ARTICLES » 02-10-2019 | LA CORONA CATALANO-ARAGONESA
 5718
|
Aragó, Aragó!
En Josep Vallverdú s'estranya que Catalunya no hagi estat mai declarada oficialment com a regne. I això que el país tenia molt més poder que el regne d'Aragó, cosa que, fins i tot, reconeix un cronista aragonès. Article editat a 'El punt-Avui+' del proppassat 28 de setembre.
“De cara a l’exterior, els monarques catalans de sang i de llengua foren coneguts oficialment com a reis d’Aragó”
“Aragó, Aragó!”, era un dels crits sovint eixits de la gola dels almogàvers en ple combat. La Corona d’Aragó tingué l’origen en el casori de Peronella, princesa del regne d’Aragó, amb Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona. Ramir II dona a Ramon Berenguer “la filla i totes les terres d’Aragó”. Jerónimo Zurita diu: “Bajo el Señorío de Cataluña, potencia medieval, que doblaba a Aragón en más de seis veces en tierras y poder...” El regne d’Aragó era de menys extensió que el comtat de Barcelona, el qual s’havia engrandit absorbint els altres comtats catalans llevat del d’Urgell, que sobreviuria fins a l’extinció de la nissaga reial catalana. El comte de Barcelona tenia la importància d’un monarca: portava el títol de comte i el de rei d’Aragó. Després de la conquesta de Mequinensa, Fraga i Lleida al segle XII, comença l’expansió mediterrània, la conquesta de les Balears, Sardenya, Sicília i fins a Grècia. La llengua de l’imperi era la catalana, i tots els seus reis la parlaven, la gran literatura que donà fou la nostra clàssica.
Tothom s’ha demanat per què els nostres comtes no es constituïren en reis de Catalunya. El poble senzill diu: per què parlaven de comte i no de rei? No hauria estat desencertat –tot era possible en aquells segles– transformar Catalunya en regne. Ens hauríem guanyat més prestigi internacional. Els poetes i els historiadors van convenir en l’expressió comte rei. De fet, del punt de vista diplomàtic, de cara a l’exterior, aquests monarques catalans de sang i de llengua foren coneguts oficialment com a reis d’Aragó. Punt. Nosaltres hem apedaçat el teixit parlant de Confederació.
Els aragonesos, almenys molts polítics aragonesos, han identificat el Regne d’Aragó com a titular de tota la Corona: (Por algo se llama reino de Aragón). Fins alguns periodistes han omès o emmascarat el nom de Catalunya en els seus escrits. Han fet campanya constant pretenent que Catalunya és una amenaça, una mena d’ogre que vol emparar-se d’una part d’Aragó: la que anomenem Franja, volen dir, terres que encara són catalanes de llengua. Per pobre que sigui l’estratagema de parlar d’amenaça i de prepotència, no amaga un sentiment de prevenció, potser enveja. Des de la mort de Franco, la “Lapao”, les tensions per la Franja, la creació del Bisbat de Barbastre, el llarg conflicte per les obres d’art del Museu de Lleida, l’operació quasi militar per endur-se’n peces a Sixena, les declaracions del president de la Junta, i altres exemples, han palesat una persistent, lamentable hostilitat.
Un article de 17 de maig de 2019 a ABC Aragón, signat per Manuel P. Villatoro, porta el títol de Cuando Aragón dominó el Mediterráneo: tres siglos de conquista que llegaron hasta Atenas. Segons l’articulista, el rei Alfons, fill de Ramon Berenguer i de Peronella, “heretà els territoris del comte de Barcelona i els d’Aragó”, i començà la sagrada tradició de fer-se dir rei d’Aragó i comte de Barcelona, “mai de Catalunya, com el nacionalisme pretén instaurar”. La primera inexactitud és aquesta del “comte de Catalunya”, anotem-la.
A partir d’aquest punt l’enumeració de les conquestes es considera obra dels aragonesos, sense referència al component català de l’empresa. “El rei Jaume I” (entenem que només d’Aragó) “dominà les ones” i conquerí les Balears. Aquesta missió fou seguida per Pere (tercer, segons la terminologia no catalana) en conquerir Sicília. Al segle següent la Corona (aragonesa) envaí Sardenya i aconseguí dominar gran part de l’illa (cap esment de l’Alguer). Igualment els ducats d’Atenes i Neopàtria, guanyats pels versados y letales almogàvers. Alfons (cinquè, segons la numeració no catalana) ocupà el regne de Nàpols. El resultat fou allò que tants historiadors han anomenat Imperi Mediterrani. Això darrer lliga amb el títol de l’article, que parla de la conquesta del Mediterrani per part exclusiva d’Aragó.
I la cirereta final, segons la qual l’actual Aragó manté la seva presència avui en l’Imperi Mediterrani que ell tot sol va conquerir tants de segles enrere. Traduïm: “Durant segles la casa d’Aragó estigué al capdavant d’aquest regne insular. Aquesta nova etapa quedà segellada quan el març passat el president aragonès Javier Lambán inaugurà a Sicília l’exposició Les senyores de Sixena, en col·laboració amb l’Instituto Cervantes.” L’Instituto Cervantes... el que faltava!
El Punt-Avui+
28 de setembre 2019 2:00 h
Tribuna
Opinió
Josep Vallverdú, escriptor
http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/1671596-arago-arago.html
Autor: Josep Vallverdú
versió per imprimir
RSS
Facebook
Twitter
Youtube
No s'entén gaire el que vol dir. Espero que algun dia la historiografia "acadèmica" sàpiga sortir i ens faci sortir d'aquest mar dels sargassos del nominalisme. "De cara a l'exterior, els monarques catalans de sang i de llengua foren coneguts oficialment com a reis d'Aragó”, és una afirmació no massa exacte, el títol de comtes de Barcelona figurà durant molts anys al costat del de rei d'Aragó, cal especificar quins anys (segles) i tipus de document. Que vol dir "La Corona d'Aragó tingué l'origen en el casori de Peronella" és potser que Peronella parí una "Corona"? i quin estat és aquest que es fa dir "Corona". Aquella "Corona" no era sinó una ficció literària. Una forma interessada d'abreujar i d'enganyar. No era d'Aragó, no la concedia Aragó ni els aragonesos, simplement la juraven, com tants altres i no era d'Aragó, sinó dels seus senyors, aquells catalans que havien fundat un nou regne d'Aragó- d'ací la nova numeració reial -, i només per una ficció jurídica heretat d'un rei il·legítim com Ramir II, "como mayor lo poseyeron", és a dir uns drets de (re)conquesta, com Bonifaci VIII ens feia donació de Sardenya "si la conqueríem”, no pas com el deixava Ramir que només en conservava els serrells ("hecho unos zorros" que dirien els castellans).
No entenc tampoc, aquesta dèria per fer història d'Espanya i oblidar sempre el passat, el llinatge i els territoris occitans/catalans.
La Corona que portaren els nostres reis era "DELS ARAGÓ", un llinatge català que adopta aquest cognom. També del "regne d'Aragó", doncs n'eren reis, però una i altre "corona” no són la mateixa corona, una fou "De"(privativa del regne) i altre fou "Dels".
Si, "Aragó, Aragó!”, era un dels crits sovint eixits de la gola dels almogàvers en ple combat", no és pas perquè fossin de Terol, regne no inclòs en la deixa potencial i fictícia de Ramir, sinó que simplement cridaven el cognom del seu senyor, de l'home a qui servien i que els havia assoldat, no pas del seu regne d'origen ni del regne al qui servien.
Catalunya era un Regne (territori regit per un rei, posat en el lloc més alt) malgrat no en portés oficialment el nom. Aquest rei portava molts títols a més del de rei d'Aragó. Per cert, que el de "Rei de la Corona d'Aragó" no l'hem vist mai. Així que tan cert i legítim és fer servir aquest, com el de "Corona Catalana”, o "Corona Catalano-Aragonesa”, i per cert que no cal que ens pengem "l'aragonès" com una llufa, fins i tot on no cal i on sols hi hagué catalans.
També podria ser que les paraules "aragonès" fos com un dir avui "gironí", és a dir una part de la nació catalana. No crec que ja llavors es consideressin a si mateixos espanyols o castellans. Tampoc si hi hagué algun intent de independitzar-se/separar-se de Catalunya o de la "Corona dels Aragó”. Si que quan anaven a exercir càrrecs a València, Mallorca o qualsevol dels altres regnes bé deurien aprendre el català, si no és que ja el parlaven. I que tot sovint, a fora o dins, eren coneguts per "catalans”.
"El comtat de Barcelona, el qual s'havia engrandit absorbint els altres comtats catalans llevat del d'Urgell, que sobreviuria fins a l'extinció de la nissaga reial catalana”. Vol dir que el Comtat d'Urgell anava per lliure? Que es governava al marge de Catalunya, Aragó, València, o que no eren parents amb el comte català.? i "extinció de la nissaga reial catalana”?. El que fa un estat català no és pas la nissaga dels seus reis, sinó més aviat les seves gents, les seves institucions, la seva llengua...Vingués de mare o de pare, el llinatge no deixava de ser català i el cognom català "d'Aragó” no el deixaven de rebre.
No dic que tot aquest escrit no admeti correccions, però val perquè ens adonem que som víctimes d'un mur confusionari de llenguatge que ens vol impedir d'entendre i explicar la realitat de les coses del que ens hem d'alliberar i precisar.
Pel que sé, de sempre als catalans ens ha interessat més poder comerciar i tenir oportunitats de negoci (és a dir: fer calerons) que tenir un Estat. Per exemple el Compromís de Casp i l'actitud de l'oligarquia barcelonina, que s'estimaren més la pela castellana que imposar o fer valdre la nació catalana.
O la conquesta de Granada, que tot i saber que aniria a parar a l'estat castellà, ells pagaven la guerra per tenir oportunitats de negoci. La sobirania de les terres no els importava.
I no parlem de les terres americanes, que no van fer valdre mai la sobirania catalana davant reis. En tenien prou amb fer negoci, per bé que després, ni això.