi habités a la zona temps enrere i proporciones el nom segles més tard?
- Derivaria de les llengües preromanes com la basquista, la indoeuropea, o l’ ibera?
- Potser seria només una evolució del nom Tarragona que passà a formar el mot Arragona i les seves variants?
- O podria ser tant per la seva derivació de Tarragona com a la vegada pel seguit de rius que hi passen?
L’anglès Bartholomeus Anglicus (abans 1203-1272), a meitat segle ·XIII·, a l’obra De proprietatibus rerum, ens dóna una opinió més que curiosa respecte l’origen del mot Aragó. Són molt semblants els de Catalunya/Gothalonia.
"...La província Aragònia es troba a Hispània. Té abundància de vinyes i de cereals. Està regada per fonts i rius. Antigament va ser ocupada pels aragots. Per ells la regió és així anomenada fins a dia d'avui. [...] una tribu goda[...] vivia en aquella província. Mercès a aquesta tribu la província és anomenada Arragònia, si fa no fa Aragòthia, com diu Il·lus. S'hi escola el riu Iber. La seva capital és Cesaraugusta..."1
L’any 1476, Gabriel Turell (segle ·XV·), escrigué l’obra anomenada Recort, la qual és una refosa poc acurada d'Histories e conquestes dels Reys de Arago e Comtes de Barcelona, concebuda pel cavaller, també català, Pere Tomic (segle ·XV·). És a dir, que En Turell, copiant en Pere Tomic, esclareix l’origen del nom d’Aragó de la següent manera:
“..En lo Regne de Arago se causa Senyoria en temps de Karlesmaynes que.s levà hun cavaller qui havia nom Abria / e ab una partida de gent del dit Karles passa lo Riu qui es appellat Arago / per tant com antigament si collia or: fou axi nomenat / e pres la Ciutat de Iacca e altres viles / e castells que tenien los moros apres de aquell riu E torna-les a la fe christiana. Lo dit cavaller haver conquistat les dites terres: se intitula Comte de Arago / prenent lo nom del riu…”2
L’humanista italià Lorenzo Valla (entre 1405/07-1457), vora dos-cents anys després de Bartholomeus Anglicus, a l’hora de disseccionar el principi del nom Aragó ens diu el següent:
“...Pero, ¿por qué he de buscar ejemplos tan lejanos? El mismo Aragón, del que me había propuesto hablar en segundo lugar, si damos crédito a los aragoneses, se llama así por el río del mismo nombre, que tras nacer en este territorio, desemboca en el Ebro. Los cristianos, huyendo de sus enemigos, se refugiaron en los lugares próximos al río. Yo por mi parte, para cumplir con mi deber en lo relativo a este reino, digo que no me convence esta explicación basada en el río, ni creo que ésta sea la causa del nombre; por eso prefiero decir que el étimo tiene otro origen, precisamente el que explica Tolomeo: que hubo unos pueblos, entre los que discurre el Ebro, llamados Aurigones, precisamente en el centro mismo de Aragón….”3
El sevillà Antonio de Nebrissa (1441-1522), a la seva obra sobre els Reis Catòlics, al capítol on descriu tota la Hispania ens ofereix un dels pilars per a l’estudi que tenim entre mans.
"...D'altra banda, per aquesta mateixa raó el baró que, amb locució desfigurada, hom designa com a rei d'Aragònia, li hem dit sempre en història rei dels tarraconenses. I encara que, d'altra banda, la Província Tarraconense inclogui tota la Hispania llevat de la Bètica i la Lusitania, tanmateix entre els romans més antics el mot Tarraconensis només feia referència a aquella petita part que hi ha en els encontorns del riu Ebre, així cognomenada a causa de Tarragona, la nobilíssima ciutat de la mateixa regió. I cal que no parem l'orella a aquells que, moguts per la ira de Bel·lona [deessa de la guerra] [...] , tenen per cosa certa el fet que Aragònia posseeix el seu nom mercès a no sé quin riu designat així d'ençà que Hèrcules, quan va venir a Hispania, va aixecar uns altars o ares a les ribes d'aquest riu, devers el qual va menar les seves ramades per ser-hi sacrificades. D'aquesta manera, el mot Aragó provindria de “ara” [altar] i “agendo” [menant]. D'aquí apareixeria després el nom Aragònia. Això són històries enginyoses, per molt que puguin ser defensades per algun autor, tanmateix mediocre...”4
Abans d’examinar el que ens descriu el valencià Pere Antoni Beuter (1490-1554), ens agradaria puntualitzar una curiositat que hem observat. L’obra anomenada Primera part de la història de València, editada l’any 1538, fou escrita en català. A conseqüència del seu èxit, l’any 1546 s’edità novament, però en aquesta ocasió la totalitat de l’obra fou escrita en castellà5. Doncs bé, la curiositat que ressaltem és que en l’edició catalana no hi apareix, o no hem sabut trobar, l’opinió que té En Beuter respecte l’origen del nom Aragó, però, en canvi, a l’edició castellana sí que hi apareix. L’autor ens diu el següent:
“...assi [Hèrcules]embarcandose del Andaluzia vinose a Cathaluña a desembarcar, y entro hasta Iacca, y por memoria suya quiso alli entre aquella gente ordenar unos juegos de fiesta con que la gente se regozijase, y los guardasse por religion. Estos eran los Agones, assi llamados por los trabajos que en ellos se passavan. Ca provavan alli cada qual su abilidad y fuerça en luchar y valentia. Haciense con mucha solemnidad sacrificando al dios Iupiter: y por tanto se llamo aquel lugar Ara Agones: de donde quedo el nombre de Aragones, a los dos rios que estan cercando aquella tierra de frente de Iacca, el uno nasce en la sierra dicha de S. Christina cerca de Iacca: el otro un poco mas apartado, y a differencia del primero que se dize Aragon absolutamente, se llama Aragon subordan. Y desta tierra que se encierra entre estos dos rios tomo principio y nombre el reyno de Aragon, que se dixo de los Aragones, como hasta hoy le llamamos en latin Aragonum...”6
El llicenciat en història Victor Vela, en el seu blog historiantes, ens fa un esquemàtic i resolutiu resum de les diferents teories que fan derivar el nom Aragó d’algunes llengües preromanes.
“…La hipótesis vasquista viene del origen a través de la voz ur que significa agua, río; esta propuesta no tiene muchos apoyos. El principal argumento que exponen sus detractores es que el vasco ha recibido préstamos de otras lenguas indoeuropeas como el celta, el latín o el español y no indoeuropeas como el ibero, no pudiendo asegurar que esta voz actual fuera usada también por los vascones.
La hipótesis que se basa en el origen de Aragón como una construcción del ibero, se basa en la gran cantidad de palabras que comienzan por ara, are, ari en esta lengua a cuyo significado se le atribuye un valor locativo ahí, aquí. Los iberos poblarían las tierras de Jaca, de fuerte influencia vasca. Este ibero con influencia vascona nos ofrece una definición distinta, algo así como la tierra de aquí, el país, el sitio.
Otra hipótesis se basa en el origen de otras lenguas indoeuropeas como el celta, el sánscrito o el védico. Aquí las raíces ar, ara, var vendrían a significar agua, río. Podemos encontrar ejemplos en el propio río Aragón, el Arga, el río Aare en Suiza ó el río Aragó en la Iberia caucásica (actual Georgia) tal como señala Estrabón en el libro XI de Geografía.
Estas serían (vasca, ibera, indoeuropea) las tres hipótesis más sostenidas para la explicación del origen del nombre…”7
Quina opinió en té de tot plegat el gran historiador aragonès Çurita(1512-1580)?
Respecte la teoria d’Antonio de Nebrissa diu:
“...no tengo por cierta ni aun verosimil la opinion de Antonio de Lebrixa, y de los que en esta parte le siguen, que tienen por muy persuadido que se llamasse assi, por el nombre de la provincia dicha Tarraconense, que era la misma citerior, creyendo estos autores, que corrompido el nombre en Tarragonense, despues se dixesse Aragon. Porque aquella provincia fue tan estendida, que comprehendia no solamente lo que hoy se llama Cataluña, y los reynos de Aragon, Navarra, Valencia, y Murcia: pero todo el reyno de Toledo, y las provincias de Guipuzcoa, Alava, y Vizcaya, y las montañas, con las Asturias y Galizia, hasta las riberas de Duero, que dividia por aquella parte la provincia citerior de la Lusitania: y no me puedo persuadir siendo esto assi, que haya quedado por esta causa el nombre a este tan angosto y pequeño espacio de tierra, que queda tan apartada y recogida a la falda de los montes, pues ni Tarragona que fue tan señalada cosa en aquellos tiempos, y la cabeça de la provincia Tarraconense, y de quien tomo el nombre, ni su comarca, han conservado el nombre antiguo...”8
En consideració a la possibilitat d’En Lorenzo Valla conclou:
Mucho menos a mi juyzo se deve admitir la opinion de Lorenço Vala, que tratando del apellido desta region, vino a pensar que se llamo assi, por razon de unos pueblos que antiguamente se dixeron en esta provincia Tarraconense, Autrigones: y que por el tiempo que gasta, no solo las cosas, pero los nombres dellas, se fue corrompiendo, hasta llamarse Aragones: en lo qual parece no aver tenido tan particular y entera noticia de la tierra, ni del sitio della, conforme a lo antiguo y moderno, pues los pueblos Autrigones, segun por claras y manifiestas señales, y departimiento de los autores antiguos, que dellos dexaron hecha memoria, sabemos que no solo no se continuan no confinan con esta region que primero fuellamada Aragon: pero ni con ninguna otra parte de lo que agora se comprehende debaxo del reyno de Aragon, que es mucho mas estendido: porque los Autrigone scaen mas hazia el ocidente, y se estienden por el rio Ebro arriba, y quedan entre ellos y los Vascones los Berones, que son mas comarcanos a la provincia de Aragon, cuyos lugares eranTricio, y Varia, muy cerca de donde agora estan poblados Najara, y Logroño: aunque Plinio tambien atribuye a los pueblos Autrigones, a Tricio con Biruiesca. Pues siendo esto tan verdad, como parece por muy graves autores, quien no juzgara por sobrada y peligrosa curiosidad, teniendo tan a la mano la causa y origen del nombre, buscar otros mas estraños y ocultos, sin mas fundamento del que han tenido, para introduzir estas opiniones, y otras de que no hago mencion, por ser notorios devaneos...”9
Però, per a En Çurita, quina de les opinions és més versemblant? Doncs resulta que la del riu és la més probable pel cronista oficial del regne d’Aragó... i ens ho fa saber dient:
“...De esta causa y razon del nombre del rio no veo porque se pueda nadie apartar, sabiendo aver autores que affirman, que toda españa por el nombre del rio Ibero, llamada de los Griegos Iberia, y que la mayor y mejor parte de la España ulterior, que hoy llamamos Andaluzia, que fue tan senyalada provincia de los Romanos, por el rio Betis, se llamo Betica: y en los tiempos que estavan aun los moros apoderados de la mayor parte de España, llamaron a las regione svezinas al rio Duero, Estremaduras...”10
Sabuda l’opinió d’En Çurita, quina en té Johannes Vaseus (1511- 1561)?
“...El molt savi Antoni de Nebrissa és del parer que la denominació Aragonenses prové de Tarraconenses amb alteració d'aquest vocable. I no sense fonament considera com a fantasia allò que alguns han elaborat amb enginy a partir del riu Aragó, a partir de “ara” [que vol dir altar] d'Hèrcules i a partir de “[jocs] agonals” [és a dir ara+ agon=aragon]. I és que, si el vocable Aragonia fos tan antic, es fa estrany no trobar-lo entre els escriptors antics. Certament, trobo en els concilis i decrets dels pontífexs la carta del papa Hormisdes al santuari Rei dels Aragons. Tanmateix, els barons erudits que he consultat han respost que hom no ha de refiar-se del títol d'aquest escrit, d'altra banda realment esplèndid. Així mateix, en les antigues escriptures dels hispans, alguns hi llegeixen Aragones en lloc de Ruecones, i, per comptes d'Aregia, Aragonia. Però això no és gaire valuós per haver de fer-hi confiança. Per tant, doncs, fins a dia d'avui m'adhereixo a l'opinió d'Antoni de Nebrissa, amb la intenció de fer-me enrere si algú aporta quelcom de millor...”11
Florian d’Ocampo(1499-1558) arribant al capítol de la Hispania Tarragonesa ens il·lustra:
“…llegò su reputaçion à ser tanta que todas las prouinçias Españolas, quantas nonbrauan los Latinos España la çiterior, se vinieron tanbien a llamar Españala Tarragonesa con los pueblos sus naturales, que por el mesmo respeto se dixeron Españoles Tarragoneses, cuyos nonbres despues de muchas persecuçiones y mudanças retienen oy dia çierta parte de gentes poderosas y de gran valor, a quien tomada la primera letra nonbramos Aragoneses en lugar de Tarragoneses…”12
El cronista basc Esteban de Garibay (1533-1600), contemporani d’En Çurita, està plenament d’acord amb el seu homòleg aragonès.
“…Sobre la etymologia y interpretacion d’este nombre Aragon, o Aragoneses, ay diversas opiniones, deziendo algunos, que de Tarragoneses se dixieron Aragoneses, siendo d’esta opinion Antonio de Nebrixa, y Vaseo. Lo que Per Anton Beuter escrive, que de ciertos juegos de Hercules, llamados Aras Agones, se dixo Aragon, por muchos doctos es tenido por ficcion: pero yo repugnando d’el todo a la primera opinion, y mucho mas a la segunda, siento con Hieronimo Çurita, auerse deriuado y tomado este nombre d’el muy conoscido rio Aragon, que nasciendo en los Pirineos de Yaca, d’elmesmo reyno de Aragon, entra en Ebro abaxo de Caparoso, villa de Navarra…”13
Sebastián de Covarrubias (1539-1613), natural de Toledo, a la seva obra dedicada a la llengua castellana arriba a la paraula Aragó i declara:
“...ARAGON, reyno y prouincia de España dicha Iberia. Ant.Nebr. y otros quieren se aya dicho ab Ara & Agonalibus ludis ibi enim Hercules aram pro sacrificijs posuit & agonalia Otros dizen aver tomado el nombre del rio Aragon q corre por medio de la provincia; del qual hizo mencion Estrabon ........ Iberiae fluvius, qui cum Cyro amne confluït. Los modernos han aduertido que el rio Aragon nace en las montañas de Sanguesa en Nauarra, y entra en Ebro en el termino de Alfaro ocho leguas antes que Ebro entre en Aragon, y que la palabra Cyro en Estrabon està corrompida y ha de dezir lbero...”14
El religiós Jaime Bleda (1550-1622), a la seva crònica dels moros a Espanya dóna el seu punt de vista sobre el tema:
“…Por la parte de Occidente se estendia [Aragó], hasta comprehender el Valle de Anso: por el qual corre el rio Veral, que entra en el rio Aragon entre Asso, y Verdun. Y esta este val de Asso entre el val de Echo, y el val de Roncal. Solo este espacio de montes y valles se estendia a comprehender muy pequeña region, que tenia de largo quatro o cinco leguas: la qual del nombre de los dichos rios, o del mayor dellos, y mas principal se llamo Aragon. No se tiene por cierta la opinion de Antonio Nebrixa, y Vaseo, y otros q dizen que se llamo asi por el nombre de la Provincia Tarraconense, y que corrompido el nombre Tarraconense, después se dixo Aragon. Menos recebida es la opinion de Lorenço Vala, q penso que de unos pueblos q antiguamente se dixeron en esta Provincia Tarraconense Autrigones: y por el tiempo q gasta no solo las cosas, pero los nombres dellas se fue corrompiendo, hasta llamarse Aragones. Esto reprueua Geronimo Zurita con firmes razones. El doctor Pedro Anton Beuter dize, que entre estos dos rios Aragones instituyo Hercules Thebeo los juegos llamados Agones, despues de auer hecho allí solenes sacrificios: por lo qual se dixo aquel lugar Aras Agones, como si dixera altares de prueuas, y luchas trabajosas: y de allí vino el nombre de Aragones. Garivay afirma, que esto que dize Beuter, por muchos doctos es tenido por ficcion, y a mi me parece la ficcion mal fundada. La opinion de Zurita es la que lleva mas fundamento, y la que se sigue comunmente, es a saber, que aquella pequeña región q se ha pintado, se llamo Aragon, por llamarse assi el uno, y el otr orio, dentro de los quales se encerraua, y de ay tomo despues nombre todo el Reyno…”15
A les acaballes del segle ·XVIII·, En Manuel Rodríguez ens descrivia les diferents teories sobre el nom Aragó.
“…Solo nos resta prevenir en quanto al nombre de Aragon, que hay recibidas entre otras dos opiniones principales sobre de donde le vino este título. La una es de Antonio de Nebrixa (autor de no poco voto y juicioso criterio), el qual establece que el nombre Aragon le fué dado al Reyno de la antigua Provincia Tarraconense, de cuya vasta extension hizo una gran parte; y que corrompido despues el nombre en Tarragonense (por su metrópoli Tarragona), Arragonense, Aragonense&c., vino á quedar la voz cortada de Aragon por último término. La otra opinionó parecer, que es el mas seguido y fundado, siente que el nombre Aragon le fué impuesto al Reyno de su rio Aragon, ya citado el qual nace en la montaña de Astun, una de los Pirineos junto al monasterio de Santa Christina, sobre la villa y valle de Confran, cuyas cumbres pirineas se llaman por aquella parte montañas de Aspa. Este rio, que no dexa de ser bastante caudaloso, baxa de norte a mediodia hasta la ciudad de Jaca; y desde aquí tirando a occidente se entra por Navarra en busca del Ebro, donde entra torciendo otra vez el camino del nordeste al sudueste. Con el grande arco, ó ensenada que hace dicho rio dentro del Reyno de Aragon, viene a dexar cortado un ángulo de tierra bastante capaz al norueste del Reyno, lindando con el de Navarra; cuya porcion de tierra fue precisamente en lo antiguo la que constituyó el primitivo Aragon, comprehendiendose en ella los valles de Anso, Hecho, Aragües, Aisa, Confran, y algunos otros, con las villas capitales de los mismos nombres; y ademas Villareal, Salvatierra, Verdun, y algunas otras, hasta haberse ido extendiendo el nombre de Aragon á toda la region y pais que hoy conocemos con este título….”16
Antoni Puig i Blanch (1775-1840), ens il·lustra amb una nova teoria respecte el principi del mot Aragó:
“…Es el nombre Aragon por Arati con derivado del adjetivo latino araticum, entendiéndose territorium, como país de labranza. Del ablativo oratico pues se dijo aratgo i aradgo, i luego arazgo, como de majoratico (jure) se dijo mayorazgo, i perdida la z, como se perdió en yo yago, por yo yazgo del verbo yacer, quedó en Arago, que con forma aumentativa, o colectiva es Aragon, i equivale a país de muchas tierras labrantías, o de pan llevar. En comprobacion de lo que digo, la bandera nacional española tiene el fondo amarillo con dos fajas encarnadas por ribetes o márjenes, como símbolo de nacion agricultora i guerrera, que con la una mano rije el arado, i con la otra maneja la espada en defensa de su territorio, por cierto inútilmente pues que se lo devoren topos i gorriones…”17
Aquesta nova proposta fou contestada per Pere Felip Monlau i Roca (1808-1871). Qui donava crèdit a la innovació d’En Puig i Blanch, alhora que desacreditava la teoria d’En Nebrissa i d’altres etimologistes.
“...Esta etimología del doctor Puigblanch (quien la funda en el escudo del antiguo reino de Aragon, y en otra sconsideraciones hitórico-filológicas) es muy ingeniosa, y, en todo caso, mas probable que las que dan Antonio de Lebrija y otros etimologistas…”18
L’any 1841 es publicava l’obra de la història de Mallorca. Els autors en arribar a tractar del regne d’Aragó ens puntualitzen les diferents teories respecte el nom:
“...Acerca de la etimología del nombre de este reino hay mucha diversidad de opiniones , y todas dudosas: unos creen que se derivó de Tarragona; otros de los autrigones , antiguos habitantes de España; algunos de un altar o ara de Hércules y de los juegos o combates agonales que se hacían en honor de este héroe, y otros dicen, tal vez con mas acierto que todos, que proviene del vascuense, como los de los ríos Aragon y Arga llamado antiguamente Arago y en vascuence Aragoa, los que después de haberse reunido en Villafranca, desembocan una legua mas abajo en el Ebro...”19
A principis del segle XX, l’erudit Rafael Altamira (1866-1951), d’una manera molt més abreujada i obviant les altres teories, dóna total certesa a la formació del nom Aragó provinent del riu.
“…El nombre de Aragón le vino del río de este nombre, que atraviesa su primitivo y reducido solar…”20
A l’últim quart del segle ·XX·, el prestigiós historiador aragonès Antonio Ubieto (1923-1990), a la seva magna obra Historia de Aragón, dividida en sis volums, ens dóna el seu parer:
“...Los orígenes de Aragón, como ocurre con todos los territorios históricos, están llenos de leyendas. El nombre de Aragón -a lo largo de los siglos- ha tenido muy diverso contenido: un pequeño territorio que escasamente abarcaba los valles altos de los ríos Vera ,Aragón y Aragón Subordán, en el siglo IX; un reino que alcanzaba solo hasta la divisoria de aguas de la Sierra de Guara, durante el siglo XI; un territorio muy semejante en extensión al actual durante la primera mitad del siglo XII; la cabeza visible de la «Corona de Aragón», desde 1137, mediante los desposorios de la futura reina Petronila de Aragón con el conde Ramón Berenguer IV de Barcelona, «Corona de Aragón» que aumentó o disminuyó territorialmente a lo largo de los siglos, hasta ser desmontada en 1707 mediante la abolición del «Consejo de Aragón» -con la consiguiente incorporación al de Castilla-, y el «Decreto de Nueva Planta»...”21
Exposarem un darrer fragment que apareix a l’obra que Francisco Diego de Aynsa dedica a la seva ciutat natal d’Osca. L’hem deixat com a l’última de les opinions, ja que ens ha semblat força equànime la manera com el senyor Aynsa vol deixar contents tant als seus compatriotes aragonesos, el quals majoritàriament defensen la teoria del riu Aragó, però, a la vegada, també dóna una solució per a tots aquells que seguiren l’opinió d’En Nebrissa, i ho aconsegueix il·lustrant-nos de la faiçó següent:
“…Digo pues que los primeros Moros de la ciudad de Çaragoça despues de la perdida de España se llamaron Reyes de Aragon por respeto la prouincia Tarraconense. Y porque los Moros y Arabes no usan de la letra T ni la pueden pronunciar: por intitularse Reyes de Tarragon se intitularon Reyes de Aragon. Y estos primeros Reyes de Çaragoça al principio fueron muy poderosos, y posseyan la mayor parte de la provincia Tarraconense desde Barcelona hasta el rio Toledo con lo de Nauarra y Vizcaya hasta los montes Pirineos, excepto lo que ocupauan los Christianos. Assi que el Rey de Çaragoça se intitulaua Rey de Aragon por la provincia Tarraconense.
Los Condes empero de Aragon tomaron el titulo de Condes de Aragon por los dos rios que cercan la tierra que los Christianos començaron a ganar de los Moros, llamados ambos ríos Aragon: el uno de los quales nace sobre santa Christina: y el otro nace de unas peñas que están sobre dicha sierra o valle. Al primero rio le dizen Aragon mayor, y al segundo Aragon menor o Subordan: y la tierra que entre estos dos rios esta, se llama Agones. Entre estos dos ríos dizen, que instituyo HerculesThebeo los juegos llamados Agones después de aver hecho allí solemnes sacrificios, por lo qual se dixo aquel lugar Aras Agonis, como quien dize altares de pruebas o de luchas trabajosas: y de allí le vino el nombre de Aragones…”22
Hispanistes moderns com Roger Collins23, Bernard F. Reilly24, o Joseph Pérez25, alhora de tractar de la gènesi d’Aragó no entren a valorar d’on provindria el nom del territori. Hem d’advertir que no hem estudiat totes les publicacions dels respectius autors. Potser en algun altre estudi sí que han aportat el seu parer.
En encetar el treball dèiem que no realitzaríem cap conclusió final, ja que l’objectiu era el d’exposar cronològicament gran part de les diferents opinions i teories que al llarg dels segles s’han abocat respecte l’origen del nom Aragó. Ara bé, com a cloenda, citarem de nou En Gerónimo Çurita per saber com va enllestir la valoració de tot plegat:
“...Mas como cada qual puede creer en estas cosas lo que mas verisimil le pareciere, yo tengo por cosa muy peligrosa affirmar ninguna por mas verdadera, dexando a parte las que son notorias ficiones...”26
Referències addicionals:
Per a qui vulgui ampliar més coneixements a banda de les fonts exposades al llarg de l’article deixarem constància d’unes referències al·lusives. En aquesta ocasió no en transcriurem tota la informació per ser massa extensa.
L’aragonès Juan Briz (1570?-1632)dedica diversos capítols de la seva obra per dotar d’una suposada antiguitat al origen del comtat/regne d’Aragó27.
Fra Gregorio de Argaiz (entre 1598/1601-1678), ens anomena Aragó com Aragonia i ens desgrana el passat remot del regne.28
El jesuïta navarrès José de Bonet (1615-1687), també conegut com a Pare Bonet, a la seva obra d’investigacions històriques, ens deixà la seva versió dels fets.29
El també jesuïta Gabriel de Henao (1611-1704), a l’hora d’esclarir una discussió creada arran de l’etimologia del nom Cantàbria, ens versà sobre les desembocadures dels rius Arga i Aragó.30
El caputxí Fr Lamberto de Zaragoza s’ocupà de descriure’ns els diferents orígens.31
María del Pilar Rábade, professora titular de la Universidad Complutense de Madrid, ens informa de l’origen del nom Aragó i del seu primer esment documentat (828).32
Ivan Giménez
21 de Gener del 2016
Anotacions
1 BARTHOLOMAEUS ANGLICUS, De proprietatibusrerum, Johannes Koelhoff, 1481, lib.15, Cap.21, De Aragonia.
2 GABRIEL TURELL, Obra feta per en Gabriel Turell de la ciutat de Barcelona... la qual es appelladaRecort, Biblioteca de Catalunya. Ms. 2, 1476, f. 13r i f. 13v.
3 LORENZO VALLA, Historia de Fernando de Aragón, 1445, traduït per Santiago López Moreda, Ediciones AKAL, 2002, p.84-85.
4 ANTONIO DE NEBRISSA, Habes in hoc volumineamice lector AeliiAntoniiNebrissensisRerum a Fernando &ElisabeHispaniarūfoelicissimisRegibus gesta[rum] Decadesduas : NecnōbelliNauariensislibros duos, Annexa insuperArchiep̄iRodericiChronicaaliisq[ue] historiisantehac non excussis.., ApudinclytamGranatam ne quisaliusexcudat ant vendat [Xantus et SebastianusNebrissensis], 1545, el capítol de la descricpió de tota Hispània.
5 VICENT JOSEP ESCARTÍ, Narrar la historia remota de un país: Beuter y la Història de València (1538), [16]. http://www.ucm.es/info/especulo/numero44/beuterva.html
6 PERE ANTONI BEUTER, Primera parte de la Coronica general de toda España y especialmente del reyno de Valencia, en casa de Joan de Mey, 1546, Fo.XXXIv.
7 http://historiantes.blogspot.com.es/2007/03/sobre-el-nombre-de-aragn.html Autor: Victor Vela (Saragossa) Llicenciat en història
8 GERÓNIMO ÇURITA, Los cincolibrosprimeros de la primera parte de los Anales de la Corona de Aragón, en la casa que fue de IorgeCoci, que ahora es de Pedro Bernuz, 1562, p.14-15
9 GERÓNIMO ÇURITA, Op. Cit., p.14-15
10 GERÓNIMO ÇURITA, Op. Cit., p.14-15
11 JOHANNES VASAEUS, Chronicon-rerummemorabiliumHispaniae, Joannes Junta, 1552, p.42v
12 FLORIAN D’OCAMPO,Hispaniavincit. Los 5 librosprimeros de la Cronica general de Espana,Guillermo de Millis, 1553, Fo.CCCV.
13 ESTEBAN DE GARIBAY Y ZAMALLOA,Compendio Historial De Las Chronicas Y Vniversal Historia De Todos Los ReynosD'España,ChristophoroPlantino, 1571, libro 31, p.659.
14 SEBASTIÁN DE COVARRUBIAS, Tesoro de la Lengua Castellana o Española, imp. Luís Sánchez, 1611, p.82.
15 JAIME BLEDA, Coronica de los moros de España, F. Mey, 1618, p.228.
16 . MANUEL RODRIGUEZ, Retratos de los Reyes de Aragón, desde Iñigo Aristahasta D. Fernando el Católico...: Tomo V, en la Imprenta Real, D. Pedro Julian Pereyra, 1797, p.15-16.
17 ANTONI PUIG I BLANCH, Opusculos gramatico-satiricos del Dr. D. Antonio Puigblanch contra el Dr. D. Joaquin Villanueva: Escritos en defensa propia, en los que tambien se tratan materias de interres comun, Volum 2, Torras, 1832, p.·XXXI·.
18 PEDRO FELIPE MONLAU, Diccionarioetimológico de la lengua castellana: (ensayo) precedido de unosrudimentos de etimología, Imprenta y Estereotipia de M. Rivadeneyra, 1856, p.199.
19 JUAN BAUTISTA DAMETO, VICENTE MUT, GERÓNIMO ALEMANY, Historia general del reino de Mallorca, Volumen 2, J. Guasp y Pascual, 1841, p.728-729.
20 RAFAEL ALTAMIRA Y CREVEA, Historia de España y de la civilizaciónespañola, Tomo 1, segundaedición corregida y aumentada, Barcelona, Herederos de Juan Gili, 1909, p.386.
21 ANTONIO UBIETO ARTETA, Historia de Aragón, Orígenes de Aragón, Tomo VI, Anubar Ediciones, Zaragoza, 1989, p.5.
22 FRANCISCO DIEGO DE AYNSA Y DE IRIARTE, Fundación, excelencias, grandezas y cosas memorables de la antiquíssima ciudad de Huesca…, P. Cabarte, 1619, p.352.
23 ROGER COLLINS, Califas y reyes: España 796-1031, Critica, 2013, p.362 fins la 374.
24 BERNARD F. REILLY, Las Españasmedievales, traducció José Manuel Álvarez Flórez, Ediciones Península, Barcelona, 1996, p.103 a 109.
25 JOSEPH PÉREZ, Historia de España, traducció de Juan Vivanco, MagdaMirabet, y Mª Carmen Doñate, Crítica, Barcelona, 2006.
26 GERÓNIMO ÇURITA, Op. Cit., p.14-15
27 JUAN BRIZ MARTÍNEZ, Historia de la fundación y antigüedades de San Iuan de la Peña…, por I. de Lanaja y Quartanet, 1620, p.290 fins la 302.
28 GREGORIO DE ARGAIZ, Poblacioneclesiastica de España y noticia de sus primeras honras: continuada en los escritos, y Chronicon de Hauberto, monge de San Benito, en la imprenta Real, 1668, p.196.
29 JOSÉ DE BONET, Investigaciones historicas de las antiguedades del Reyno de Navarra…, por Gaspar Martinez, 1665, P.342 fins la 345.
30 GABRIEL DE HENAO, Averigvaciones de las antigvedades de Cantabria…, volum ·I·, E.A. Garcia, 1689, p.78, nota 14.
31 FR LAMBERTO DE ZARAGOZA, Teatro historico de las Iglesias del Reyno de Aragon..., tomo ·II·, en la oficina de D. Joseph Miguel de Ezquerro, 1782, p.11 fins la 13.
32 MARIA DEL PILAR RÁBADE OBRADÓ, La dinámica política, Ediciones AKAL, 2005, p.289 fins 291.
Autor: Ivan Giménez
versió per imprimir
RSS
Facebook
Twitter
Youtube
Gràcies Francesc.
Salut!
Ivan i santo, bon dia. M'he remirat de nou la traducció i he vist que no era prou coherent. Fonamentalment, només es tracta de canviar el temps d'un verb: "l'havia estat més correctament lícit" el canvio per "haURia estat més correctament lícit" . Així, doncs, tenim:
"D'altra banda [Lluís d'Anjou] reclamava que ell tenia com a muller Na Violant, de la nissaga dels reis aragonesos, segons diem ara,.I és que per l'ús ha resultat que, els reis que hauria estat més correctament lícit anomenar reis de l'Hispània Citerior o reis de la Província Tarraconense, aquests, ja fa temps que els anomenem aragonesos.”
És curiós, d'altra banda, la petita manca de paral·lelisme següent. D'una banda, hi ha el sintagma "reis" + Complement de nom que registra l'entitat geogràfico-política : "Hispània Citerior" o "Província Tarraconense". En canvi de l'altre tenim "reis + adjectiu gentilici: "aragonesos". El segon sintagma no reprodueix cap entitat geografico-política, sinó un adjectiu que indica pertinença. Em sembla significatiu que, en aquest darrer cas, no reprodueixi amb totes les lletres l'entitat geogràfico/política "Aragó" (Aragonis").
Fins ara!
Job, repassant per la conferència de dimarts, t'exposo una més, 22 anys abans, aproximadament, del Vocabularium d'En Nebrissa:
ROBERTO VALTURIO (1405–1475, Itàlia), De re militari, 1472, fo.6r-7.
...Neque aliter illum ipsum castrensem impetum atque conatum tuum, qui praecesserat, contra haec ipsa eclesiàstica signa, & illustrem Tarraconensium regem Alphonsum Philippumque Mariam, Insubrium, Lygurumque ducem bellicosissimum reor extitisse, nisi quia màxima vi maximoque discrimine modèstia tua illustrada erat, ac vel·lutí coeli temperiem venti imbresque commendant, ita ad augendum tuae dignitatis cumulum apud Pontificem, apud omne genus hominem, illum tumultum, hun spectatissimum triumphum praecessisse crediderim, ut quot in illo turpitudinis notes extingueres, tot in te triumphales corone refulgerent....
I et facilito l'enllaç perquè puguis visualitzar-ho. Línia 2 començant per avall.
https://www.loc.gov/resource/rbc0001.2011rosen0006/?sp=26
Salut!
Job, una altra referencia abans del Vocabularium d'En Nebrissa.
Antonio Beccadelli (1394-1471), anomenat "el Panormita”:
"…Alphonsus Rex Aragonensis (seu it veteres praeposita litera T enunciarunt Taraconensis)…”
Traducció:
"Alfons, rei Aragonés (o "tarraconense” com els antics ho van pronunciar: amb la lletra T posada al capdavant)
Francesc, no t'ho he consultat, ja que traduccio mes o menys afinada, s'enten perfectament.
Bona entrada d'any!!
Salut!
Ah! I bones festes!!! Una abraçada!
Gràcies a tu, Ivan. Quan vulguis introduir alguna de les traduccions, abans fes-m'ho saber, perquè hi faré una repassada.
Francesc, com sempre, GRACIES! per tot.
Una abraçada.
Job, per cert, no has comentat res respecte si finalment acceptes o no la referència d'en Jacobus Brancellus (nascut l'any 1360, mort l'any 1466), com anterior al Vocabularium d'En Nebrissa...
D'altra banda, tampoc has fet cap comentari a l'aparició del nom Aragó justament amb l'adveniment dels berbers a la zona de la Tarraconense...
Deia;
Respecte d'Aragó i la seva no evolució com bé dius... curiosament el nom Aragó/Arrago/Arragon,etc... apareix justament amb l'aparició dels sarraïns a la península (el nom Aragó no está documentat amb anterioritat a la invasió musulmana). Particularment els berbers (majoritaris a la zona de la Tarraconense) Tamazighs/Amazighs no utilitzen la T inicial pels noms masculins... és a dir, Tarragona, Ar(r)ago(n)...
Salut!
Refino una mica la meva traducció.
"D'altra banda [Lluís d'Anjou] reclamava que ell tenia com a muller Na Violant, de la nissaga dels reis aragonesos, segons diem ara,. I és que a causa de l'ús ha resultat que, els reis que havia estat més correctament lícit anomenar o bé reis de l'Hispània Citerior o bé reis de la Província Tarraconense, aquests, ja fa temps que els anomenem aragonesos.”
És el que he dit.
El "petebat autem" hace referencia a la frase anterior:
Iura regnorum prae se ferebat Ludovicus Andegaviae Dux, quem et regem Apuliam nominabant. Petebat autem quod illi ex Aragoneorum (ut nunc loquimur) regum genere, Iolanthis uxor erat.
Ui, ui ui, Santo. Vas molt lluny. La teva traducció no diu el que diu el text llatí. Refem-la, doncs, i de passada la meva, que em va sortir apressada.
Altrament ("autem”; aquest "altrament” indica un altre dels possibles dominis d'En Lluís d'Anjou: abans se'ns ha dit que l'anomenaven rei d'Apúlia; El teu "també” seria "etiam” o "quoque”) [Lluís d'Anjou] reclamava (en la teva traducció hi manca el complement directe, sigui sobreentès en forma de pronom "el” sigui en forma de sintagma ple o oració subordinada completiva; pensa que el verb "peto” sempre és transitiu; és a dir: què reclamava?; Necessitem, doncs, un complement directe; la teva solució segons la qual el "quod” seria causal –"perquè”- es podria acceptar si abans hem trobat el complement directe, però no és el cas; així doncs, com que aquest hi manca, ha de fer de CD, en la situació que ens trobem, la proposició que segueix a partir del "q” fins a "erat” (q=abreviatura de "quod” o "quae”, que en llatí medieval sovint substitueix l'”ut” completiu="que”) ell tenia (construcció de "sum+datiu de pertinença: no pas "la seva dona”) (V)Iolant com a esposa "(uxor” un complement predicatiu de "Iolanthis” i, per tant, han de concordar en el mateix cas: aquí en nominatiu tots dos), de ("ex”: amb el sentit de pertinença) l'estirp (o nissaga) dels reis aragonesos (com en diem ara). I és que, ("enim” és aquí una conjunció il•lativa amb matís causal; el teu "tal” seria en llatí "talis” "adeo”, "eo”. "sic”; Així mateix, "enim” podria ser un adverbi afirmatiu amb el significat "de fet”, "sí”, "sens dubte”, però el sentit global és més coherent si entenem "enim” amb l'altra possibilitat: el sentit il•latiu causal: "ja que”, és que”, "car”: és a dir, que la partícula indica el perquè ara es diu "reis aragonesos”; i agafo ”és que” perquè, de les tres, és la construcció que funciona semànticament bé després del punt) ha resultat per l'ús ( "usu” ablatiu de causa) que (traducció de "effectum est ut” i verb en subjuntiu: una construcció completiva amb sentit impersonal, molt normal amb el verb "efficio” en passiva; en concret, amb participi neutre i 3a persona del verb "ser”, és a saber: el pretèrit perfet "effectum est” per tal com indica solució darrera després d'un procés, i el participi en neutre, que és el que demana una oració completiva de subjecte quan el verb és un "perfectum” passiu i, per tant, perifràstic. La traducció teva "tal és la costumbre” s'allunya molt del significat de la frase en llatí) els ("reis”, que queda sobreentès; el tenim en posició catafòrica després de "provinciae” ) que havia estat més correctament ("RECTIUS” comparatiu de superioritat que tu no tradueixes!! I és fonamental!) lícit (tradueixo en plusquamperfet d'indicatiu el plusquamperfet de subjuntiu llatí "licuisset” per la "consecutio temporum”, segons ens ho dóna entenent el subjuntiu present del verb "nomino”1: "nominemus”, el qual, al seu torn, és subjuntiu perquè forma part d'una oració subordinada substantiva no explicativa, les quals sempre tenen el verb en aquest mode; sigui com sigui, entre "licuisset” i "nominemus” hi ha una relació temporal: l'acció temporal de "licuisset” és anterior a la de "nominemus”: pel que he dit, "licuisset” no s'ha de traduir en condicional d'irrealitat, com tu fas: a més a més, ajuda a indicar-nos que no és irrealitat el significat del "iamduddum [...] nominemus”; és a dir, "ja fa temps que anomenem [...]”; d'aquest "ja fa temps” se'n dedueix que abans del "ja fa temps” sí que els anomenaven realment reis de l'Espanya Citerior o de la Província Tarraconense; després, és clar ja no; també sobreentén que aquesta denominació era ben real l "usu effectum est”: ha resultat per ús; és a dir, abans d'aquest "ús” s'entén que tenia una altra denominació: la de Reis de la província Tarraconense etc. També indica el mateix el "com ara diem”. Ara no pas abans)) anomenar (appellare: infinitiu concertat) o bé Reis de l'Hispània Citerior o bé de la Provincia Tarraconense.
Fins ara, m'he entretingut força a analitzar el text llatí i l'he comparat amb la teva traducció. Continuar seria massa llarg i pesat. Ja he fet els aclariments que m'han semblat necessaris. Només dir que [reges] Aragoneos vol dir "reis aragonesos”. El nom propi "Aragó” no hi apareix. A continuació, poso de nou la meva traducció tenint en compte el que he comentat.
"D'altra banda [Lluís d'Anjou] reclamava que ell tenia Na Violant, de la nissaga dels reis aragonesos –com diem ara--, com a muller. I és que a causa de l'ús ha resultat que, els reis que havia estat més correctament lícit anomenar o bé reis de l'Hispània Citerior o bé reis de la Província Tarraconense, aquests, ja fa temps que els anomenem aragonesos.”
Job, disculpa per no haver-hi contestat abans però he estat tot el dia de viatge...
Primerament, no ho sé si avui és el dia dels Sants Innocents o el dia de la marmota! Tot això ja està explicat en els comentaris llarguíssims entre Alfonso i la meva persona a l'article que cites. Malauradament, molts dels meus comentaris es van esborrar (encara no sé el perquè). Segurament, aquests documents que ens facilites (seria bo que posessis la referència), són de la col·lecció diplomàtica de la minoria d'edat de Joan II.
D'altra banda, si vols continuar amb la discussió d'Autero de Siellas/Oterdesillas/Otordesillas/Tordesillas fem-ho a l'article corresponent....
Respecte d'Aragó i la seva no evolució com bé dius... curiosament el nom Aragó/Arrago/Arragon,etc... apareix justament amb l'aparició dels sarraïns a la península (el nom Aragó no está documentat amb anterioritat a l'invasió musulmana). Particularment els berbers (majoritaris a la zona de la Tarraconense) Tamazighs/Amazighs no utilitzen la T inicial pels noms masculins... és a dir, Tarragona, Ar(r)ago(n)...
Salut!
Además, al contrario de lo que afirmas aquí
https://www.inh.cat/articles/Oterdesillas-Tordesillas-i-la-vila-valenciana-de-Silla/&
La denominación Tordesillas no aparece de la nada en tiempos de los Reyes Católicos, pues ya se usaba con anterioridad.
1437: https://imgur.com/a/kP4lgpi
1439: https://imgur.com/a/Wiaixu7
1443: https://imgur.com/a/YczSj9W
1451: https://imgur.com/a/nTAUxwn
1451 (otro documento): https://imgur.com/a/fWMVXWj
Convivían las denominaciones de Otordesillas, Oterdesillas, y Tordesillas.
Para que veas las distintas formas que ha ido teniendo el topónimo de Tordesillas y cómo incluso convivían distintas variantes, particularmente en el siglo XV donde se ve indistintamente Otordesillas, Oterdesillas, o Tordesillas:
Año 1190: Oterius de Sellas
https://imgur.com/a/V2C1cwx
Año 1377: Oter de Sillas
https://imgur.com/a/lGwdEDX
Año 1420: Oterdesillas
https://imgur.com/a/XzjUVYd
Año 1420: Otordesillas
https://imgur.com/a/MtdRb9b
Año 1425: Otordesillas
https://imgur.com/a/v8xU8fh
Año 1482: Tordesillas
https://imgur.com/a/NW3s2Hh
Año 1487: Otordesillas
https://imgur.com/a/QP0hIZN
Que si no te gusta Tordesillas, pues también hay otros ejemplos de toponimia transicional como Sahagún, del cual hay rastros de Sancti Facundi, Sant Facund, Sant Fagund, y San Fagun.
No coincido completamente con tu traducción. Esto es lo que yo pondría:
"[Luis de Anjou] reclamaba también porque su mujer Yolanda [Violante] era del linaje de los reyes de Aragón (como decimos ahora). Tal es la costumbre: que a los que sería lícito llamar reyes de la Hispania Citerior o reyes de la provincia Tarraconense, ya hace tiempo que les llamamos reyes de Aragón".
¿Qué tienes en contra de Tordesillas? Es un buen caso en el que hay distintas instancias de toponimia transicional.
jajaja!! T'ho diré tal qual... eres un cachondo Santo Job/Alfonso!! Molt bo treure de nou el tema de Tordesillas!!! Sincerament, no m'ho esperava...
Tornant al tema de Nebrija i el seu Vocabularium. Cert, ho deia de memòria i no tenia els punts i comes en ment, però el que està dient és això, que Aragón. Tarraconensis, a l'igual que Catalunya Ilergetes i no per això el nom de Catalunya vindria dels ilergets.
Et posaré un altre a veure si també l'acceptes:
Jacobus Brancellus (1390-1466):
"…Petebat autem q illi ex Aragoneorum (ut nunc loquimur) regunum genere, Iolanthis uxor erat. Usu enim effectum est: ut quos vel citerioris Hispaniæ: vel Tarraconensis prouinciæ: Reges appellare rectius licuisset: eos iandudum Aragoneos nominemus…”
Traducció:
"…Altrament [a la monarquia], hi aspirava aquell que pertanyia a la nissaga dels reis Aragons, com diem ara, i tenia (V?)iolant com a esposa. I és que s'ha esdevingut el següent costum: que els reis de tal família, que hom hauria pogut denominar reis de l'Espanya Citerior o de la Província Tarraconense, aquests, ja fa temps que els anomenem Aragons….”
https://books.google.es/books?id=D4RCAAAAcAAJ&dq=Epistolarum%20lib.%20unus.%20Additumque%20diploma%20mirae%20antiquitatis%20tabellae%20in%20agro%20Genuensi%20ripertae&hl=es&pg=PP13#v=onepage&q=Tarraconenfis%20&f=false
Insisteixo, no crec que l'etimologia d'Aragó provingui de Tarragona, el que si puc començar a esclarir, és que hi ha una confusió interessada entre Aragó i Tarraco, del més sospitós. No perquè jo hi vulgui que sigui així. Si no per tot el que vaig trobant que a poc a poc (no tinc massa temps) vaig escrivint.
Salut!
No dice que Aragón sea región de la Tarraconensis. Lo que dice es:
"Aragón región de España. Tarraconensis.
Aragonés cosa desta región. Tarraconensis, e."
Te acepto la corrección de ese mapa germánico. El problema con la etimología de Aragón es que en los documentos de cancillería, documentos eclesiásticos, etc, el nombre de Aragón aparece desde el comienzo, no hay ningún tipo de estadio intermedio entre Tarraconensis y Aragón. Es algo que pasa mucho con la toponimia, por otra parte, y lo raro es tener una presencia documentada de la toponimia transicional como Autero de Sellas-Oterdesiellas-Otordesiellas-Tordesillas.
Job, al Vocabularium de Nebrija de l'any 1494, no hi dóna a entendre res de què Aragó ve de Tarragona... A l'obra on sí que ho diu és a la de la història dels reis Catòlics impresa l'any 1545 (per cert, editada 23 anys després de la seva mort) a la descripció d'Hispania. Referència 4 d'aquest mateix article.
Al Vocabularium simplement diu que Aragó és regió de la Tarraconensis, igual que diu que Castella és Hispanus, i Catalunya Ilergetes, etc….
De totes maneres et deixo un exemple que abans fins i tot del Vocabularium d'En Nebrija ja donen per fet que Aragó és Tarracó:
http://cartotecadigital.icc.cat/cdm/singleitem/collection/espanya/id/1120/rec/1
És de 1482. Hi ha un altre de 1460... i més...
Salut!
Iván, ningún texto que identifique Aragón con Tarraconensis es anterior al Vocabularium de Nebrija (1495).
Job, et responc a l'article adequat allà on em deies:
- Manolet, el problema de la propuesta de Iván Giménez sobre la etimología Aragó-Tarraconensis es que no está apoyada en nada serio. La primera vez que aparece la asociación etimológica entre Aragón y Tarraconensis es en Antonio de Nebrija.
Es una de tantísimas etimologías atribuidas o supuestas pero no apoyadas en absolutamente nada.-
Ja et vaig respondre en un altre comentari d'un altre article que no, que no és d'Antonio de Nebrija la primera vegada que es relaciona Aragó amb Tarragona. D'altra banda... no nego l'etimologia que Aragó provingui del riu Aragó. Simplement que en l'època que ens diuen NO és possible...
Salut.
Ivan, he de dir que m'ENCANTA com la teva recerca MOLESTI tant a certa gent. No et deixis desmoralitzar per tant d'erudit pretenciós però poc intel.ligent. La meva impressió és que se la mamen els uns als altres (amb perdó) però en el fons no surten dels mateixos tòpics i els reventa que se'ls discuteixi la seva pretesa autoritat.
Cercant pel nom Magrada, em sona haver vist testimonis que tant diuen que abans es deia Magrada, com que ara es diu Magrada però abans es deia Aragon. Aquest ball de nom del riu podria ser un descrèdit afegit a la teoria del riu que dóna nom al regne.
La gran mentida de l'aragonès està gràficament explicat en aquest mapa interactiu, el navarro-aragonès, més ben dit navarro-castellà, naix fora d'Aragó i només arrela a Aragó i s'extingeix al seu lloc d'origen.. i ara la gran pregunta a les valls pirinenques d'Aragó-Sobrarbre i ribagorça quina llengua es parlava als segles XI-XII-XIII apart de l'iibero-èuscar?, la resposta és evident: el català-occità-gascó, que va ser reemplaçat pel navarro-castellà. Aquest és el gran misteri de perquè el castellà va ser la llengua de la major part dels aragonesos des del segle XIII.
https://en.wikipedia.org/wiki/File:Idioma_navarro-aragon%C3%A9s.gif
Ivan,un article molt interessant. Llegir-lo m'ha permès conèixer el contingut de la teva conferència, ja que no vaig poder venir.
Ja dius que és una recopilació de teories i opinions per posar un ordre de cara a fer un estudi posterior més ampli. És molt instructiu veure l'aportació dels diferents estudiosos del tema a través de la Història. He mirat el que pogués dir en Jaume Ramon Vila en el tractat d'Armoria, a la Digressió històrica que segueix a l'escut dels primitius comtes d'Aragó. Parla de la teoria del nom dels dos rius. T'enviaré per mail la pàgina manuscrita.
Molt bona feina! I tranquil, que la polèmica enriqueix, sobretot si és constructiva i respectuosa.
Javier:
Exacte, gràcies per l'aclariment, ja dic en el comentari de sota que és una traducció del XIX, que l'obra és del XI, i la referència era de quan l'autor parla d'uns esdeveniments ocorreguts a l'any 755.
La possibilitat que dius:
En cuanto a la abundancia de identificaciones aragonés-tarraconense en el siglo XVI, la explicación es sencilla: en el humanismo renacentista hay una obsesión (auténtica moda cultural: ¡es el artificioso renacimiento!) por identificarse con la antigüedad clàssica
Ja ho vaig pensar, però, aquests autors només citen als reis de la Tarraconense a partir de la unió d'Aragó i Catalunya (C. De Barcelona). És a dir, quan Ramon Berenguer IV és; prínceps Tarraconae et Aragonum... príncep de Tarragona i dels Aragons.
D'altra banda no és només fruit d'autors del XVI...
Referent a Ambrosio de Morales, continuador de l'obra de Ocampo, no he sabut trobar cap rectificació o explicació al tema de Tarragonès/Aragonès.
Gràcies per comentar.
Salut!
El Ajbar Machmua fue publicado y traducido por Emilio Lafuente en 1867. Por entonces (y durante bastantes años más) era bastante común modernizar y adaptar topónimos y nombres propios al marco de referencia de los lectores. Para valorar la aparición de "Aragón" en esta obra se debería citar por el texto original en árabe, editado en el mismo volumen, y fácilmente accesible en google books. ¿Podrían transliterarse estas referencias? (que de todos modos serían del siglo XI, y no del VIII, como parece sugerirse en un comentario anterior).
En cuanto a la abundancia de identificaciones aragonés-tarraconense en el siglo XVI, la explicación es sencilla: en el humanismo renacentista hay una obsesión (auténtica moda cultural: ¡es el artificioso renacimiento!) por identificarse con la antigüedad clásica: se utilizan los viejos topónimos en sustitución de los comunes, se recuperar viejos géneros literarios, se imita su arquitectura, y hasta se cambia el propio nombre. De acuerdo con los conocimientos de la época, las identificaciones pueden ser acertadas o erróneas, pueden tomar la parte por el todo, y con frecuencia las basan en meros parecidos de las palabras (y en este sentido, quizás sea más convenientes citar por Ambrosio de Morales que por Florián de Ocampo...)
Bernera, primerament demanar disculpes per no haver contestat abans, però he tingut un dia del més ocupat.
On dius:
¿Puedes poner también las referencias que has recopilado donde pone Aragón/Arragonia o sus variantes? Ah, que son miles y no te caben, o que no te has molestado en recopilarlas porque no te valen para lo que quieres. ¿esas que has recopilado, son correlativas en el tiempo?¿demuestran algún tipo de evolución en el tiempo? ¿Demuestra que la "T" inicial se ha perdido con los siglos y que al principio era Tarragonia? ¿Y Eso lo conecta con Tarrragona?¿Por qué? ¿Cómo?
Resposta:
Les referències que tinc recopilades hi ha de tot... segles XIV i XV (poques), XVI (gran part), i XVII (poques). He de dir que encara he de buscar més, i vaig perdre per un problema amb el disc dur part del treball que tenia fet. El que sí que he pogut detectar és que per exemple en l'àmbit cartogràfic a partir de Mercator (finals del XVI) ja no he pogut o sabut trobar mapes on descriguin a la zona anomenada com corona d'Aragó, com a regne de Tarragona i Catalunya.
Puntualitzar que allà on dius que no m'he... molestado en recopilarlas porque no te valen para lo que quieres... si et refereixes a la primera menció documental d'Aragó ja diuen (Ubieto i Lacarra) que el document del 828 és fals, com el 99,99% de documentació navarro-aragonesa d'aquests segles (IX,X i XI)... Sí que he anat a buscar a obres com:
La vida de l'emperador Carlemagne (s.IX), no apareix Aragó
La crònica d'Alfons III (s.IX), no apareix Aragó.
La crònica Albedense (s.IX), no apareix Aragó.
Crònica del moro Rasis (s.X), apareix la serra d'Aragó, però aquesta crònica està posada en
dubte el seu valor historiogràfic ja que ha sigut al llarg dels segles interpolada.
Codice Rotense (s.X): Primera menció als comtes Aragó. Tot i que augmentada a finals del XI.
Crònica de Sampiro(s.X): No apareix Aragó.
Val, és cert que la producció historiogràfica Aragonesa no es desenvoluparà fins meitat segle XII... crec recordar.
Bé, podríem continuar, però a partir d'aquí és una repetició i augmentada copia de la rotense , passant pel "liber regum?, Ximenez de Rada, arribant a Çurita, etc...
També s'ha de considerar els autors que adverteixen a les seves obres que Aragonenses ve de Tarragoneses i a la seva obra escriuran Aragoneses després d'aquest advertiment, com per exemple, Florian de Ocampo, entre d'altres.
Amb això vull dir que en cap moment nego l'existència dels rius Aragó i Aragó subordan, el que si que poso en dubte és que al segle IX aquests dos rius donin nom al comtat, després regne i posteriorment Corona d'Aragó....
Finalitzant aquest bloc, la referència que a continuació mostraré la tenia reservada per un pròxim treball, però la mostraré a veure que et sembla...
Autor anònim, l'obra és Ajbar Machmuâ redactada possiblement al nord d'Àfrica bereber al segle XI. Independentment del valor historiogràfic que se li dóna, és interessant com quan descriu els esdeveniments ocorreguts als anys 755, recordem que aquest any encara no existia ni el comtat d'Aragó, anomena a un Gobernador d'Aragó... i a una cavalleria Aragonesa, i a una marca d'Aragó... és evident, al meu entendre, si estic equivocat tot és qüestió de parlar-ho..., que està referint-se a Tarragona. I curiosament seria un bereber que li faria caura la T inicial...
Un nexe entre Tarragona/Aragó és justament amb Ramon Berenguer IV... prínceps Tarraconae et Aragonum, sinó tinc mal entès Princep de Tarragona i dels Aragons...
On dius:
Son solo unos ejemplos, por cierto, los 5 últimos todos a orillas de los ríos Aragón. Has visto lo que cambian en 1000 años? El río Aragón aparece citado en 1125 por primera vez, pero no me dirás que no es obvio que si la zona estaba ya poblada, los ríos ya tenían denominación, y que si los nombres de los pueblos no han cambado mucho, es lógico pensar que tampoco el del sus ríos, ¿no?.
Resposta:
Jo després de mirar diverses col·leccions diplomàtiques, cartularis, etc... vaig trobar aquesta primera cita documental al riu Aragó, les tenia transcrites i menys mal que les vaig guardar al mail!!
1116-Astorito (Colección diplomàtica Alfonso I...)
Confirmo etiam ipsi ecclesie estiuam que uocatur Allarat, sicut aqua uertit usque ad fluvium Aragonis, cum omnibus terminis qui sunt infra et omnes terminos qui sunt usque ad monasterium
Illud quoque notum [sit]1 cunctis quod concedo prenominate ecclesie vallem de Ardanes et de Ollellala usque ad Fozem cum uillis qui sunt de Olellola usque ad riuum qui diuidit terminum de Gordito et de Orsa, et sicut fluuius Aragonis diuidit,usque ad serram que est super vallem de Grossin, cum illo pacco,sicut aqua uertit uersus Orsan, usque ad predictum riuum, Orsan similiter, Enbun, Castel Sihuerr, Grossa, Sarnes, Archesa, Assues, Ardanes, Barbuas..
Torno a repetir que, amb això vull dir que en cap moment nego l'existència dels rius Aragó i Aragó subordan, el que si que poso en dubte és que al segle IX aquests dos rius donin nom al comtat, després regne i posteriorment Corona d'Aragó....
Una curiositat que afegeixo és... (ho he recordat tornant a mirar la informació que tenia guardada al mail)... a partir de la documentació de Pere el Catòlic, sempre es titularà... Rex Aragonum (Rei dels Aragons)... És evident que no he vist tota, tota, tota la documentació existent.
Salut!
Allà on dius un par de señores medievales... de moment tinc recopilats i transcrits 189 referències, repartides en 79 documents, d'autors d'arreu d'Europa.
¿Puedes poner también las referencias que has recopilado donde pone Aragón/Arragonia o sus variantes? Ah, que son miles y no te caben, o que no te has molestado en recopilarlas porque no te valen para lo que quieres. ¿esas que has recopilado, son correlativas en el tiempo?¿demuestran algún tipo de evolución en el tiempo? ¿Demuestra que la "T" inicial se ha perdido con los siglos y que al principio era Tarragonia? ¿Y Eso lo conecta con Tarrragona?¿Por qué? ¿Cómo?
Creo que, dentro de la linea de "esta casa", quieres empezar la casa por el tejado, me parece que ya has decidido que debe venir de Tarragona. Y entonces, primero vino de Tarragona, se pasó a un punto del Pirineo con el que no hay ningún nexo histórico especial, y de ahí, pasó por arte de magia a los ríos que allí hay, obviando los nombres anteriores. Y además a dos ríos, ahí es nada.
Ya te dije que los topónimos, especialmente los mayores, no desaparecen así como así, debe haber un hecho histórico importante, como una ruptura cultural, invasión, o similar.
Te pondré los ejemplos que me has pedido: son todos pueblos del pirineo con la denominación actual, y después otras formas históricas (pongo entre paréntesis la fecha en que se encuentra citado por primera vez).
Alastuey: Alastue, Alastus, Alastruey (987)
Banastás: Banastas, Banastos, Banastassi (1094)
Benabarre: Benourre, Benavarri, Benabarre, Bennavar, Banaba, Banabar, Bonabarre (966)
Berdún, Berdum (971)
Echo: Echo, Etxo, Eito, Exo, Ensau, Becho (840)
Embún: Embun, Embune, Empune, Imbuni, Enbun (867)
Castiello de Jaca: Castiello, Castielo, Castello, Castililgo, Kascello, Castillo (1047)
Canfranc:Canffrach, Canfranch, Campofranco, Campo Francho, Campi Franchi, Camfranch (1031)
Son solo unos ejemplos, por cierto, los 5 últimos todos a orillas de los ríos Aragón. Has visto lo que cambian en 1000 años? El río Aragón aparece citado en 1125 por primera vez, pero no me dirás que no es obvio que si la zona estaba ya poblada, los ríos ya tenían denominación, y que si los nombres de los pueblos no han cambado mucho, es lógico pensar que tampoco el del sus ríos, ¿no?.
Y para acabar, una población desaparecida hace siglos, y que la tradición oral me permitió conocer mucho antes de conocer su existencia con certeza a través de un libro: Borigüela, población desaparecida en la edad media, entre Martes y Mianos, y que no solo conserva el tóponimo, sino que todos los habitantes de los pueblos cercanos saben que allí hubo un pueblo, aunque no quede ningún resto. Te recomiendo un libro llamado Geografía Medieval del Serrablo. Allí encontraras un montón de poblaciones desaparecidas hace siglos, pero que conservan el topónimo en el lugar donde se ubicaron.
Barnera:
Allà on dius un par de señores medievales... de moment tinc recopilats i transcrits 189 referències, repartides en 79 documents, d'autors d'arreu d'Europa.
Aquests autors son cartògrafs, per exemple, mirat el mapamundi de Waldseemüller, editat l'any 1507. Amplia la zona d'Hispània i observa que hi posa Waldseemüller sobre el territori del nord-est peninsular. D'aquest mapa s'agafa el nom d'Amèrica per al nou món.
També cronistes de la talla de Paolo Emili... et citaré un fragment:
"?Alphonfus Rex Tarraconensium iuuentutem domesticam armarat, ut Raimundo Comiti Tolosatium open ferret??
Cosmògrafs?etc?
A més a més, hi tinc una trentena de referències per transcriure... i les que he de tornar a buscar, ja que vaig patir un accident amb el disc dur i vaig perdre part de la informació.
És a dir, que no són dos il·luminats com Antonio de Nebrissa, Florian de Ocampo i Vaseus per exemple que els hi entra la paranoia...
Si et ve de gust podries dir-me el nom del cognom/topònim? Val doncs si no em pots donar el cognom... diguem dels altres exemples que anaves a posar però que no ho has fet...diguem un.
Estic d'acord, els idiomes estan per comunicar-se, amb educació, i és justament el que estem fent.
Val Otrografeitor...prou, coincidim!
Gràcies.
Salut!
Aunque no esté recogido, te puedo asegurar que el río Aragón, y el Subordán, se llamarían ya así en el siglo VIII ó IX.
Un mètode molt científic... yo te aseguro que...!
Si te molestaras en conocer algo más la zona lo entenderías. Te he nombrado al principio un montón de pueblos con nombre celtibero, y por la zona son muy abundantes. Y los ríos? No es razonable que tenga el nombre un sustrato prerromano también como sugieren la mayor parte de las teorías? Ya sabes que lo mas sencillo suele ser lo acertado.
Em pots dir el cognom/topònim que comentaves?
No, es mi apellido y no voy a hacerlo publico aquí.
Y si en algo no te entiendo, disculpa, con el catalán no me manejo mal pero igual te he malinterpretado. Es lo que tienen lo idiomas, sirven para comunicarse.
L'Ivan exposa que hi ha hagut ?i hi ha? força debat respecte l'origen del nom Aragó. I els que aquí escriuen en castellà s'esforcen en dir que no hi ha d'haver cap debat, que tot és claríssim, i ja està: "disuelvanse, no hay nada que ver".
No és que aportin informació contradictoria amb l'article, ni res que enriqueixi el debat. El missatge que sempre venen a dir, entre insult i insult, des de l'anonimat, és: "no ho feu bé. Jo sí que en sé molt però no us diré ni què faig ni qui sóc. Pareu de mirar llibres antics,pareu de publicar aquestes coses". Quin drama, tu.
Ivan. El acabar con el" en fin" es porque no hay nada que rebatir, ni debatir. Yo he empezado diciendo que era un artículo curioso, lejos de la linea habitual (podrías tomarlo como algo positivo), y he expresado mi opinión de lo de Tarragona porque no hay ningún nexo, razón, ni lógica que lo relacione, salvo el burdo parecido del nombre y un par de señores medievales que así lo aventuraban sin ninguna base. La lógica es la misma que se usa para decir que Sijena es un pueblo catalán de administración aragonesa o que Tortosa viene de Tartesos. Llueve sobre mojado. Un saludo.
Y decir que los propios habitantes no llamaban al río, es ya de traca final. Demuestra, una vez más, un completo descpnocimiento de la zona. Por mi pueblo pasan dos ríos principales, más una serie de ríos menores o arroyos, pero de aguas permanentes. De verdad crees que la gente no les puso nombre?? Te recuerdo que la cabecera de estos valles, especialmente la del Subordán están plagadas de dólmenes, aquí había pastores hace 4000-5000 años. Y no nombraban a los montes o los ríos?
El que és evident és que el gentilici aragonés s'identificava amb tot allò català. Dir aragonés i català a l'edat mitjana era equivalent.
A ver Ivan. Lo primero, recomendarte que te des un paseo por la zona como ya ye han sugerido. No sé si alguna vez has hecho trabajo de campo, yo sí aunque no sea filólogo ni nada parecido. Una de las principales conclusiones que saqué cuando trabajaba es que los nombres no aparecen y desaparecen, salvo por acontecimientos muy drásticos. Simplemente evolucionan. Aunque no esté recogido, te puedo asegurar que el río Aragón, y el Subordán, se llamarían ya así en el siglo VIII ó IX. Mi apellido procede de un pueblo que hubo en la zona y aparece citado en el Cartulario de San Juan de la Peña en el 1068. Ese pueblo desapareció hacia 1300-1400, ¿pero sabes qué? Curiosamente, al igual que mi apellido, el topónimo se ha mantenido intacto 700 años, y toda la gente de la zona sabe que hubo un pueblo. Te podría poner mas ejemplos, pero en fin.
Quina novetat. A la gent a qui el passat els sembla evident, l'etimologia d'Aragó els sembla evident. I no cal ni pensar-hi més, no? Quines llumaneres.
Curioso artículo y bastante alejado de la línea de historia ficción que suele campar por aquí. Tener en cuenta la versión de que venga de Tarragona me parece simplemente una barbaridad. ¿Qué tienen que ver ambos territorios, separados de un montón de kilómetros? Sin entrar a valorar cual de las explicaciones razonables, creo que cualquiera que quiera profundizar en la toponimia de cualquier territorio lo primero que debe hacer es conocerlo. Creo que nadie a estas alturas duda de que, efectivamente, el actual nombre de Aragón viene del antiguo territorio que se haya encima de Jaca. Si cogemos cualquier mapa de la zona, enseguida obtendremos pistas de por donde pueden venir los tiros: conviven nombres claramente prerromanos (Biniés, Larués, Sigües, Secorún, Berdún, Martes (Martés), Bandaliés), y podría seguir un buen rato, junto con otros derivados de varias migraciones vasco navarras, a lo largo de distintos siglos (Oza, Agüerri, Lizara, Zuriza Javierremartes, Javierregay), y otros claramente latinos (Santa Cruz de las Serós, río Aurín, Ibón biello, La Cuta...). Para mí, es sencillo comprender que es evidente que el nombre deriva del territorio y/o sus principales ríos. Su interpretación ya es más complejo, pero siendo serios la hipótesis de que venga de Tarragona no se sostiene por ningún lado, parece un cuentecito para niños.Un saludo.
A mi què m'expliques. Sou vosaltres que doneu per bona, sense crítica, la paperassa de temps endarrera i, sobretot, el relat dels cronistes.
"... son muy raros los Historiadores, que por la pasion, por el espíritu de partido ó nacional no desfiguren los hechos verdaderos, vendiendo por tales los mas alterados, y no pocas veces los mas contrarios"
"Entre los Historiadores ningunos suelen ser mas falaces, que los mas jactanciosos de su fidelidad: nulli jactantius fidem suam obligant, quam qui maximé violant, que dixo uno de ellos, muy acreditado entre los modernos."
I per acabar-ho d'aclarir:
"La lectura de la Historia por lo comun solamente se dirige á cargar la memoria de sucesos inciertos y pasados, para hacer ostentacion de una pueril y pedantesca erudicion, ya en las conversaciones privadas, ya en los escritos públicos".
1788.
Dels perfils possibles q ens proposes, Orto, a mi em complauen especialment el d'erudit o el de catedràtica universitària q s'ho inventa tot, tot i tot. Com alguns dels censors del s. XVI, tu!
Pero la realitat es que es un monja molt pintoresca.
Ostres tu!!! L'ortegrafeitor, reconegut fumador de substàncies il.legals, dit per ell mateix en d'altres comentaris d'altres articles, qui diu que entra en aquest web per fer-se uns riures i passa l'estona... ara resulta que confesa ser erudit i dóna classes... ara ho entenc tot!!! Ens acuseu justament del que feu vosaltres... l'erudició. Amb l'afegit que a més a més cobres... caram tu!!! Vinga va tranquil Orte... fumat un porret de la substancia que més et vingui de gust i relaxat....
Per cert, per a que no sigui un comentari sense cap relació amb l'article comentaré que tots aquests erudits que segueixen la teoria del riu Aragó, els quals menystens, si observem, el que estan intentant fer és donar sentit en aquesta teoria donant nom al riu, ja que l'han de fer com a mínim del segle IX.
Apa salut! I gràcies per l'erudició mostrada.
Benvolgut Daniel,
Al meu parer, i tot esperant un altre teu article, la hipòtesi que el nom del regne d'Aragó prové de Tarragona, la veig encertada. Nogensmenys, em sembla que l'origen del mot Aragó pot estar en el basc. Aragó seria un nom basc de forma directa i referent a Tarragona de forma indirecta.
Primerament, el comtat d'Aragó originàriament hom diu el comtat de Jaca, sent el nom de la població el qual fa el nom al comtat. Aleshores estrictament hauríem de parlar del comtat de Jaca.
Segon, quan aquestes terres passen a dependre de Pamplona en contra del Carolingis, passen a ser potestat del Rei de Pamplona, que no va emprar el títol de comte de Jaca (ni d'Aragó).
Tercer, quan les terres "aragoneses? s'independitzen del rei de Pamplona, no va ser Ramir I qui va oficialitzar el títol de Rei, sinó el seu fill Sanç a petició d'una butlla papal.
Quart, quan la conquesta de Tarragona per Ramon Berenguer IV, no va annexionar-la als seus dominis, tanmateix va cedir al "Príncep? de Tarragona, com a feudatari del Rei d'Aragó.
Per mi, "aragó? en basc significaria "homes que viuen a les valls? front als "navarros? que significaria "homes que viuen a la plana?. Aquest seria l'origen directe.
Tot i que, hauria un origen indirecte: quan el rei Sanç demana la butlla papal atorgant-li el títol de rei, la butlla papal faria referència a un regne històric, en aquest cas al Regne de Tarraco i per confusió entre Tarraconensis i Aragonensium, va resultar Aragó.
Salut,
Gustau
Sobre las posibles etimologías de la palabra «Castilla», quizá sea interesante echar un vistazo a este libro:
https://books.google.es/books?id=M9WXXxZNgJwC&pg=PA48&lpg=PA48&dq=origen+de+la+etimolog%C3%ADa+castulo+castilla&source=bl&ots=mSKthALwne&sig=tPKNI0tN_fvfHwgMJ6PFCrK-cHA&hl=es&sa=X&ved=0ahUKEwjcxeP9ptLKAhVJ7RQKHQr5B4sQ6AEIGzAA#v=onepage&q=origen%20de%20la%20etimolog%C3%ADa%20castulo%20castilla&f=false
Merci Lluís,
Un fet inqüestionable, on tots estan d'acord, és que el nom Aragó apareix després de l'entrada dels "moros? a Hispania. Hi ha més autors que diuen que els àrabs no pronunciaven la T inicial... però alhora perd força aquesta teoria quan per exemple, la mateixa ciutat Tarragona, manté la T inicial... A no ser, que no arribessin fins aquest extrem de la península. O la seva influencia fou molt menor.
El tema de Castulo/Castella és del més interessant.
Salut!
Agraït Tramontana, ho intento fer de la millor manera possible... amb més o menys èxit.
Certament, molt bon article. Felicitats Ivan!
Del llibre amb la taula llatí-italià que dones, també m'hi ha agradat el "Castulon,castiglia".
I això de la T a l'àrab/amazig, és interessant, però mirant-ho cinc minuts no he sabut trobar-hi suport. On ho miro, àrab i amazig tenen el fonema 't'. Pot ser que no el tinguin a principi de paraula, no ho sé. Potser algú altre hi entén i ho pot aclarir.
Gran treball com sempre de l'Ivan!!