ARTICLES » 29-08-2021 | MEMòRIA HISTòRICA
 6088
|
Els Cordell, uns descobridors anglesos d'origen català
Els catalans van ensenyar a navegar els anglesos i a fundar companyies comercials. Eren unes nissagues que recollien la millor tradició de les velles companyies marítimes catalanes dels segles XIII, XIV i XV (les que van operar a l’aixopluc del Consolat de Mar i de la Casa de la Llotja) i que havien convertit la Corona catalanoaragonesa -i més concretament Catalunya- en una primeríssima potència comercial a la Mediterrània de la baixa edat mitjana. Per exemple la família tortosina Cordell. En Marc Pons ho ha explicat a 'El Nacional.cat' i l''INH ho ha recollit.
Fragment de la representació de la Batalla de Dover (1588). Obra d'Aert Anthoniszoon / Font: Rijks Museum. Amsterdam
Londres, 1551. John Cabot, Hugh Willoughby, Richard Chancellor, John Dudley i William Cordell creaven la Company of Merchant Adventurers for the Discovery of Regions, Dominions, Islands and Places unknown (Companyia de mercaders aventurers pel descobriment de regions, dominis, illes i places desconegudes) que, tres anys més tard (1554), es transformaria en la Muscovy Trading Company (Empresa de Comerç de Moscú). La Merchant Adventurers va ser pionera en la navegació per les gèlides aigües del mar de Barentsz (al quadrant central de l’Oceà Àrtic), i en l’obertura d’una ruta marítima entre l’Europa atlàntica i Rússia a través del nord-est. En la constitució i en el desenvolupament de la Merchant Adventurers, hi van tenir un paper rellevant els Cordell, una nissaga de comerciants anglesos d’origen català.
Fragment d'un Mapamundi (mitjans del segle XVI). Els mars del nord / Font: Bibliothèque Nationale de France
Per què una ruta comercial amb Rússia?
A mitjans del segle XVI, les potències marítimes europees projectaven tots els seus esforços cap a Amèrica. El Nou Món oferia unes possibilitats que, passat mig segle del primer viatge colombí (1492), encara eren inimaginables. Resulta sorprenent que aquells comerciants anglesos constituïssin i desenvolupessin un projecte oposat a la dinàmica general. Per què se’n van anar cap a Rússia i no cap a Amèrica? Per què hi van anar pels gèlids mars àrtics i no a través de la ruta tradicional del mar Bàltic? Què hi buscaven a Rússia? La resposta a aquestes preguntes l'obtenim quan observem la disposició dels diferents actors sobre l’escenari geopolític d’aquella Europa que estava soterrant -a marxes forçades- l’Edat Mitjana, i que estava desplaçant a gran velocitat l’eix central del món cap a l’Atlàntic.
Anglaterra i Rússia
Les fonts documentals de l’època revelen que la Rússia del segle XVI -la del tsar Ivan el Terrible- era una societat que, en línies generals, no distava massa de les comunitats autòctones que els europeus havien trobat a Nord-Amèrica: econòmicament i tecnològicament subdesenvolupada. Per tant, des d’aquesta premissa, el mercat rus era -en aquell moment- tan atractiu com l’americà: aquells comerciants de la Merchant Adventurers van viatjar fins a Rússia per crear una relació comercial que els era clarament favorable: exportaven productes manufacturats (a Anglaterra, a Flandes... o a Catalunya!) i importaven matèria primera. La balança comercial d’aquests intercanvis mostrava, clarament, el dibuix d’una colonització econòmica de les mateixes característiques que les empreses europees a Nord-Amèrica.
Per què a través de l’Oceà Àrtic?
La Merchant Adventurers no va descobrir el mercat rus. De fet, des de l’any 1000, fins a mitjans del segle XVI, el comerç europeu amb Rússia (a través del nord) havia estat un monopoli de les ciutats-repúbliques de la Lliga Hanseàtica (Lübeck, Hamburg, Rostock, Kiel, entre altres), que dominaven les rutes marítimes del mar Bàltic. La pionera “ruta anglesa” a través de l’Oceà Àrtic va sorgir com la forma d’arribar a Rússia esquivant el monopoli hanseàtic. Després de diversos intents, alguns amb un desenllaç tràgic (com el dels tripulants de l’expedició de Willoughby, que el 1553 van morir atrapats per les aigües glaçades del golf de Sant Nicolau), van aconseguir arribar fins a Moscú circumval·lant Escandinàvia pel nord (fins a l’est de Lapònia), remuntant el riu Dvina septrentional, i cobrint la resta per vies terrestres.
Plànol de Londres (1572) / Font: British Library, Londres
Qui eren els Cordell?
La investigació genealògica revela que William Cordell era un advocat especialitzat en comerç marítim, nascut el 1522 a Edmonton (als afores de Londres). Era fill de John Cordell, de professió suboficial de la marina mercant (segons les fonts, responsable de senyalitzar la navegació) nascut, també, a Edmonton a principis del segle XVI, i d’una dama de la baixa noblesa anomenada Emma Webb. I era net d’un personatge relacionat amb l’activitat marítima anomenat Edmund Cordell, nascut, també, a Edmonton el 1475. Més enllà de l’avi Edmund, la investigació genealògica no revela l’existència de cap més Cordell nascut a Anglaterra. Per tant, podem considerar que s’haurien establert a l’illa durant les dècades de 1460 o de 1470. Per quina raó? Què passava a Catalunya, en aquella època, que els va impulsar a emigrar?
Els Cordell catalans
Les fonts catalanes documenten l’existència d’una important nissaga Cordell radicada a Tortosa a finals de la centúria del 1300 (un segle abans de l’aparició dels Cordell anglesos). Més concretament, a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, consta -entre altres- l’existència d’un Pere Cordell, lloctinent del batlle de Tortosa, i estretament relacionat amb l’activitat marítima i comercial. Per tant, aquells Cordell tortosins -que apunten, clarament, que eren els avantpassats dels Cordell anglesos- formaven part de les elits urbanes de la ciutat i del territori. La qüestió seria: en quin moment i per quines causes aquesta nissaga ben situada econòmicament, políticament, i socialment va abandonar el seu solar familiar? Era a causa d’un exili polític? O d’un exili religiós? O, senzillament, per una qüestió d’oportunitat de negoci?
Les possibles causes d’aquell exili
Entre 1462 i 1472 (l’època del probable exili dels Cordell), Catalunya va viure una guerra civil devastadora, que va enfrontar la noblesa terratinent i les jerarquies eclesiàstiques amb la corona, les classes mercantils, i els pagesos de remença. Però aquella guerra tenia molts cantells i va provocar un exili monumental per les dues bandes. Està ben documentat, per exemple, l’exili de comerciants catalans a Nàpols, més que a la recerca d’un entorn comercial estable, per la seva implicació en la maniobra de destitució de Joan II que havia tramat la Generalitat (1462), i que havia acabat com el rosari de l’aurora. Aquesta seria una causa possible, però tampoc podem oblidar que cap al 1460, mig segle després dels pogroms de 1391, la persecució contra la comunitat jueva, lluny de cessar, s’havia intensificat.
Sebastian Cabot (fill de John Cabot), William Cordell, i Samuel Argall / Font: National Maritime Museum. Londres
... o una oportunitat de negoci
Quan observem la trajectòria del viatge dels Cordell (de Tortosa a Londres), sorgeix una altra pregunta: per què a Anglaterra? I la resposta la trobem en un fenomen de gran envergadura que, a mitjans del segle XV, estava canviant la fesomia del món: l’obertura de les rutes comercials atlàntiques, en bona part gràcies als navegants catalans. Anglaterra, que des del segle XIII havia estat una colònia econòmica de les potències mediterrànies, es preparava per assumir un nou paper: el de potència colonitzadora. La seva estratègica situació geogràfica, i el naixement d’una activa classe mercantil (molt probablement d’origen continental) ho feien possible. A mitjans del segle XV, Anglaterra encara era una economia molt dependent però, també, era un país amb una gran projecció de futur, que els segles posteriors confirmarien.
La diàspora catalana a Anglaterra
Encara no sabem les causes que van conduir als Cordell a Londres. Però el que sí que sabem, amb tota seguretat, és que no van ser la única nissaga de comerciants catalans que van arrelar a Anglaterra. Apareixen al costat dels Cabot (amb independència de si eren napolitans, venecians, o catalans), dels Viastrosa, dels Capell o dels Argall -per citar, només, quatre exemples-, que van tenir una importància cabdal en el salt que convertiria Anglaterra en una potència marítima. Nissagues que recollien la millor tradició de les velles companyies marítimes catalanes dels segles XIII, XIV i XV (les que van operar a l’aixopluc del Consolat de Mar i de la Casa de la Llotja) i que havien convertit la Corona catalanoaragonesa -i més concretament Catalunya- en una primeríssima potència comercial a la Mediterrània de la baixa edat mitjana.
Representació moderna d'una expedició comercial anglesa a la cort del tsar Ivan IV (1875) / Font: Russian Museum.Sant
Petersburg
Els catalans en el naixement de l’imperi marítim anglès
Nissagues d’origen català, valencià, mallorquí, o napolità, que són presents en la constitució i desenvolupament de la Levant Company (1592), que va impulsar el comerç amb l’imperi otomà, de l'East India Company (1600), que va obrir noves rutes comercials amb el sud-est asiàtic, o de la Virginia Company (1606), que va promoure la colonització de les costes de Nord-Amèrica. En aquesta línia, resulta molt revelador un curiosíssim detall de la representació de la Batalla de Dover (08/08/1588), un dels episodis bèl·lics de la guerra hispanoanglesa, que es va saldar amb la humiliant derrota de l’anomenada “Armada Invencible” hispànica. Al castell de popa de la nau mercant anglesa Rainbow (reconvertida, per a l’ocasió, en militar), s’hi representen l’escut d’armes de la casa de Lancaster i la senyera quadribarrada catalana.
Marc Pons
Barcelona. Diumenge, 29 de Agost 2021
https://www.elnacional.cat/ca/cultura/marc-pons-reportatge-cordell-descobridors-anglesos-origen-catala_639926_102.html
Fragment d'un Mapamundi (mitjans del segle XVI). Els mars del nord / Font: Bibliothèque Nationale de FrancePer què una ruta comercial amb Rússia?
A mitjans del segle XVI, les potències marítimes europees projectaven tots els seus esforços cap a Amèrica. El Nou Món oferia unes possibilitats que, passat mig segle del primer viatge colombí (1492), encara eren inimaginables. Resulta sorprenent que aquells comerciants anglesos constituïssin i desenvolupessin un projecte oposat a la dinàmica general. Per què se’n van anar cap a Rússia i no cap a Amèrica? Per què hi van anar pels gèlids mars àrtics i no a través de la ruta tradicional del mar Bàltic? Què hi buscaven a Rússia? La resposta a aquestes preguntes l'obtenim quan observem la disposició dels diferents actors sobre l’escenari geopolític d’aquella Europa que estava soterrant -a marxes forçades- l’Edat Mitjana, i que estava desplaçant a gran velocitat l’eix central del món cap a l’Atlàntic.
Anglaterra i Rússia
Les fonts documentals de l’època revelen que la Rússia del segle XVI -la del tsar Ivan el Terrible- era una societat que, en línies generals, no distava massa de les comunitats autòctones que els europeus havien trobat a Nord-Amèrica: econòmicament i tecnològicament subdesenvolupada. Per tant, des d’aquesta premissa, el mercat rus era -en aquell moment- tan atractiu com l’americà: aquells comerciants de la Merchant Adventurers van viatjar fins a Rússia per crear una relació comercial que els era clarament favorable: exportaven productes manufacturats (a Anglaterra, a Flandes... o a Catalunya!) i importaven matèria primera. La balança comercial d’aquests intercanvis mostrava, clarament, el dibuix d’una colonització econòmica de les mateixes característiques que les empreses europees a Nord-Amèrica.
Per què a través de l’Oceà Àrtic?
La Merchant Adventurers no va descobrir el mercat rus. De fet, des de l’any 1000, fins a mitjans del segle XVI, el comerç europeu amb Rússia (a través del nord) havia estat un monopoli de les ciutats-repúbliques de la Lliga Hanseàtica (Lübeck, Hamburg, Rostock, Kiel, entre altres), que dominaven les rutes marítimes del mar Bàltic. La pionera “ruta anglesa” a través de l’Oceà Àrtic va sorgir com la forma d’arribar a Rússia esquivant el monopoli hanseàtic. Després de diversos intents, alguns amb un desenllaç tràgic (com el dels tripulants de l’expedició de Willoughby, que el 1553 van morir atrapats per les aigües glaçades del golf de Sant Nicolau), van aconseguir arribar fins a Moscú circumval·lant Escandinàvia pel nord (fins a l’est de Lapònia), remuntant el riu Dvina septrentional, i cobrint la resta per vies terrestres.
Plànol de Londres (1572) / Font: British Library, LondresQui eren els Cordell?
La investigació genealògica revela que William Cordell era un advocat especialitzat en comerç marítim, nascut el 1522 a Edmonton (als afores de Londres). Era fill de John Cordell, de professió suboficial de la marina mercant (segons les fonts, responsable de senyalitzar la navegació) nascut, també, a Edmonton a principis del segle XVI, i d’una dama de la baixa noblesa anomenada Emma Webb. I era net d’un personatge relacionat amb l’activitat marítima anomenat Edmund Cordell, nascut, també, a Edmonton el 1475. Més enllà de l’avi Edmund, la investigació genealògica no revela l’existència de cap més Cordell nascut a Anglaterra. Per tant, podem considerar que s’haurien establert a l’illa durant les dècades de 1460 o de 1470. Per quina raó? Què passava a Catalunya, en aquella època, que els va impulsar a emigrar?
Els Cordell catalans
Les fonts catalanes documenten l’existència d’una important nissaga Cordell radicada a Tortosa a finals de la centúria del 1300 (un segle abans de l’aparició dels Cordell anglesos). Més concretament, a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, consta -entre altres- l’existència d’un Pere Cordell, lloctinent del batlle de Tortosa, i estretament relacionat amb l’activitat marítima i comercial. Per tant, aquells Cordell tortosins -que apunten, clarament, que eren els avantpassats dels Cordell anglesos- formaven part de les elits urbanes de la ciutat i del territori. La qüestió seria: en quin moment i per quines causes aquesta nissaga ben situada econòmicament, políticament, i socialment va abandonar el seu solar familiar? Era a causa d’un exili polític? O d’un exili religiós? O, senzillament, per una qüestió d’oportunitat de negoci?
Les possibles causes d’aquell exili
Entre 1462 i 1472 (l’època del probable exili dels Cordell), Catalunya va viure una guerra civil devastadora, que va enfrontar la noblesa terratinent i les jerarquies eclesiàstiques amb la corona, les classes mercantils, i els pagesos de remença. Però aquella guerra tenia molts cantells i va provocar un exili monumental per les dues bandes. Està ben documentat, per exemple, l’exili de comerciants catalans a Nàpols, més que a la recerca d’un entorn comercial estable, per la seva implicació en la maniobra de destitució de Joan II que havia tramat la Generalitat (1462), i que havia acabat com el rosari de l’aurora. Aquesta seria una causa possible, però tampoc podem oblidar que cap al 1460, mig segle després dels pogroms de 1391, la persecució contra la comunitat jueva, lluny de cessar, s’havia intensificat.
Sebastian Cabot (fill de John Cabot), William Cordell, i Samuel Argall / Font: National Maritime Museum. Londres... o una oportunitat de negoci
Quan observem la trajectòria del viatge dels Cordell (de Tortosa a Londres), sorgeix una altra pregunta: per què a Anglaterra? I la resposta la trobem en un fenomen de gran envergadura que, a mitjans del segle XV, estava canviant la fesomia del món: l’obertura de les rutes comercials atlàntiques, en bona part gràcies als navegants catalans. Anglaterra, que des del segle XIII havia estat una colònia econòmica de les potències mediterrànies, es preparava per assumir un nou paper: el de potència colonitzadora. La seva estratègica situació geogràfica, i el naixement d’una activa classe mercantil (molt probablement d’origen continental) ho feien possible. A mitjans del segle XV, Anglaterra encara era una economia molt dependent però, també, era un país amb una gran projecció de futur, que els segles posteriors confirmarien.
La diàspora catalana a Anglaterra
Encara no sabem les causes que van conduir als Cordell a Londres. Però el que sí que sabem, amb tota seguretat, és que no van ser la única nissaga de comerciants catalans que van arrelar a Anglaterra. Apareixen al costat dels Cabot (amb independència de si eren napolitans, venecians, o catalans), dels Viastrosa, dels Capell o dels Argall -per citar, només, quatre exemples-, que van tenir una importància cabdal en el salt que convertiria Anglaterra en una potència marítima. Nissagues que recollien la millor tradició de les velles companyies marítimes catalanes dels segles XIII, XIV i XV (les que van operar a l’aixopluc del Consolat de Mar i de la Casa de la Llotja) i que havien convertit la Corona catalanoaragonesa -i més concretament Catalunya- en una primeríssima potència comercial a la Mediterrània de la baixa edat mitjana.
Representació moderna d'una expedició comercial anglesa a la cort del tsar Ivan IV (1875) / Font: Russian Museum.SantPetersburg
Els catalans en el naixement de l’imperi marítim anglès
Nissagues d’origen català, valencià, mallorquí, o napolità, que són presents en la constitució i desenvolupament de la Levant Company (1592), que va impulsar el comerç amb l’imperi otomà, de l'East India Company (1600), que va obrir noves rutes comercials amb el sud-est asiàtic, o de la Virginia Company (1606), que va promoure la colonització de les costes de Nord-Amèrica. En aquesta línia, resulta molt revelador un curiosíssim detall de la representació de la Batalla de Dover (08/08/1588), un dels episodis bèl·lics de la guerra hispanoanglesa, que es va saldar amb la humiliant derrota de l’anomenada “Armada Invencible” hispànica. Al castell de popa de la nau mercant anglesa Rainbow (reconvertida, per a l’ocasió, en militar), s’hi representen l’escut d’armes de la casa de Lancaster i la senyera quadribarrada catalana.
Marc Pons
Barcelona. Diumenge, 29 de Agost 2021
https://www.elnacional.cat/ca/cultura/marc-pons-reportatge-cordell-descobridors-anglesos-origen-catala_639926_102.html
Autor: Marc Pons/ El Nacional.cat
versió per imprimir
RSS
Facebook
Twitter
Youtube
Sr. Pep si cola, a Catalunya hi regnava el rei d'Aragó, certamemt però també el rei de València o el rei de Sicília i el comte de Barcelona... És a dir que segons vostè Catalunya era al mateix temps part del Regne de València i part del Regne de Mallorca i part del Regne de Sicília (amb Pere II), i part del Regne d'Aragó? Està bé. ................ Fins fa quatre dies bona part d'Amèrica i part d'Àfrica eren part del Regne d'Espanya que, per cert, encara que vostès castellans (els que així ho facin) venguin com a EL Regne d'Espanya, en realitat només és UN regne d'Espanya, és a dir UN regne a Espanya (on Espanya = península ibèrica. Catalunya és tant Espanya com ho és Portugal). Per tant això que diu no té gaire gens de sentit sinó que és una visió simplista i tergiversada i molt interessada, molt parcial i falsària de la realitat.
Valentín Sánchez, en Cataluña reinaba el rey de Aragón, por tanto era parte del Reino de Aragón. Ahora reina el Rey de España, por lo tanto es España.
Com bé diu En d'Abadal, Catalunya també era un principat sense príncep. I què si no era un Regne? Potser no era un Regne amb majúscules, però era un regne perquè hi regnava un rei. O si es vol, un Reialme. Vet aquí la confusió. L'Arxiducat d'Àustria tampoc era un Regne. I...? (ho dic per a tots plegats). En tot cas pel que fa a la designació cadascú que se serveixi de la que més li convingui. Ara bé, la meva experiència m'ha dut a veure que la més científica en època medieval feudal és anomenar com a "monarquia" el conjunt de les possessions estatals privades del monarca seguit del gentilici corresponent a la llengua oficial o, si es vol, oficiosa. És a dir "monarquia catalana" fins Felip I i des de llavors "monarquia castellana" etc.
(Aquí més bé és on tocava posar aquest comentari)
Vaig estar llegint el que apuntes a la Wikipèdia, Manel, que supose que ets tu, Manué, i si és cert que el ser regne depèn tan sols de la voluntat del monarca com apuntes, doncs com també apuntes la cosa està claríssima i Catalunya era regne.
_KMS_WEB_BLOG_INAPROPIATE_COMMENT Feu clic aqui per mostrar-lo
A ver Manolón, León es un reino, Cataluña no. Y nadie se refiere a Castilla como corona Castellano Leonesa, es corono Castellana.
Manué, por favor, cuida un poco la redacción, que no se entiende nada de lo que quieres decir.
https://es.wikipedia.org/wiki/Usuario:Mcapdevila/Antiguo_Reino_de_Cataluña
https://ca.wikipedia.org/wiki/Usuari:Mcapdevila/Corona_catalano-aragonesa
Corona Catalano-Aragonesa es el nombre con que se conoce actualmente en Cataluña el término totalmente histórico: Antigua Corona de Aragón, ya que, según algunos expertos en historia, expresa mejor la realidad de la unión del Reino de Aragón con un posible Reino de Cataluña, aunque tal nombre no está totalmente aceptado, debido al rechazo de los siete manuscritos (hasta el s.xv) del "Llibre dels feits del rei en Jacme"12 como documentos oficiales que acreditan esa denominación, (o la existencia del Reino de Cathalunya), ya que se opina que se copiaron de los originales del s.xiii cometiendo todos el mismo error.
En Castilla y León tienen una situación muy parecida, desde la unión de los reinos pasó a conocerse, en todos los documentos, como corona de Castilla, pero hoy día está universalmente aceptado por infinidad de instituciones entre ellas el gobierno de España, la expresión CORONA CASTELLANO-LEONESA.
En el caso de que se tratase de la unión de dos reinos, se podría definir perfectamente como "Corona Catalano-Aragonesa" igual que el caso de la "CORONA CASTELLANO-LEONESA". Sin embargo, sólo son 21 "únicas" referencias (tres en cada uno de los siete manuscritos hasta el s.xv certificadas por los reyes propietarios de los mismos), contra todas aquellas en las que se dice que Cataluña era un condado, y por lo tanto, de no poder demostrar que Cataluña era un reino, no se le podría llamar "Corona Catalano-Aragonesa" o "Arago-Catalana". 3
Con el fin de negar la legalidad de este nombre, la solución que han encontrado algunos es decir que Cataluña no fue nunca un reino que sólo era un condado, dado que en la cabecera de los manuscritos Jacme I y sus descendientes se llaman "Condes de Barcelona", pero no tienen en cuenta que Jacme Y no era Conde, ni del condado de Urgell, ni del de Empúries, ni del de Foix, ni del de Pallars (que formaban el antiguo principado de Cataluña, del cual él era príncipe: Primus inter pares). Un territorio puede convertirse reino cuando su señor así lo quiere y es coronado rey, ergo .. el "principado de Cathalunya" o "conjunto de los diferentes condados que formaban el principado" (que podía ser a partir de la coronación como rey, de Anfós, hijo de Ramón Berenguer IV y Petronila), por voluntad de su rey Jaume I, que así lo decidió, se convirtió en el "Reino de Cataluña", quedando escrito en el libro de los Hechos de dicho rey Jacme I, dictado por él mismo, no por un cronista, y certificado por sus descendientes: el Ceremonioso cuando firmaba Pere Tercio como rey de Aragón, es obvio que, sabiendo contar, sólo podía ser Pere Tercio como rey de Cataluña de Valencia, de Mallorca etc. ., y terminando por Felipe I de Cataluña, cuando hizo copiar los ms. al Escorial pidiendo exactitud al copista. Reductio ad absurdum: Sólo un súbdito del condado de Barcelona le podía decir "Señor Conde", dado que uno de Pallars, uno de Urgel, uno de Foix o uno de Empúries, sólo le podían decir decir "señor rey", ya que su conde era otro. .
Si bueno, entonces porque la Reina Urraca I de León se casó con Raimundo de Borgoña el Reino de León es ahora corona borgoñonaleonesa? Que no, que así no es como funciona la cosa. Cataluña no posee la importancia para equipararse con Aragón, no es como los reinos de Valencia o Mallorca, que sí eran reinos.
Aquesta diputada sí que ho té clar. https://youtu.be/2zNTAccqqDw
Pepsicola,
Corona catalana-aragonesa significa el mateix que Corona d'Aragó o Corona catalana. Els tres conceptes són construccions historigràfiques posteriors als fets medievals.
El rei d'Aragó era el comte de Barcelona, de la dinastia Bel·lònida, no Ximena i els territoris que va conquerir després de la unió dinàstica (Lleida i Tortosa), els va incorporar al comtat de Barcelona per acabar de configurar el que poc després seria el Principat de Catalunya.
El concepte Corona d'Aragó es un concepte que cada vegada s'està corrompent més per la utilització política que s'està fent d'ell.
El mateix Garcia Carcel, historiador signant del "Foro Babel” en contra de les políti-ques de normalització lingüística de la Generalitat de Catalunya, reconeix que "el término Corona de Aragón es polémico (...)en los siglos XIX y XX ha sido reelaborado con nuevas connotaciones políticas por la historiografía de estos últimos siglos”.
Així que el concepte "català-aragonès" descriu més rigorosament que exclusivament Aragó, l'estat medieval on el rei d'Aragó i comte de Barcelona hi regnava.
Des del meu punt de vista, seria més exacte encara dir Corona catalana que Corona aragonesa, però un debat sobre això ja mereix un espai més ampli per poder desenvolupar les argumentacions.
Com diria l'admirable Boye advocat de la meva cosineta.. Ahí queda eso!
Com a bon català i ben nascut -1/4 valencià- no estic d'acord amb cap de les plantes.. ni amb la Salvia Rosmarinus ni amb les que entren a la fòrmula de la Pepsicola copiada d'un valencià, no són originals ni triant els noms!..
Però.. "Caesar Quod Caesaris".. Investigat en Marc Pons dona una informació equivocada... pot ser per manca d'investigació.. amb la q hauria tret, les dades correcte, és un cas típic de referència circular quan es cita a algú mitjançant un tercer q pot estar equivocat com és aquest cas -en Marc no ha consultat el museu- Com l'altre cas palès dels q neguen q Olèrdola pugui ser Cartago Vetus dient q ho va dir en Milà i Fontanals quan ell mai ho va deixar escrit.
Cal afegir que aquest meravellòs article està basat en una Mini-conferència original sobre els Cordell i altri, d'en Joan canadell del 2016 base de l'article..
https://archive.org/details/inh_simposi2016/simposi2016-1310-canadell-bandera-eua-L8ILokRTvJc.mp4
"Caesar Quod Caesaris".
Errada dita per en Marc Pons a l'article:
En aquesta línia, resulta molt revelador un curiosíssim detall de la representació de la Batalla de Dover (08/08/1588), un dels episodis bèl·lics de la guerra hispanoanglesa, que es va saldar amb la humiliant derrota de l'anomenada "Armada Invencible” hispànica. Al castell de popa de la nau mercant anglesa Rainbow (reconvertida, per a l'ocasió, en militar), s'hi representen l'escut d'armes de la casa de Lancaster i la senyera quadribarrada catalana.
Imatge principal: Fragment de la representació de la Batalla de Dover (1588). Obra d'Aert Anthoniszoon / Font: Rijks Museum. Amsterdam
"Caesar Quod Caesaris".
REALITAT CONTRASTADA:
The Battle of Cadiz (Dutch and English Ships Attack the Spanish Armada
SK-A-1367
Inscriptions / marks signature, bottom right: ‘Aert An' date, bottom centre: ‘1608' inscription, bottom centre: ‘R 4 [...]'
Description
Durant la batalla de Cadis, holandesos i anglesos van unir les seves forces en la seva lluita contra els espanyols. Aquí, els quatre mestres holandesos Neptunes de l'almirall Johan van Duivenvoorde són recolzats per l'anglès Ark Royal en un atac contra l'espanyol San Felipe. En realitat, el vaixell anglès no va participar en la batalla. Aert Anthonisz va representar el vaixell perquè era un símbol tan important del poder naval anglès.
https://www.rijksmuseum.nl/en/collection/SK-A-1367
A vore, està clar que el terme Corona catalano-aragonesa és un terme actual, la històricament vàlida és la fórmula oficial de rei d'Aragó, de València, comte de Barcelona, d'Urgell, etc..., però que serveix per tenir una aproximació històrica més encertada que no els genèrics i usurpadors Corona d'Aragó o, encara pitjor, regne d'Aragó, per anomenar a tota la confederació.
Que per qüestions d'acurtar l'oficial i enrevessat de rei d'Aragó, de Val, comte de, etc, es fes usar el de Corona d'Aragó en cròniques o on fos, no vol dir que els historiadors actuals tinguin la obligació d'aproximar-se a la historia del que fou una mena de confederació de forma el més aproximada possible. Amb el terme Corona catalano-aragonesa s'aconsegueix.
Pero esa explicación no tiene sentido, puesto que no existía un condado catalán. Además hay zonas de Cataluña que nunca fueron condado, sino directamente reino de Aragón antes de que se fundase el principado. Por ende lo de corona catalanoaragonesa es un invento vuestro para intentar equipararos en importancia con el Reino de Aragón, nadie fuera de Cataluña usa corona catalanoaragonesa para referirse al Reino de Aragón.
No ho és perquè el comte de Barcelona va anar absorbint els altres comtats catalans, i per això és més propi parlar de corona catalano-aragonesa, on la corona seria dual, dels diferents comtats carolingis catalans agrupats en el de Barcelona per una banda, i la del regne d'Aragó per l'altra.
Entonces en tal caso sería corona aragobarcelonesa, pero a que no lo es.
Els comtes també tenien corona, i més si eren comtes carolingis sense cap mena de subordinament als diferents regnes o comtats i després regnes hispànics de nova creació.
Quan parlem del comtat de Barcelona se'm d'imaginar que parlem del ducat d'Austria o de Luxemburg per aproximar-se millor a la realitat.
Corona aragonesa Lluis, Catalanoaragonesa no existe. El rey es el de Aragón, no hay reino de Cataluña.
De nada, de qué? Et penses que em fas un favor en contestant-me?
No te n'adones que res del que dius té a veure amb el que he exposat en aquest fòrum?
No te n'adones que en cap fòrum exposes res que tingui un mínim de valor?
No te n'adones que estàs aquí, només per faltar al respecte a les persones que entrem a aquest fòrum?
Jo he parlat de Rússia, d'Anglaterra, de la Corona catalana-aragonesa, de la Mediterrània i les semblances que es podrien establir.
I tu dius:
" Lluis, Lluis, oye que yo vengo aquí a reírme, de un grupo de frikis, que se creen el centro del universo y de la historia,,,,, que cree que todo el mundo está en contra suya, y que se cree mejor que los demás pueblos de la península, tenéis una rica historia, ni mejor ni peor que la mía,,,,,, ahora, eso sí, si crees que tartessos está en tortosa,,,, o que todo el siglo de oro español es catalán,,,,,,, entonces me rio,,, suerte y de nada"
No tens res més a fer la vida?
Ets incapaç de establr una conversa raonable a partir del meu raonament?
Vius de cobrar una pensió o de treballar cada dia?
Amb 50 anys, tens fills o vius a casa dels teus pares?
Entens el català o respons sense entendre el que et dic?
Si estàs aquí per riure del que s'exposa, proposo que l'administrador et cobri entrada.
A veure si pagues per riure, tros de soca
Lluis, Lluis, oye que yo vengo aquí a reírme, de un grupo de frikis, que se creen el centro del universo y de la historia,,,,, que cree que todo el mundo está en contra suya, y que se cree mejor que los demás pueblos de la península, tenéis una rica historia, ni mejor ni peor que la mía,,,,,, ahora, eso sí, si crees que tartessos está en tortosa,,,, o que todo el siglo de oro español es catalán,,,,,,, entonces me rio,,, suerte y de nada
Ramiro,
m'interpeles però res del que dius té a veure amb el que jo he exposat.
Per tant, si ets incapaç de mantenir una discusió, no cal que parlem de res.
Ja t'ho vaig dir: ets com un pop en un garatge.
Però si resulta que les teves intervencions no aporten res i a més em fas perdre el temps per llegir-te, aviat seràs una mosca, que molesten i les esclafes amb un tovalló
Sí clar clar, jo sóc supremacista, m'agrada tot de qualitat suprema, res d'Hacendado ni hòsti... I menys gratis. No et pots fiar de lo gratis.
Martín Martínez de Ampiés, también como de Ampiez, de Ampredes y Dampiés, (Sos del Rey Católico, mediados del siglo XV – Uncastillo, principios del siglo XVI).
Regidor en Santo Domingo y de gobernador de la provincia de Venezuela.
https://es.wikipedia.org/wiki/Mart%C3%ADn_Mart%C3%ADnez_de_Ampi%C3%A9s
Juan Martín de Ampués o bé Juan Martín de Ampíes (Saragossa de la Corona d'Aragó, segona meitat del segle XV - L'Espanyola, 8 de febrer de 1533).Va fundar la ciutat veneçolana de Santa Ana de Coro a l'any 1527.
https://ca.wikipedia.org/wiki/Juan_Mart%C3%ADn_de_Ampu%C3%A9s
El conqueridor de veneçuela Francisco de Caceres (1539-42-1589) és aragonés segons Pedro Simón al seu llibre "Noticias historiales de las Conquistas de tierra firme en las Indias Occidentales" 1626 p. 583. Segons la història espanyola de Alcuéscar.
https://books.google.es/books?hl=es&id=OTFRAAAAcAAJ&dq=Burbuta&q=aragon%C3%A9s#v=snippet&q=aragon%C3%A9s&f=false
http://es.wikipedia.org/wiki/Francisco_de_C%C3%A1ceres
Per cert, llegint al Mendoza m'he trobat amb un avantpassat del Pep Mayolas.
https://ca.wikipedia.org/wiki/Pedro_de_Mendoza_y_Luj%C3%A1n
El primer assentament a Terra Ferma 1505-10 (actual Veneçuela, nom que prové de la paraula catalana Veneciola: petita Venècia) es diu Fort Castelló, fet pel conqueridor Marc de Castelló, el seu escut és una senyera catalana enorme.
Guerau, hay algo en el mundo que no sea catalán,,,, jua jua jua jua,,, SUPREMACISMO
Que si, chavalin, que si, te doy la razón, sois el centro del universo, el mundo está contra vosotros y en el siglo XXV, SE DIRÁ QUE LLEGASTEIS LOS PRIMEROS A LA LUNA,,,, supremacismo, eso, se llama supremacismo,,,, te doy una lección gratis, Cataluña tiene una riquísima historia, como Castilla, Andalucía, o Portugal, de nada
La ciutat de Barranquilla a Colòmbia, prové també d'una terminologia catalana.
Espanya és més de "Comité d'Ejpertoh"
I ara contesta'm dient-me querido Edmund, però contesta'm
No sé perquè li dic açò, perquè ara segur que no em contesta, PERÒ PERQUÈ NO POT!!!, ahhahaahaa.
Hahaha, Ramir què bo que'ts.
A aquest Mendoza dels pets me'l creuré quan li senti dir "xe boludo!!
I no eres tu qui deia tot allò de "enseñasteis a los portugueses a navegar,,, que vegüenza,,, díselo eso a un marino amargado bebiendo vino y veràs por donde sales,,,, que vergüenza,,,, restépate a ti mismo,,,"??
Doncs nyas, a l'alta navegació de segur que van ser els catalans els qui els van ensenyar:
"Dicho Jaime Ferrer fue muy perito en náutica, y siendo muy joven emprendió un viaje para explorar las costas de Guinea, esto es, veintinueve años antes que saliese de Dieppe con el mismo objeto otra expedición. Sus conocimientos de la navegación le llevaron en 1396 al cargo de Director de la Academia de Pilotaje de los Algarves, fundada en el mismo año por el Infante Don Enrique. Bajo las enseñanzas y teorías que legó Jaime Ferrer, se dice que se formó Colón."
Es aquest Jaume Ferrer, que va arribar més enllà del cap Bojador UN SEGLE ABANS que'ls portuguesos:
https://ca.wikipedia.org/wiki/Jaume_Ferrer_(navegant)
Ale.
EN EL SIGLO XXV HABRÁ UNA PÁGINA WEB CATALANA DICIENDO QUE LA LUNA FUE CONQUISTADA POR LOS CATALANES,,,,, y habrá quienes se lo crean,,,,,, de risa
EN EL SIGLO XXV HABRÁ UNA PÁGINA WEB CATALANA DICIENDO QUE LA LUNA FUE CONQUISTADA POR LOS CATALANES,,,,, y habrá quienes se lo crean,,,,,, de risa
Lluis, Lluis, y los portugueses??? Tampoco,??? Que ya tenían colonias en África?? Y el tratado de tordesillas??? Falso, no??? Y la vuelta al mundo, tambien catalana, no??? Sabe??? No sois una raza superior, los demás pueblos también tenemos nuestra historia, respetese usted a si mismo
Lluis, Lluis, totalmente de acuerdo, los millones de documentos históricos que reposan en los archivos generales de indias de Sevilla, Cádiz, Huelva, Cuba, Panamá, Costa Rica, Granada, Perú, fueron falsificados por un viajero que utilizando la teoría de cuerdas los falsificó viajando en el tiempo, se desplazó del siglo XX a los siglos XV, XVI, XVII Y XVIII, para destruir la presencia catalana, en realidad, Cataluña lo hizo todo, los demás países nada,,,,, ah, dentro de un par de siglos sus descendientes dirán que Cataluña conquistó la luna,,,,, nos os respetais ni vosotros mismos
Interessantíssim article. Gràcies per a la seva publicació.
A la història de la incipient Rússia, el primer contacte amb els anglesos al segle XVI, va ser de gran transcendència; l' intercanvi de matèries primeres russes per tecnologia europea va resultar cabdal per a la seva entrada a la història Moderna.
De fet un segle i mig després, el russos construïren una nova capital amb accés directe al mar Bàltic, mostrant la seva voluntat d'aproximar-se a Europa.
Però qui contacta amb els russos, qui "descobreix” Rússia són els anglesos.
Els anglesos amb interessos comercials i amb ganes d'obrir mercats, van "descobrir” una nova ruta àrtica per accedir al mercat rus, perquè la via tradicional -la bàltica- estava barrada /monopolitzada per la lliga hanseàtica.
Observem-hi el paral·lelisme amb el "descobriment americà. Hi aprecio una mateixa lògica.
Quan la ruta per a comerciar amb l'extrem orient quedà barrada amb la caiguda de Constantinoble (1453) i el creixent poder del gran Turc es consolidava a la Mediterrània, els països europeus amb interessos comercials a l'orient, van necessitar una altre via per arribar als mercats orientals.
Al segle XV, la Corona catalana-aragonesa era una potència europea mediterrània amb interessos comercials a l'Orient, amb prou força, tradició expansionista, i experiència per buscar una nova via d' accés als mercats orientals.
Des d'aquest plantejament inicial resulta més versemblant que el "descobriment” d'Amèrica és gestés des de la Corona catalana que no pas des d'una cort itinerant per Castella, un descobridor genovès i per casualitat.
Totes les accions humanes, tots els esdeveniments històrics responen a una lògica de comportament.
Si a mi m'hagués caigut una poma al cap mentre estava assegut sota d'un arbre, no hagués descobert mai la llei de la gravetat. Amb aquest esdeveniment de la poma, només podria descobrir la llei de la gravetat, algú que estès en la lògica del pensar per descobrir-la.
Per tant, per molts documents que parlin de Castella, mariners andalusos, Palos de Moguer, un genovès que mai va escriure en italià, quina seria la lògica que va empènyer als castellans, andalusos i un genovès comerciant de llana a buscar una ruta per a comerciar amb l'extrem orient?
Guerau, cariño mío, pedro de Mendoza???, te suena???, ah perdón, perdón, perdón, perdón, no es catalan, por lo tanto su biografía es mentira, anda, anda, respetese a usted mismo, y no haga el ridículo
Guerau,,, cariño, el nombre de buenos Aires viene de la novia de un cuñado mío, que se pegaba unas enormes ventosidades,,,, guerau, cariño mío, no tenéis sentido de ridículo???, en verdad eres un miembro del CNI, QUE trabaja para ridiculizar al independentismo??? si no os respetais ni a vosotros mismos!!!
Deja de inventarte cosas, Guerau. Quien bautizó a la ciudad fue el accitano -o sea, granadino- Pedro de Mendoza, y su primer nombre fue Santa María del Buen Ayre, en perfecto castellano, en honor a la patrona de la cofradía de navegantes de Triana, en Sevilla, documentada ya en el siglo XVI sin duda ninguna. El patronazgo, en efecto, procede del santuario fundado por los mercedarios en Cáller. La orden de los mercedarios fue, también en efecto, una fundación catalana del siglo XIII, pero en los tres siglos transcurridos ya estaba implantada por todo el ámbito católico. Las órdenes religiosas no eran -ni son- nacionales, y su lugar de fundación es irrelevante en ese sentido.
El nom original de Buenos Aires és "Santa Maria de Bonaire", en honor a la Mare de Déu del Bonaire de Càller, Sardenya (Corona de Catalunya i Aragó), d'on eren els mariners de l'expedició. El nom original de Tumbes al Perú és "Nova València de la Mar del sud", etc., etc.
Guerau, lo que es cómodo es decir que tartessos está en tortosa,,,,,, al cara,,,, jo,,,, los yacimientos de huelva, Sevilla o Murcia,,,, ah, recuerde, aquí venimos a reírnos,,,,,, todo proviene de Cataluña,,,,,, gracias, de verdad, me lo paso muy bien en esta página,,,, gracias
Resumiendo: lo de Torrelló te lo has sacado de la manga, como todo lo demás.
Bernal, no, no s'encontra tot tant fàcilment a la xarxa, benvolgut professor. Van trobant-se coses, que és ben cert que a vegades surten com a bolets, però no és gens fàcil.
I és veritat que una flor no fa primavera, però les proves s'amuntonen i no sé què més voleu els acadèmics. Que us ho donin tot ben mastegat?
Això sí que és fàcil i, per sobre de tot, còmode.
Nueva York,,, en realidad es nova lloret
Londres es londinet
Moscú es moscurell
París es parit
Lisboa es lisbonell
Kabul es kabuffel
Buenos Aires es bones ares
En resumen el pueblo elegido superior al resto,,,,, es el origen de toda la historia
Aquí uno viene a reirse
Edmun, usted cuando trabaja???
Solo nos queda la risa
Edmund, estoy esperando el documento donde aparece escrito Torrelló d'Ardoç.
Xe, collons, Edmund, per què has editat lo dels Ferrer??
Home quina sorpresa!….
Me n'alegro molt per tu Bernal…. Treure els corses mentals és bàsic per aplicar el mètode científic!….Enhorabona!
Venga, vamos a liberarnos de cualquier corsé mental:
Fuenlabrada=Font Llaurada
Alcorcón=Alcorcó
San Lorenzo del Escorial=San Llorenç de L'Escurial
Alcalá de Henares=Alcalá de Fenars
Alcobendas=Alcobendes
Leganés=Lleganès
Getafe=Gètaf
Las Rozas=Les Ròsses
Brunete=Prunet
Móstoles=Mòstols
Torrelaguna=Torrellacuna
Chinchón=Xinxó
San Martín de Valdeiglesias=Sant Martí de la Vall d'Esglèsies
Madrid=Madrit
Y así todo.
La localitat madrilenya de Torrejón de Ardoç, abans dita Torrelló d'Ardoç; es deia així per l'inmens i ostentots castell-torre-caserna en que els nobles catalans de la reconquesta feien acopi dels tresors arrebessats a les campanyes militars. Era enclau templer. L'escut d'armes de la localitat, encara avui lliueix una senyera.
La població de Belorado, a Burgos antigament era Belforat o Bellforat. La població a la manxa Belmonte antigament era Belmont o Bellmont.
,,,, el transcurs del temps dirà
Tararà….
…. El que hauria de fer aquest bacterio i la resta dels agents de la TIA si volen participar als xats es deixar de dir-nos que no en tenim ni idea, i sobretot llegir, pensar i respectar les opinions i recerques dels demés…. I de passada aplicar-se el dit castellá, que tan els agraden, i tenir clar que:
"Se pilla antes a un mentiroso que a un cojo”….
I jo afegeixo…. Y antes que a un caracol si el mentiroso se cree sus mentiras….
¿Qué censura castellana? ¿Acaso no estáis encontrando todo bien claro en la red, sin que ninguna pérfida "censura castellana" lo haya ocultado?
Es imposible que me ganes. A mí me asisten la razón y las pruebas documentales, Xavi. Por mí, puedes seguir pensando que en América se habla catalán. Pero esa creencia solo te valdrá para relacionarte con otros creyentes, no con el mundo del conocimiento científico.
Lo siento.
Puedes reírte todo lo que quieras, y Edmond continuar con su sarta de insultos mal aparejados y peor traídos. El mundo sigue sordo a vuestros disparates, como no sea para echar unas risas.
Que es lo que hago yo cada vez que entro a esta inenarrable página.
Tururú.
*molt
Molt bona Xavi. et veig mot fi avui!....tot i que ell solet ja ho fa molt bé,l' estàs deixant en ridícul al professor bacteri...i això que segons diu no en tens ni idea!....
Hi havien fins i tot dones aragoneses que la censura castellana ha volgut falsificar canviant Pilar per Columna, hahahah, què fort!!
"fue igualmente Miguel Bernardo Ferrer, Regidor de la ciudad de Santo Domingo, que contrajo matrimonio con María de la Columna Leos de Chala, y tuvo por hijo a Pedro Ferrer Leos de Chala, marido de María Trinidad de Landa, y ambos padres de María Dolores Ferrer y Landa, esposa de Andrés Duany y Valiente, natural de Santiago de Cuba y Conde de Duany."
No Bernal, no, no vulguis desempatar, que contraataco i desempato al meu favor, perquè a Colombia estan documentats catalans amb càrrecs importants, i més concretament a Antioquia d'on és capital Medellín,
"Pedro Ferrer, que murió siendo Tesorero Oficial Real de Antioquia y Zaragoza (Colombia). Fue padre de Pedro Ferrer, Receptor de la Real Chancillería del Nuevo Reino de Granada y esposo de María de Rojas"
…. Disculpeu el meu error i omissió…Home és Casa en angles entesa com a llar, Hogar segons els castlans, es clar…. Perque tots sabem que casa com edificació és house….. però tornant a l'explicació d'en bacteri, i acceptant la seva hilarant hipotesi, faig les següents reflexions.
Si a tots els territoris de l'antic regne de castella dien home, no serà que tots parlaven català amb les lògiques variacions dialectals? ….
Si a tots aquest territoris trobem casals nobles, cavallers, templers, heraldica, toponimia, etc amb origen catala no serà que en realitat tots aquests territoris de l'antic regne de castella eren subreialmes de la corona catalana?…,
No serà que Castella va ser una creació artificial adhoc, liderada pels nobles catalans més exitosos en les campanyes de la reconquesta peninsular i extrapeninsular, fins i tot a terra santa, creació pensada com a paradis fiscal per tal d'eludir haver de pagar impostos a la corona Catalana pels resultats que n'obtingueren de les seves campanyes de reconquesta…?
No serà que aquests cavallers i grans nobles catalans, ja afincats a tota la península i amb el suport dels trastamara i tot l'aparell d'estat castlano-inquisitorial, despres de quedar-se sense campanyes militars van decidir arrebessar tot el descubriment americà apropiant-se'l com seu?….
Xavi G., la diferencia es que gallegos y asturianos SÍ participaron en la empresa americana en tanto que súbditos de la Corona de Castilla. Por tanto, es más plausible la presencia en Colombia de ese rasgo noroccidental (como tantos otros de la variedad sevillana del castellano, que es la que se implantó en América) que la de la lengua catalana. Por no hablar de que las formas 'home' y 'homes' se documentan por todas partes en castellano medieval. Claro, que si crees la hilarante patraña de que el castellano es un invento de la Inquisición (sic) a partir de una catalán mal hablado, entonces apaga y vámonos. No tienes ni idea, vaya.
A mode de complement a la recerca d'en Marc Pons (i d'en Cooke), indicar que segons el llibre ARMORIA CATALANA, d'en Fco. Morales-Roca, d'STEMMATA, hi havia uns Corder de Tortosa, contemporanis als Cordell anglesos que cita. A un tal Dionisi Corder Desprat i Despuig se'l fa cavaller el 1592. Però si ens fixem amb els Cordelles, hi trobem efectivament un llinatge militar poderós. Primer ens apunten al XIV, com també troba en Pons, segons aquest mateix llibre. S'hi diu que un Bartomeu de Cordelles fou honorat com a "Generós del Rei" el 1384 en atenció als serveis donats. Després, cal anar-se'n al 1530, a un tal Joan de Cordelles, que és honorat com a Capità dels Terços Imperials de Pavia i Conseller Imperial. I abans al 1015, quan en Ramon Berenguer III reconeix la Casa de Cordelles com "homes de paratge". Si a això li afegim els Cordelles totpoderosos de temps de la Guerra de Successió, del XVIII, tenim un bon puzzle cronològic-històric.
Gallec?? Astur-lleonès?? No cuela??
Mira, deixe-m'ho en empat o obert, perquè això de no cuela val tant per al català com per al gallec i el astur-lleonès que dius tu. El que no és és castellà.
Ara sí que m'ha fotut.
…. Bacterio Inventa't altres formules màgiques magistrals….aquí no convences ningú de res que no sigui la vostra supervia, cinisme, hipocresia i manca de respecte…i .com diu en mortadelo:
Molta sort i viatja molt!
BLA, BLA, BLA…
Ermundo, por muy largas que eches las parrafadas, y muchos insultos con que las trufes (sin que los administradores de la página te eliminen jamás ningún comentario, si es que no eres tú el propio censor desatado), se ve a la legua que careces por completo de formación en este campo. Naide, absolutamente nadie en er mundo concede el mínimo crédito a ninguna de las pintorescas tesis del INH.
Bueno, sí: terraplanistas, cabalistas, antivacunas, negacionistas y el resto de istas conspiranoides al uso. Ahora, de gente seria y formada, res de res, noi.
Teniendo en cuenta la historia británica, con su período normando y tal, Robert de Cordelles suena más francés que catalán, que quieres que te diga. No sé, mira un mapa. O cambia de sustancia, que con esta se te va la mano, fill meu.
...és clar home....i en anglés home vol dir casa...
Ostres!..després del mortadelo i el filemon,.ja tenim aquí al professor bacterio....
Et recomano el mateix que als teus adlateres....llegueix i pensa abans d'escriure...
Cordell: Molt científic aportar com a contraprova de la catalanitat dels Cordell, Ferrer, Aragall, Coch i Cabot, una web comercial britànica sobre heráldica dels cordell anglesos; cap referencia a res més que no sigui cobrar-te per comprar un escut heraldic britànic ...Mètode científic contrastat...navalla d'Ockham per un tub oi bacterio?....i per arrodonir-ho afirmes amb total cinisme i hipocresia que els cordell anglesos provenen dels normands del segle XII, quan resulta que a la propia web que ens adreces, el que diu es que l'origen del cognom cordell angles prove del normand CORDELLES...concretament del cavaller normand ROBERT DE CORDELLES (1180-1195)...no sona a res més que català...en castellà sonaria ridícul oi?...roberto de los cordeles...t'ho repeteixo per que no t'ennueguis...ROBERT DE CORDELLES...pero es que a més dels Cordell, a Catalunya també tenim els Cordelles....
Els Cordelles eren una família de la alta burgesia barcelonina (Una familia burgesa d'Esparraguera - Casa Gorgonsana - era coetània dels Cordelles de Barcelona). El notari Joan Cordelles (+ 1552) el 1530 va fundar el Col·legi Cordelles amb llicència del Papa Climent VI i amb permís confirmat per l'Emperador Carles 5è.
Jaume de Cordelles (+ 1574), nebot de Joan, canonge, bisbe d'Elna, va dedicar totes les seves possessions per a la construcció del Col·legi de Cordelles (A ESADE es donen els premis Jaume de Cordelles com a un dels primers mecenes de l'educació superior).
Fontanals, Reis:LA FUNDACIÓ CANÒNIC I IMPERIAL DEL COL.LEGI DE CORDELLES. Generalitat ISBN 84-7845-120-X
Com és possible que el papa i l'emperador d'un dia per l'altre concedissin tants honors a aquesta nissaga?...no serà que en realitat són els mateixos normands CORDELLES i després CORDELL??....tot català per suposat....
Però es que tenim més...
Miquel de Cordelles, (1571, 1586 1593 ) casat amb Leonor de Oms, nebot de Jaume, doctor en lleis i Regent del Real i Suprem Consell d'Aragó, ciutadà Honrat de Barcelona . El 1586 va ésser anomenat per Felip II de Castella, membre de la comissió que redactà Les Constitucions i altres drets de Catalunya.
Per encàrrec del seu oncle Jaume, va construir el Col·legi de Cordelles a Barcelona el 1593, del qual en va ser el primer patró. (Aquest patronatge corresponia a perpetuïtat als Cordelles). Els germans Felicià, Francesc, Miquel i Jaume eren fills de Galcerà de Cordelles i de Vilar, Sr. de Mura i Castellnou de Bages, Conseller Tercer de Barcelona, casat amb Rosalia de Ramanyer.
Jaume Cordelles i Oms canonge de Barcelona i Prior de St. Pere del Mont, doctor en Dret, va aconseguir el privilegi de noblesa. (T. 20, f. 26, full 145)
Oïdor eclesiàstic de la Generalitat (1590). Com a Diputat eclesiàstic va ser el 79è President de la Generalitat de Catalunya 1599-1602.
Juli de Cordelles i de Oms, va ser Dr. en Dret i Prior de Sant Pere de les Maleses, canònic de Barcelona i Oïdor de Comptes pel Braç eclesiàstic de la Generalitat. (Corts de 1599) (segons altres fons extretes dels protocols notarials de Barcelona, Juli seria fill de Pere i Laura i per tant cosí de Miquel.)
Els Cordelles a la Guerra de Successió
Els germans Cordelles i Romanyer, juntament amb els germans Copons i Esquerrer de Malmercat jugaren un paper decisiu en el bàndol austracista durant la guerra de Succesió a Catalunya.
. Francesc de Cordelles i Romanyer (Barcelona 1650, Gerri 1739).
Prengué l'hàbit dels benedictins observants a Montserrat (1672). fou Abat temporal de Montserrat (1683 - 93) i Abat perpetu de Sta. Maria de Gerri (1698-1739) on hagué de restaurar el monestir cremat por l'exèrcit francés el 1711, que dispersà l'arxiu abandonant els documents pels prats i s'endugué les campanes. Va fer l'òrgan i el camarí del monestir. Va ser un dels promotors del Parlament que es celebrà a Barcelona el 1705. Va presidir la Junta de Braços reunida a Barcelona des de el 30 de juny fins al 6 de juliol de 1713, que va decidir la resistència de Catalunya contra Felip d'Anjou.
Pertanyia a la nobilíssima família del marqués de Villafranca de Saragossa i era cunyat del General de l'imperi Tattembach (comandant militar de Girona quan va caura en mans dels borbònics)
L'esposa del marqués de Villafranca de Saragossa, Dña. Teresa Iñíguez amb la seva filla Antonia Teresa, van morir al monestir de Gerri on son enterrades a la capella del Pare San Benet.
Francesc de Cordelles beneïa la taula de l'Emperador Carlos VI durant la seva residència a Barcelona.
L'abat de Gerri Francesc de Cordelles va concedir l'any 1738 un benefici de 7.000 lliures a als seus nebots de Malmercat: "Dompno Francisco de Copons et de Cordelles in loco de Malmercat populato, ... et dompna Marina de Borrell et de Copons Baronissa de Eroles, ..." i altres beneficis de milers de lliures a Francisco de Copons et del Entorn, filio legitimo et naturali Dompno Francisco et Dompna Maria Gratia de Copons et del Entorn, ..." i cita " .. Dompa Marina de Areny et de Copons Baronissa de Eroles, ..." "... Dompna Josepha de Quintana et de Copons mansi de Quintana regnis Aragonis ...". " Dompna Rosalea de Horteu et de Copons" ... " Dompni Augustim de Copons et de Cordelles in villa de Bilaller domiciliatu.
Rosa Mª Alabrús: Felip V i l'opinió dels catalans. Pagès editors, Lleida 2001 p. 162 :
"Durant els setge - de Barcelona, tardor 1705 - Carles III havia format dues juntes, una d'eclesiàstica i una de cavallers, formada per persones de prestigi i simpatitzants seus, que tenien funcions absolutament indefinides ( a la primera i figurava Francesc de Cordelles). El 24 de novembre va nomenar canceller Llorens Tomàs i Costa i va refer l'Audiència amb noms nous i fidels: ... Plàcid Copons ... "
. Felicià de Cordelles i Romanyer
El 1683 era oïdor i fou Insaculat per a diputat militar.
Al 1697, durant la "Guerra dels 9 Anys" contra França, va ser membre de la Junta de Defensa de Barcelona.
Com a Protector del Braç Militar va ser un dels 6 jutges del Tribunal de Contrafaccions que començà a funcionar el 25 de setembre de 1702. Aquest tribunal, que instruïa causes sobre assumptes que anaven contra les Constitucions, havia estat una de les reivindicacions constants dels comuns a les successives Corts i no s'aconseguí fins a les Corts de 1701-02.
Fou uns dels membres de l'aristocràcia catalana implicat en el complot per a preparar la sublevació militar de Catalunya. Durant el primer intent l'any 1704, fou un dels qui rebé carta del Príncep Jordi Darmstat. En contacte amb l'Arxiduc d'Àustria, aleshores resident encara a Lisboa, quan es produí l'aixecament militar austriacista de 1705 es dirigí cap a Vic per unir-se a les forces vigatanes.
Amb el desembarcament de l'Arxiduc d'Àustria, va retornar a Barcelona on li reté homenatge.
El 18 de setembre de 1705 fou un dels 8 membres de la Junta de Cavallers del Braç Militar de Catalunya (Govern provisional austriacista de Catalunya) nomenada per Carles III.
Particià a les Corts de 1705-06 que proclamaren l'Arxiduc d'Àustria nou Comte de Barcelona. Aquest li atorgà el títol de comte i al 1706 fou elevat a Marquès de Sant Martí de Mura.
Va ser membre habitual de la Conferència dels Tres Comuns, (Braç Militar, Diputació i Consell de Cent), organisme que adquirí un paper clau en la vida política del país.
La Conferencia dels tres comuns es va anar imposant com una institució representativa quasi permanent durant la guerra dels 9 anys.
Originàriament hauria evolucionat a partir de les simples conferències puntuals entre dos o tres o més col·lectius prèvies a les Juntes de Braços o a ambaixades al rei o al virrei, i de les també momentànies "juntes d'elets” i "conferències de cavallers” dels 1630s o les que conjuntaven més estaments o institucions (vintiquatrena, divuitena,Concili Provincial, Capítol de la Seu, ...)
La Conferència del Tres Comuns deixa de ser una reunió excepcional per convertir-se en un òrgan de representació estamental permanent que assumirà posicions rupturistes front als Borbons.
Van ser prohibits pel Virrei Velasco, el 8 de febrer de 1705 Felip V va decretar la supressió de la Conferència i la desinsaculació de tots els seus membres.
Al cap de deu dies de l'entrada de Carles III a Barcelona, el Comuns tornaren a reunir la Conferència. Les Corts de 1705-06, en el Capítol de Cort XVIII, van donar forma legal a la Conferència.
La Conferència coordinava l'acció dels Comuns tant en els moments d'enfrontament amb les institucions reials com en la gestió dels afers quotidians (afer Jager, càtedres de filosofia, modificació del testament de Carles II, preparació de les Corts de 1705-06, obertura del Tribunal de. Contrafaccions, protestes contra els allotjaments, l'Epítome, ...) . La mateixa Diputació va deixar en mans de la Conferencia la decisió sobre la convocatòria de la transcendental Junta de Braços de juny de 1713.
Com a membre del Braç Militar de Catalunya, assistí a la Junta de Braços de 1713 que decidí la "Guerra a Ultrança". Formà part de les Juntes de Govern durant tot el Setge de Barcelona i l'11 de Setembre de 1714 es trobava amb l'espasa a la mà quan l'ordre de capitulació fou decretada. Els castellans li confiscaren tots els bens.
. Jaume de Cordelles i Ramanyer
Era cunyat d'un general de l'Imperi, Georg Ignaz von Tattenbach,
Al 1704, amb el grau de Tinent Coronel i protector del Braç Militar, era el màxim comandant de la Coronela i alhora formava part dels nuclis conspiratius que preparaven l'aixecament militar contra el nou rei Felip V. Quan les tropes del Reichfeldmarshall Georg von Hessen-Darmstadt (Príncep Jordi) desembarcaren a Barcelona, el complot fou descobert i el virrei de Catalunya borbònic Velasco el desterrà de Barcelona.
Anà a Vic, i al 1705 s'uní a les forces que participaren en l'aixecament militar austriacista. Quan l'Arxiduc d'Àustria Carles III desembarcà a Barcelona, fou un dels nobles de l'aristocràcia catalana que li reté homenatge. Al 1706 fou nomenat de nou protector del Braç Militar de Catalunya i Governador del Castell de Montjuïc. Ascendit al grau de Coronel, estigué al front del Regiment nº5 "Ciutat de Barcelona".
Combaté fins al juliol de 1713 quan, ja greument malalt, hagué de presentar la renúncia i fou rellevat pel General de Batalla Francesc d'Asprer i Talric.
Nomenà hereu a Josep de Copons
Els borbònics decretaren la confiscació de tots els seus béns, però no en trobaren a nom seu.
. Miquel de Cordelles i Ramanyer
Corts 1701, 1705, Coronel de Cavalleria, Governador de Montjuïc i Protector del Braç Militar.Regent de la real Cancelleria. Diputat militar per la Vegueria de Lleida.
Nomenà hereu a Josep de Copons
CASTELL DE MURA:
Avui dia només se'n conserven unes restes de parets cobertes d'herbes i matolls. Apareixen al km 19,3 de la carretera Terrassa-Talamanca-Navarcles. La primera menció del castell data de l'any 1023. Des d'aquesta època, el castell de Mura fou posseït per molts llinatges i és complicat de seguir l'entrellat dels seus senyors i castlans. El primer senyor conegut és Guitard de Mura. Al s. XIII passa a ser propietat de la família Guàrdia, que van engrandir i reedificar la fortalesa. Posteriorment, passà als Ponç i Armengou de Banyeres, i a mitjan s. XIII passa a ser propietat de la corona, i el rei En Jaume en feu donació a Guillem de Santa Fe. Més tard, en ple s. XIV, la corona el ven a Hug de Montcada, però a la mort d'aquest el rei Pere III el Cerimoniós revoca l'antiga donació i el passa a Pere de Planella, camarlenc reial. Al començament del s. XV, Martí I l'Humà adquireix de nou el castell per vendre'l a Ramon Sescomes. Aquesta família el regenta i el passa per successió a la família Cordelles. L'arxiduc Carles III d'Àustria, volent premiar els serveis de Felicià de Cordelles en la guerra contra els francesos, li atorgà el títol de Marquès de Mura (1707). S'acaba en aquesta centúria l'època feudal i el castell de Mura queda abandonat i es va enderrocant, ja que aquest castell tenia poca importància com a edificació. Devia ser com una torre de guaita, més per a escamots de soldats que guardaven l'indret que per a habitatge sovintejat dels senyors.
No obstant això, el títol de Marquès de Mura no es perdé, ja que des del 1930 aquesta titulació nobiliària fou revalidada per un descendent dels Cordelles, en Ramon Dalmases, la família del qual encara n'ostenta la designació.
Tenien propietats a Cerdanyola. Hi ha un edifici senyorial amb una torre que porta el seu nom (la masia de Cordelles) que va passar juntament amb el patrimoni dels Copons Cordelles de Malmercat a la família Bielsa i que i va fer les últimes reformes. A Cerdanyola hi ha el Passeig de Cordelles, un barri anomenat de Cordelles, Un Parc ...
(Coneguda amb aquest nom al menys des del s. XVII i antigament anomenada també "torre de Cordelles". El nom ve d'una important família de la noblesa que n'era la propietària. Al s. XIX, la família Bielsa (descendents dels Cordelles), hi va afegir el porticat a les quatre façanes que li dóna l'actual aspecte tan característic. A final de la dècada de 1920 va començar a urbanitzar-se el seu entorn, segons el projecte de Nicolau M. Rubió i Tudurí, que la va dissenyar seguint la filosofia de les "ciutat-jardí" noucentistes. El barri, pensat per a estiuejants, rep també el nom de la masia.)
Desperta Ferro!
"Home" es la forma normal de "hombre" tanto en gallego como en asturleonés, lenguas habladas hasta hoy en territorios de la antigua corona de Castilla. No cuela.
Como de costumbre, Marc Pons quita y pone datos para traer el agua a su molino, práctica irregular e inadmisible en la investigación histórica. Pese a lo que afirma en el artículo, la presencia de los Cordell está documentada en Inglaterra mucho antes (1213), y es apellido de probado origen normando:
https://www.houseofnames.com/cordell-family-crest
No, perdó, seria si de cas el pare o avi de Ferrer de Blanes, però no canvia res. Colom es va formar amb el seu legat.
La guerra de las "Comunidades" a Mallorca? ui ui uiii...
Ferrer de Blanes ensenya a Colom? ui ui uiii..
Uff, Edmund, se'n poden treure moltes coses interessantíssimes d'això dels Ferrer que has deixat.
Entre las casas aragonesas del apellido Ferrer figuran las de las villas de Alcañiz (Teruel), de Caspe (Zaragoza) y de Monzón (Huesca). Las tres dimanaron de la casa catalana del mismo apellido de la villa de Falset (Tarragona).
En Aragón también tuvo casas solares en Hoz de Jaca, su dueño Johan de Ferrer; en Piedrafita de Jaca, sus dueños Pedro Ferrer, Pedro Ferrer, Jurado, y Martín Ferrer, clérigo; en Sandiniés, sus dueños Beltrán Ferrer y Sancho Ferrer, Rector; en Cenarbe, sus dueños Gorge Ferrer, Pero Ferrer y Domingo Ferrer, Jurado; en Aquilué, su dueño Remón Ferrer; en Berbegal, sus dueños Anthon Ferrer, Gil Ferrer y Johan Ferrer; en Barbastro, su dueño Bertolome Ferrer; en Morillo de San Pietro, su dueño Marquo Ferrer; en El Grado, sus dueños Antoni Ferrer y Mossén Johan Ferrer; en Tamarite de Litera, sus dueños Antoni Ferrer, Antoni Ferrer, Antoni Ferrer, Johan del Ferrer, Johan Ferrer, Notario, y Matheu Ferre; en Milporquet, su dueño Parici Ferrer; en Bélver, su dueño Johan Ferrer; en Binaced, sus dueños Johan Ferrer y Pere Ferrer; en Gil, su dueño Bertholome Ferrer; en Alcolea de Cinca, su dueño Belenguer Ferrer; en Villanueva de Sigena, su dueño Belenguer Ferrer; en Sena, su dueño Johan Ferrer; en Velilla de Cinca, su dueño Remón Ferrer; en Fraga, sus dueños Antoni Ferrer, Bernat Ferrer, Gaspar Ferrer, Grabiel Ferrer, Jaume Ferrer, Johan Ferrer y Miguel Ferrer; en Monzón, sus dueños Felip Ferrer, Gaspar Ferrer, Jaume Ferrer y Joan Ferrer; en La Puebla de Castro, sus dueños Antoni Ferrer y Bringuer Ferrer; en Perarrúa, su dueño Monserrat Ferrer, Jurado; en Navarri, su dueño Jayme Ferrer; en Castejón de Sos, su dueño Mingo Ferrer; en Padarniu, del valle de Lierp, su dueño Pascual Ferrer; en Calvera, su dueño Ramón Ferrer; en Laguarres, sus dueños Johan Ferrer y Johan Ferrer; en La Puebla de Fantova, su dueño Ramón Ferrer; en Bafalúy, su dueño Savastián de los Ferrer; en Luzás, su dueño Johan Ferre, Bayle; en Benabarre, sus dueños Berenguer Ferrer, Ramón Ferrer y Mastre Bernat Ferrer; en Terraza, su dueño Joan Ferrer, Bayle; en Viacamp y Litera, su dueño Miguel Ferrer; en Arén, su dueño Pere Ferrer; en Torres del Obispo, su dueño Anthoni Ferrer; en Aguinaliu, su dueño Cebrián Ferrer; en Estopiñán del Castillo, su dueño Johan Ferrer; en Camporrells, su dueño Ramón Ferrer; en Nachá, su dueño Johan Ferrer, Jurado; en Baells, sus dueños Johan Ferrer, Jurado, y la viuda de Nadal Ferrer; en Calasanz, su dueño Bertholomeu Ferrer; en Fonz, sus dueños Antoni Ferrer, Bertolomeu Ferrer y Julián Ferrer; en Banastás, su dueño Vicent Ferrer; en Arascués, su dueño Rodrigo Ferrer; en Chibluco, sus dueños Johan Ferrer y Pero Ferrer; en Igriés, su dueño Pero Ferrer; en Bandaliés, su dueño Pascual Ferrer; en Ayera, su dueño Domingo Ferrer; en Laluenga, su dueño Bertholomeu Ferrer; en Castejón de Monegros, sus dueños Anthon Ferrer, Bernat de Ferrer, Pedro Ferrer y Pedro Ferrer; en Huesca, sus dueños Micer Johan Ferrer Alagón, Mossén Anthon Ferrer y Pedro Ferrer; en Sariñena, sus dueños Bertholomeu Ferrer, Martín Ferrer y Micer Ferrer; en Peralta de la Sal (todo en Huesca), su dueño Pere Ferrer; en Calaceite, su dueño Guillen Ferrer; en Samper de Calanda, su dueño Johan Ferrer; en Híjar, sus dueños Anthon Ferrer, Domingo Ferrer, Miguel Ferrer y Pedro Ferrer; en Albalate del Arzobispo, sus dueños Johan Ferrer y Miguel Ferrer; en Alloza, su dueño Joan Ferrer; en Alcorisa, sus dueños Domingo García Ferrer y Mossén Jayme Ferrer, Vicario; en Monroyo, sus dueños Joan Ferrer, Nicolau Ferrer, Vertholomeo Ferrer y Vicent Ferrer; en Beceite, su dueño Jayme Ferrer; en Valderrobres, su dueño Guillen Ferrer; en Ráfales, sus dueños Domingo Ferrer, Joan Ferrer, Joan Ferrer, Pere Ferrer, Rafael Ferrer y Vicent Ferrer; en Torrecilla de Alcañiz, sus dueños Anthon Ferrer y Blas Ferrer; en Alcañiz, sus dueños Anthon Ferrer, Jayme Ferrer, Jayme Ferrer, Joan Ferrer, Leonart Ferrer, Rafael Ferrer y la viuda de Miguel Ferrer; en Galve, su dueño Johan Ferrer; en Miravete, su dueño Anthon Ferrer; en El Castellar, sus dueños Anthon Ferrer y Bertholomeu Ferrer; en Corbalán, su dueño Domingo Ferrer; en Cuevas Labradas, su dueño Joan Ferrer; en Fuenferrada, sus dueños Domingo Ferrer, Joan Ferrer, Joan Ferrer, Joan Ferrer y Ximeno Ferrer; en Blesa, su dueño Domingo Ferrer; en Tronchón, su dueño Pedro Ferrer; en Mirambel, su dueño Thomas Ferrer; en Manzanera, sus dueños Jayme Ferrer, Martín Ferrer y Miguel Ferrer; en Tramacastiel, sus dueños Johan Ferrer y Martín Ferrer; en Allueva, su dueño Mossén Martín Ferrer, Rector; en Cutanda (todo en Teruel), su dueño Anthon Ferrer; en San Mateo de Gállego, sus dueños Pedro Ferrer, Martín Ferrer, Miguel Ferrer y Miguel Ferrer; en Nonaspe, sus dueños Bartholome Ferrer, Johan Ferrer, Pere Ferrer y la viuda de Bernat Ferrer; en Fabara, su dueño Lorenz Ferrer; en Caspe, sus dueños Anthon Ferrer, Bartholome Ferrer, Bartholome Ferrer, Belenguer Ferrer, Belenguer Ferrer, Johan Ferrer y Lorent Ferrer; en Villanueva del Huerva, su dueño Pedro Ferrer; en Zaragoza, sus dueños Anthon Ferrer, Johan Ferrer, Micer Galcaran Ferrer, Pedro Ferrer, Pedro Ferrer y Ramón Ferrer; en Herrera de los Navarros, sus dueños Anthon Ferrer y Gil Ferrer; en Calatayud, su dueño Domingo Ferrer; en El Frasno, sus dueños Johan Ferrer, Pascual Ferrer y Pere Ferrer; en Inogés, su dueño Miguel Ferrer; en Ainzón, su dueño Pedro Ferrer; en Navardún, su dueño Pedro Ferrer; en Artieda, su dueño Sancho Ferrer; en Luesia, su dueño Anthon Ferrer; en Sos del Rey Católico, su dueño Pero Ferrer; en Sádaba, su dueño Ximeno Ferrer; en Ejea de los Caballeros, sus dueños Leonart Ferrer y Miguel Ferrer; en Ruesta, su dueño García Ferrer, y en Salvatierra de Escá (todo en Zaragoza), sus dueños Pedro Ferrer y Ximen Ferrer, documentadas en la Fogueración aragonesa de 1495, y en Hoz, Panticosa, Piedrafita y Sandiniés, del valle de Tena (Huesca).
En Navarra tuvo casas solares en la villa de Cabanillas, su dueño Miguel Ferrer; en la ciudad de Cascante, su dueño Rodrigo, hijo de Martín Ferrer, y en la villa de Ablitas, todo de la Merindad de Tudela, su dueño Sancho Ferrer, documentadas en la Fogueración navarra de 1350.
En Vizcaya tuvo casa solar en la villa de Lequeitio, su dueño Juan Ferrer, documentada en la Fogueración vizcaína de 1511.
Respecte al mot "home" colombià, volia destacar que es tan antic i que el tenen tan antropològicament petrificat, que també l'escriuen sense la "h": OME.
Variats exemples:
https://jergozo.com/significado/ome
En Cataluña tuvo casas solariegas en Granollers, en Samalús, en Villafranca del Panedés, en Sallent, en Cardona; en Girona, en San Daniel, en Mediñá, Madremaña, en Bordils, en Sant Andreu del Terri,; en Montjuich, en San Dalmay; en Ager, en Tremp, en Abella d'Adons, en Barruera, en Espluga-Calva; en Lleida,; en Villanueva de la Barca, en Alcoletge, en Borjas Blancas,; en Granadella, etc....
Otra tuvo casa solariega en la villa de Palamós (Girona), y de ella dimanó una rama que pasó a residir a València.
En la villa de Falset (Tarragona), también hubo casa solariega muy principal del apellido que estudiamos, y de ella procedieron las casas de Ferrer aragonesas de Alcañiz y de Caspe, en Aragón.
Otras dos casas hubo en Barcelona, y los individuos de una de ellas fueron Conselleres de dicha ciudad en 1291. Otros fueron Caballeros del Hábito de San Juan en el Gran Priorato de Cataluña, figurando entre éstos los siguientes: Aloy Ferrer, que vivía en 1401; Juan Ferrer, que vivió en 1501 y fue Comisario de Ayguaviva en 1512 y de Termens en 1523; Francisco Ferrer, Comisario de Villafranca en 1521-1523, de Barcelona en 1532-1535, de Torres de Segre en 1532-1540, de Masden en 1540 y de Mallorca en 1539-1548; Andrés Ferrer, que vivía en 1538; Gaspar Ferrer, Comisario de Susteris en 1542-1549 y Gran Prior en 1553-1562, y Miguel Ferrer, Comisario de Mallorca en 1535 y Gran Prior en 1537-1550. Fue sepultado el 11 de Agosto de 1559.
Otra en la aldea de Plegamans, del municipio de Palousolitar y provincia de Barcelona. Se apellidó esta familia Ferrer de Plegamans y enlazó con la de Palavicino por el matrimonio de Lorenzo Palavicino con Vicenta Vallés y Ferrer de Plegamans.
Otra familia catalana se apellidó Ferrer de Foncuberta, en el antiguo corregimiento de Girona.
De la casa solar de la ciudad de Barcelona fue: Mateo Ferrer Puigcol, Caballero del Hábito de San Juan en el Gran Priorato de Cataluña en 1538.
De la otra casa de Ferrer, de Barcelona, se derivaron las radicadas en Ucaña, del Obispado de Girona, y la de Ranfell, de la provincia de Tarragona.
De esa línea de Ucaña procedió Ignacio Ferrer, que hizo los estudios de Matemáticas en el Colegio de Cordellas, de Barcelona, y fue agraciado por el Rey con el empleo de Subteniente del Regimiento de Infantería de Voluntarios Extranjeros, con el que fue destinado a Argel. Desembarcó en aquella playa, en la que fue herido, pero pudo reembarcar. Pocos años después se agregó a los batallones del Real Cuerpo de Marina, donde prestó grandes servicios. Falleció en la isla de Cuba de Capitán de Fragata de la Real Armada.
También descendió de la misma línea Pedro Ferrer, Receptor de la Real Audiencia de Santa Fe (Colombia), hermano de Juan Ferrer, que nació en 1643. Pedro Ferrer contrajo matrimonio con María de las Cuevas (hija de Antonio de las Cuevas, Ayudante de Sargento Mayor de dicha ciudad de Santa Fe, y de María de Rojas).
Asimismo era originario de Ucaña otro Pedro Ferrer, que murió siendo Tesorero Oficial Real de Antioquia y Zaragoza (Colombia). Fue padre de Pedro Ferrer, Receptor de la Real Chancillería del Nuevo Reino de Granada y esposo de María de Rojas (hija del ya citado Antonio de las Cuevas y de su segunda mujer, María de Rojas).
De Ucaña fue igualmente Miguel Bernardo Ferrer, Regidor de la ciudad de Santo Domingo, que contrajo matrimonio con María de la Columna Leos de Chala, y tuvo por hijo a Pedro Ferrer Leos de Chala, marido de María Trinidad de Landa, y ambos padres de María Dolores Ferrer y Landa, esposa de Andrés Duany y Valiente, natural de Santiago de Cuba y Conde de Duany.
Los Ferrer radicados en la isla de Mallorca desde su conquista, son descendientes de un caballero llamado Pedro Ferrer, natural de Barcelona, y de otros dos llamados Pelayo y Sancho Ferrer, que se cree eran de Aragón. Los tres fueron los primeros del apellido Ferrer que pasaron a la conquista de Mallorca y quedaron heredados y establecidos en esta isla, en la que dejaron sucesores que continuaron su apellido.
Al citado Pedro Ferrer se le premió concediéndole el raal Xualip, de tres jugadas, en el término de Inca, y los raales Alivinxiri, de dos jugadas, Amet Almohaden, también de dos jugadas, y Alaazel, de igual extensión, los tres en el término de los montes. A Pelayo Ferrer le asignaron en Montueri una parte de la alquería Pozuats, de dos jugadas; la alquería completa de Benibunel, también de dos jugadas; el raal de Ataliex, de tres jugadas, y la Alquería de Benimoragia.
A Sancho Ferrer le dieron treinta y nueve caballerías.
Después de la fecha del reparto, otros documentos citan a Berengario Ferrer, donatario en 1230 de Bernardo de Santa Eugenia, de la alquería Culber, hoy Cuba, y a Ramón Ferrer, que en 1233 era poseedor de una de las mejores casas que tocaron al Rey dentro de La Almudayna.
Guillermo Ferrer era en 1269 Notario y Secretario del Rey, y como tal, autorizó el libro del repartimiento que se archivó en la Casa del Temple.
En 1285 prestaron obediencia al Rey, como Diputado por la ciudad de Palma; Ramón Ferrer, en nombre de la villa de Castellix; Berengario Ferrer, como representante de la población de Guiñent, y Bernardino Ferrer, como Diputado por las localidades de Alcudia, Calviá y Santa María.
Guillermo y Jaime Ferrer, merecieron igual distinción en 1343, el primero por parte de la ciudad de Palma y el segundo por la villa de Lluchmayor, con objeto de jurar obediencia y homenaje al Rey.
Dicho Jaime Ferrer fue muy perito en náutica, y siendo muy joven emprendió un viaje para explorar las costas de Guinea, esto es, veintinueve años antes que saliese de Dieppe con el mismo objeto otra expedición. Sus conocimientos de la navegación le llevaron en 1396 al cargo de Director de la Academia Real de Pilotaje, fundada ese mismo año. Bajo las enseñanzas y teorías que legó Jaime Ferrer, se dice que se formó Cristobal Colón.
Pedro Ferrer fue Jurado en 1245; otro Pedro Ferrer en 1291; Matías Ferrer en 1444, y Rafael Ferrer, Doctor en ambos Derechos, en 1475, por el estamento de ciudadanos.
Los Ferrer de Baleares se dividieron en varias familias, que moraron: una en Alcudia, mereciendo ésta que el Emperador Carlos V le remunerase los servicios prestados en la época de los Comuneros, condecorándola en 14 de Octubre de 1525 con el privilegio de nobleza y exención de derechos.
Otra en Binisalem, a la que perteneció modernamente Antonio Ferrer y Quintana, Capitán retirado de Milicias Provinciales, Diputado a Cortes en la legislatura de 1826 y Diputado de Mallorca en 1840.
Otra en Sineu, a la que perteneció Juan Francisco Ferrer, uno de los mejores tácticos de su tiempo, que tomó parte en la Guerra de Sucesión. En 1714 el Rey le mandó publicar la obra que sirvió muchos años para estudio de la milicia nacional. Murió a mediados del siglo XVIII siendo Coronel.
Otra casa solar radicó en Ibiza, documentada en el siglo XIII.
Los Ferrer del Reino de València comienzan a florecer en la época de su reconquista por el Rey, provinietes de las campañas en la Catalunya Sur y Baleares. Se destaca en las antiguas crónicas la figura de Jaime Ferrer, Señor de Soto, en el partido judicial de Segorbe, y Gobernador de la ciudad y Reino de València. Consta además que en 1272 era Señor de Soto.
En el reinado de Alfonso el Magnánimo ya figuraban esos Ferrer entre los caballeros más principales de València y Xàtiva, y fueron muy favorecidos del citado Monarca, al que sirvieron en la conquista de Nápoles y en el socorro que envió al Papa, Alfons de Borja, Calixto III, originario también de Xàtiva. En este ejército fueron capitanes Bartolomé y Francisco Ferrer. Así consta en la lápida que el Pontífice mandó colocar en la portada de San Juan de Letrán.
También se distinguió en la conquista de Nápoles Jaime Ferrer, que procedía de Xàtiva y que fue nombrado por el Rey del Consejo de Estado y Guerra, señalándole una renta de sesenta ducados anuales. Poseyó la tenencia del castillo de Segorbe y fue más tarde Embajador de Don Alonso V en las Cortes de la península.
Pasaron a Inglaterra, Estados Unidos, Argentina, Colombia, Cuba, Chile, Ecuador, Bolivia, Filipinas, Guatemala, Honduras, México, Nicaragua, Panamá, Perú, Puerto Rico, República Dominicana, El Salvador, Uruguay y Venezuela.
Jacinto Ferrer de Busquets y de Saporta, Caballero, Señor de Rourell, fue habilitado por el Brazo Militar en las Cortes del Principado de Cataluña, en 1640. Era hijo de José Ferrer de Busquets y de Luna, Señor de Rourell.
Gaspar de Ferrer y de Avinyó, Caballero, Señor de la Mora, Veguer de Tárrega (Lleida), fue habilitado por el Brazo Militar en las Cortes del Principado de Cataluña, en 1599. Era hijo de Galcerán de Ferrer, Señor de la Mora, Doncel de Tárrega, asistente a las Cortes de Monzón de 1585; nieto paterno de Gaspar de Ferrer, Señor de la Mora, Caballero de Santiago, y biznieto paterno de Gaspar de Ferrer, de Tárrega, Señor de la Mora, elevado a la dignidad de Caballero el 1 de Julio de 1528, que asistió a las Cortes de Monzón de 1528, este último descendiente de Guillermo de Ferrer, Señor de Mora, Doncel de Tárrega, que asistió a las Cortes de Barcelona en 1416. Galcerán de Ferrer, hijo del anterior, Caballero, Señor de la Mora, fue habilitado por el Brazo Militar en las Cortes del Principado de Cataluña, en 1626 y 1640.
Gerónimo de Ferrer y de Eroles, natural de Tarragona, Caballero, Doctor en Derecho, fue habilitado por el Brazo Militar en las Cortes del Principado de Cataluña, en 1626. Era hijo de Galcerán de Ferrer, Doncel de Tarragona, y nieto paterno de Galcerán de Ferrer, Doncel de Tarragona, asistente a las Cortes de Monzón de 1563.
Francisco Celso de Ferrer y de Peguera, natural de Barcelona, Caballero, Doctor en Derecho, fue habilitado por el Brazo Militar en las Cortes del Principado de Cataluña, en 1599. Fue elevado a la dignidad de Ciudadano Honrado de Barcelona matriculado el 1 de Mayo de 1583. Era hijo de Francisco Serafín Simón de Ferrer, Ciudadano Honrado de Barcelona matriculado el 1 de Mayo de 1566, elevado a la dignidad de Caballero el 1 de Junio de 1586; nieto paterno de Francisco de Ferrer, Gran Bailío del Reino de Mallorca de la Orden de San Juan, y biznieto paterno de Francisco Ferrer, mercader de Barcelona, Racional de la ciudad, elevado a la dignidad de Ciudadano Honrado de Barcelona el 31 de Agosto de 1510.
Juan Francisco de Ferrer y de Jordá, hijo del anterior, Caballero, Doctor en Derecho, fue habilitado por el Brazo Militar en las Cortes del Principado de Cataluña, en 1626 y 1640.
José de Ferrer y de Peguera, Caballero, Doctor en Derecho, Oidor de la Real Audiencia del Principado de Cataluña, fue habilitado por el Brazo Militar en las Cortes del Principado de Cataluña, en 1626. Era hijo de Francisco Serafín Simón de Ferrer, citado anteriormente.
Rafael de Ferrer y de Badía, natural de Barcelona, Caballero, fue habilitado por el Brazo Militar en las Cortes del Principado de Cataluña, en 1599. Era hijo de Miguel de Ferrer y de Puiçol, Doctor en Derecho, Oidor de la Real Audiencia del Principado de Cataluña, elevado a la dignidad de Caballero el 17 de Julio de 1568; nieto paterno de Miguel Ferrer, Doctor en Derecho, Oidor de la Real Audiencia del Principado de Cataluña, elevado a la dignidad de Ciudadano Honrado de Barcelona matriculado el 1 de Mayo de 1511, y biznieto paterno de Francisco Ferrer, mercader de Barcelona, Racional de la ciudad, elevado a la dignidad de Ciudadano Honrado de Barcelona el 31 de Agosto de 1510.
Rafael de Ferrer y de Ferrer, hijo del anterior, Caballero, fue habilitado por el Brazo Militar en las Cortes del Principado de Cataluña, en 1626 y 1640.
Miguel de Ferrer y de Puiggener, natural de Barcelona, Caballero, Doctor en Derecho, Conceller en Cap de Barcelona, fue habilitado por el Brazo Militar en las Cortes del Principado de Cataluña, en 1599. Fue elevado a la dignidad de Caballero el 22 de Febrero de 1581. Era hijo de Francisco Ferrer y Despuig, Doctor en Derecho, elevado a la dignidad de Ciudadano Honrado de Barcelona matriculado el 1 de Mayo de 1599; nieto paterno de Juan Angel Ferrer, mercader de Barcelona, y biznieto paterno de Francisco Ferrer, mercader de Barcelona, Racional de la ciudad, elevado a la dignidad de Ciudadano Honrado de Barcelona el 31 de Agosto de 1510.
Miguel de Ferrer y Altarriba, hijo del anterior, Caballero, fue habilitado por el Brazo Militar en las Cortes del Principado de Cataluña, en 1626, y su hijo Miguel Francisco de Ferrer y de Saurí, Caballero, en 1626 y 1640.
Manuel de Ferrer y de Sitges, natural de Barcelona, Noble, asistió a las Cortes del Principado de Cataluña, en 1701 y 1705. Fue habilitado por el Brazo Militar en las Cortes del Principado de Cataluña, en 1713. Era hijo de José de Ferrer y de Vinyals, vecino de Barcelona, Doctor en Derecho, Oidor de la Real Audiencia del Principado de Cataluña, elevado a la dignidad de Noble del Principado de Cataluña el 8 de Abril de 1672, y nieto paterno de José Ferrer, natural de Barcelona, Doctor en Derecho, Oidor de Cuentas de la Generalidad de Cataluña por el Brazo Real y Fiscal de la Diputación de la Generalidad del Principado.
Jaime de Ferrer y Roviralta, natural de Barcelona, Caballero, fue habilitado por el Brazo Militar en las Cortes del Principado de Cataluña, en 1599. Fue elevado a la dignidad de Caballero el 13 de Julio de 1599. Era hijo de Jaime Ferrer y de Boscá, mercader de Barcelona.
José de Ferrer y de Vigo, natural de Tremp (Lleida), Caballero, fue habilitado por el Brazo Militar en las Cortes del Principado de Cataluña, en 1701. Era hijo de Pedro de Ferrer, natural de Tremp, Doctor en Derecho, fue elevado a la dignidad de Caballero el 27 de Febrero de 1671.
José de Ferrer y de Folcrá, natural de San Juan de las Abadesas y oriundo de San Salvador de Viaña (ambas en Girona), Caballero, fue elevado a la dignidad de Caballero el 28 de Febrero de 1706. Asistió a las Cortes del Principado de Cataluña en 1705, y fue habilitado por el Brazo Militar en las Cortes del Principado de Cataluña, en 1713. Era hijo de Joaquín Ferrer y Gironella, de San Juan de las Abadesas, elevado a la dignidad de Ciudadano Honrado de Barcelona el 10 de Abril de 1664, y nieto paterno de Luis Ferrer, de San Salvador de Viaña, Señor de la Ferrería.
Antonio, Esteban y Pedro Mártir de Ferrer y de Olzina, hijos del anterior, fueron habilitados por el Brazo Militar en las Cortes del Principado de Cataluña, en 1713.
José de Ferrer y de Roca, Señor de Vasallos, Señor de los Castillos de Mediona y de Aiguadols, asistió a las Cortes del Principado de Cataluña en 1701 y 1705. Fue habilitado por el Brazo Militar en las Cortes del Principado de Cataluña, en 1713. Era hijo de José de Ferrer y Martí, Carlán de Mediona y de Aiguadols; nieto paterno de José de Ferrer y Noguera, Carlán de Mediona y de Aiguadols, y biznieto paterno de Juan de Ferrer, mercader de Sant Pere de Riudebitlles (Barcelona), Carlán de Mediona y de Aiguadols.
Gerónimo Ferrer de Llupiá y de Batlle, Noble, Barón de Sabassona, fue habilitado por el Brazo Militar en las Cortes del Principado de Cataluña, en 1701 y 1705. Era hijo de Gerónimo de Ferrer y de Llupiá, elevado a la dignidad de Noble el 12 de Septiembre de 1654; nieto paterno de Gerónimo Ferrer y Real, Ciudadano Honrado de Barcelona, y biznieto paterno de Miguel Ferrer y de Sampsó, Ciudadano Honrado de Girona.
Bernardo Ferrer y de Viladomar, Burgués Honrado de Perpiñán, Diputado por el Brazo Real de la Generalidad de Cataluña, Señor de Vives, fue habilitado por el Brazo Real en las Cortes del Principado de Cataluña, en 1640. Era hijo de Antonio Ferrer, elevado a la dignidad de Burgués Honrado de Perpiñán matriculado en 1613, y de Marquesa de Viladomar.
Fueron habilitados por el Brazo Real en las Cortes del Principado de Cataluña: Juan Francisco Ferrer, Ciudadano Honrado de Barcelona, en 1640; Pedro Ferrer, Síndico de Sanad, en 1640; José Ferrer, Síndico de Ceret, en 1640; Jaime Ferrer, vecino de Pierola y Collbató, en 1640; Antonio Ferrer, vecino de Sant Pere de Riudebitlles, en 1640; Juan Ferrer, Síndico de Verges, en 1701 y 1705; Félix Ferrer, Síndico de Valls, Doctor en Derecho, en 1713, y Francisco Ferrer y de Guanter, Síndico de San Juan de las Abadesas (Girona), en 1713.
Fueron habilitados por el Brazo Eclesiástico en las Cortes del Principado de Cataluña: Ramón Ferrer, canónigo de Urgel, Ecónomo del Cabildo Capitular, en 1414; Salvador Ferrer, monje del Monasterio de Sant Pere de Galligans y Procurador del Abad de Sant Pere de Galligans, en 1440; Bernardo Ferrer, Monje del Monasterio de Sant Pau del Campo, Procurador de Asbert, Abad de Sant Miguel de Fluviá, en 1454; Juan Ferrer, canónigo de Tarragona, en 1473-1479; Francisco Ferrer, Ciudadano de Girona, Diputado Real, en 1608; Joaquín de Ferrer, natural de Barcelona, Caballero, Oidor Militar, en 1626; Vicente Ferrer, Abad de Sant Pere de Galligans, en 1626; José Ferrer, Ciudadano de Barcelona, Oidor Real, en 1641; Bernardo Ferrer, Burgués de Perpiñán, Diputado Real, en 1650; Francisco Ferrer, canónigo de Lleida, Oidor Eclesiástico, en 1656; Francisco Ferrer, canónigo de Lleida, Oidor Eclesiástico, en 1671, y Francisco Ferrer, Prior de Sant Cugat del Vallés (Barcelona), Oidor Eclesiástico, en 1680.
Antonio Pedro de Ferrer y Girona, nacido en Barcelona en 1421, Abad de Santa María de Montserrat (1450-1471), Doctor en ambos Derechos, Consejero Real, Bibliotecario del Rey, Embajador del Rey de Aragón en las Cortes de los Reyes de Castilla, Portugal y Francia, Consejero Aúlico del Rey Renato I de Anjou durante su gobierno intruso, Canciller del Principado de Cataluña (1468-1471), Diputado del Brazo Eclesiástico de la Generalidad de Cataluña (1458-1461), fue habilitado por el Brazo Eclesiástico en las Cortes del Principado de Cataluña, en 1454, 1456 y 1460. Su Santidad el Papa Calixto III le designó Portaestandarte de la Iglesia Católica y Almirante de la Armada Pontificia en la campaña contra los turcos de 1456. Falleció en 1472. Era hijo de Pedro de Ferrer, Ciudadano y mercader de Barcelona, y de Angelina de Girona; nieto paterno de Guillermo Ferrer, Ciudadano y mercader de Barcelona, Cónsul de la Lonja de Mar, y biznieto paterno de Guillermo Ferrer, Ciudadano, mercader y Consejero Segundo de Barcelona, Diputado del Brazo Real de la Generalidad de Cataluña.
Bernardo de Ferrer y Girona, hermano del anterior, Síndico y Ciudadano Honrado de Barcelona, Conseller Segundo de Barcelona, Guardián de Monedas y Sub Veguer de Barcelona, asistió como Síndico del Brazo Real en las Cortes del Principado de Cataluña, en 1545.
Pedro Juan de Ferrer y Girona, hermano del anterior, Doncel de Barcelona, Administrador laico de la Abadía de Santa María de Montserrat (1463-1471), elevado a la dignidad de Caballero de la Espuela Dorada por el Rey Don Alfonso el magnánimo y habilitado como tal a las Cortes de Barcelona de 1431, casado con Juana Destorrent y de Casasagia, de quien hubo al famoso Pedro Juan de Ferrer y Destorrent, Doncel de Barcelona, Señor de Mataró, Vilassar, Argentona, Cabrera, Premiá y Sant Vicens, Carlán de Borriac y de la Torre de Cogull, Gobernador de los Condados de Rosellón y de Cerdaña, Gobernador Militar del Ampurdán, del Penedés y del Llobregat, Diputado del Brazo Militar de la Generalidad de Cataluña (1465), que lideró la entrada de las tropes de Juan II el 17 de Octubre de 1472 en la entrada de este monarca en Barcelona tras la rendición de las tropas de la Diputación y del Rey Don Renat d'Anjou, soberano del Principado de Cataluña por decisión del pueblo, y que casó con Constanza DesBosch de Sant Vicens y de Pau, Señora de Mataró, de Vilassar, de Argentona, de Cabrera, de Premiá y de Sant Vicens, Carlana de Borriac y de la Torre de Cogull.
Fueron elevados a Caballeros de la Espuela Dorada del Principado de Cataluña y asistieron como tal a las Cortes: Juan de Ferrer y de Vilafranca, Ciudadano Honrado de Barcelona, Doctor en Derecho, en Barcelona, en 1438; Juan de Ferrer, Doncel de Tárrega, Señor de Mora, Veguer de Tárrega en 1408 y 1422 y de Urgel en 1452, en Perpiñán (hijo de Guillermo de Ferrer, Señor de la Mora y Veguer de Montblanch), en 1449; Juan Ramón de Ferrer, Doncel de Barcelona, Doctor en Derecho, Oidor de Cuentas del Brazo Militar en 1509, en Perpiñán y Barcelona, en 1473-1479; y Mateo de Ferrer, Doncel de Tárrega, Veguer de Tárrega en 1513, en Barcelona (hijo de Luis de Ferrer, Señor de la Mora y Veguer de Tárrega), en 1519.
Miguel de Ferrer y de Marimón, natural de Barcelona, Caballero de la Orden de San Juan, Procurador de Ramón Marquet, Comendador de Vallfogona (1522-1523), Bailio de Mallorca (1535), Gran Prior de Cataluña de la Orden de San Juan (1537-1551), Diputado del Brazo Eclesiástico de la Generalidad de Cataluña en 1551, fue habilitado por el Brazo Eclesiástico en las Cortes del Principado de Cataluña, en 1528, 1537, 1542 y 1547. Falleció en 1552. Era hijo de Galcerán de Ferrer y de Gualbes, Doncel de Barcelona, Batlle General del Principado de Cataluña y Oidor de Cuentas del Brazo Militar de la Generalidad de Cataluña, investido Caballero de la Espuela Dorada por el Rey Don Fernando II de Aragón y habilitado como tal en las Cortes de Barcelona de 1493, y de Leonor de Marimón; nieto paterno de Antich de Ferrer y de Cabanyelles, Doncel de Barcelona, investido Caballero de la Espuela Dorada por el Rey Don Alfonso V de Aragón y habilitado como tal en las Cortes de Barcelona de 1454, y de Aldonza de Gualbes, y biznieto paterno de Simón de Ferre, Doncel de Barcelona, y de Angelina de Cabanyelles.
Galcerán de Ferrán y de Marimón, hermano del anterior, Doncel de Barcelona, fue elevado a Caballero de la Espuela Dorada del Principado de Cataluña por el Emperador Carlos V y asistió como tal a las Cortes de Barcelona de 1519. Casó con Isabel de Colom, de la misma família que el Descubridor.
Gaspar de Ferrer y de Marimón, natural de Barcelona, Caballero de San Juan, Procurador de su hermano, Miguel de Ferrer, Comendador de Barbens (1541) y de Susterris (1542-1549), Cofrade de Sant Jordi de Lleida (1560) Gran Prior de Cataluña de la Orden de San Juan (1552-1562), fue habilitado por el Brazo Eclesiástico en las Cortes del Principado de Cataluña, en 1537 y 1553. Falleció en 1562.
Juan Ferrer y de Busquets, natural de Montblanch (Tarragona), canónigo de Tarragona, fue habilitado por el Brazo Eclesiástico en las Cortes del Principado de Cataluña, en 1473 y 1479. Era hijo de Antonio Ferrer y de Plegamans, Burgués Honrado y Síndico de Montblanch, Señor de Rourell, investido Caballero de la Espuela Dorada por el Rey Don Juan II en el solio de las Cortes de Lleida de 1460, y de Margarita de Busquets, y nieto paterno de Bernardo Ferrer, Burgués Honrado y Síndico de Cortes de Montblanch.
Miguel Ferrer de Busquets, natural de Montblanch, Doctor en Derecho, canónigo de Barcelona, fue habilitado por el Brazo Eclesiástico en las Cortes del Principado de Cataluña, en 1599. Era hijo de Miguel Ferrer de Busquets, Doncel de Montblanch, Señor de Rourell, y de Gerónima, su esposa, y nieto paterno de Antonio Ferrer y de Plegamans, Doncel de Montblanch, Señor de Rourell, que alcanzó el privilegio militar del Rey Don Fernando II de Aragón el 23 de Marzo de 1509, y de Margarita de Busquets.
Marco Antonio Ferrer, natural de Girona, ciudadano matriculado de Mano Mayor, obtuvo el privilegio de Ciudadano Honrado de Girona, en Madrid, el 8 de Noviembre de 1693.
José de Ferrer y de Gironella, natural de San Juan de las Abadesas (Girona), Capitán de la Coronela de Barcelona, obtuvo el privilegio de Caballero del Principado de Cataluña, en Barcelona, el 28 de Febrero de 1706.
Jaime Ferrer y Adroer, natural de Besalú (Girona), obtuvo el privilegio de Ciudadano Honrado de Barcelona, en Aranjuez, el 14 de Diciembre de 1779.
Francisco José Ferrer, natural de Barcelona y originario de San Juan de las Abadesas, obtuvo el privilegio de Caballero del Principado de Cataluña, en Madrid, el 11 de Noviembre de 1791.
Tadeo y Jaime Ferrer y de Rivas, naturales de Besalú, hermanos, el primero Capitán de Navío de la Real Armada y el segundo Abogado del Ilustre Colegio Madrid, Asesor de la Asamblea de la Orden de San Juan, obtuvieron los privilegios de Caballeros y Nobles del Principado de Cataluña, en Palacio Real, el 9 de Febrero de 1820, en cabeza de su padre Jaime de Ferrer y de Traber, originarios de San Salvador de Viaña (Girona).
Ignacio de Ferrer y Roig, natural de Girona y originario de Fontcuberta (Girona), Generoso y Doctor en Derecho, obtuvo el privilegio de Caballero del Principado de Cataluña, en San Lorenzo, el 7 de Diciembre de 1795.
Vicente Ferrer de Castells, natural de Barcelona, Oficial de Cuentas del Cuerpo de Artillería, obtuvo certificación de genealogía y armas, librada por Antonio de Rújula y Burel, Rey de Armas, en Madrid, el 15 de Diciembre de 1826.
Fueron Cofrades pertenecientes al Estamento militar o noble que desempeñaron los cargos de Mayordomo y Consejeros de la Cofradía de San Jaime de València y los que acudieron a las Juntas: Francisco Ferrer, Doncel, en 1489, y Luis Ferrer, en 1486, 1487 y 1492.
Micer Bonifaci Ferrer fue Jurado de la ciudad de València en 1388; Gomis Ferrer, Jurado, en 1445, y Leonart Ferrer, Jurado, en 1482.
Pedro de Ferrer, natural de Torroella de Fluviá (Girona), Caballero, fue habilitado por el Brazo Militar en las Cortes del Principado de Cataluña, en 1599. Era hijo de Jaime de Ferrer, Doncel de Torroella de Fluviá, asistente a las Cortes de Monzón de 1585, que alcanzó privilegio de confirmación de milicia el 13 de Noviembre de 1585, como descendiente de Jaime de Ferrer, Doncel de Fontcuberta (Girona), elevado a la dignidad de Generoso el 23 de Febrero de 1481 (confirmado dicho privilegio el 22 de Diciembre de 1486 y el 25 de Julio de 1503).
Pedro Ignacio de Ferrer y de Fortiá, hijo del anterior, Caballero, Señor de Fortiá, Caballero de Santiago, fue elevado a la dignidad de Caballero el 19 de Marzo de 1623. Fue habilitado por el Brazo Militar en las Cortes del Principado de Cataluña, en 1626.
Ignacio de Ferrer y de Pallarés, Caballero, Señor de Fortiá, y Cayetano de Ferrer y de Pallarés, hermanos, Caballero, fueron habilitados por el Brazo Militar en las Cortes del Principado de Cataluña, en 1701 y 1705. Eran hijos de Isidro de Ferrer de Fortiá, Señor de Fortiá, y nietos del anterior.
Antonio Juan Ferrer de Busquets y de Luna, Caballero, Doncel de Rourell (Tarragona), Veguer de Tarragona, fue habilitado por el Brazo Militar en las Cortes del Principado de Cataluña, en 1599. Era hijo de Antonio Jorge Ferrer de Busquets, Señor de Rourell; nieto paterno de Miguel Ferrer de Busquets, Doncel de Montblanch (Tarragona), Señor de Rourell, que asistió a las Cortes de Monzón de 1563, y biznieto paterno de Antonio de Ferrer y de Plegamans, Señor de Rourell, elevado a la dignidad de Caballero el 23 de Marzo de 1509.
Miguel de Ferrer de Busquets y de Luna, hermano del anterior, Caballero, Caballero de San Juan de Jerusalén, Gobernador del Vizcondado de Castellbó y Veguer de Manresa (Barcelona), fue habilitado por el Brazo Militar en las Cortes del Principado de Cataluña, en 1599.
Del blasonari castillà podem extreu la següent informació sobre els Ferrer. Ho posso en llengua castillana per evitar-me la traducció. Ja veureu que es tracta d'una informació extensa, detallada i pormenoritzada, el que evidència no només que l'origen és català, si no que a més a més els acadèmics castellans en són plenament coneixedors...val la pena llegir-ho d'adalt a abaix...
Pepsi, pel que fa a les tradicions marineres atlàntiques (sens dubte s'ha de tenir molt en comte la puntera i important dels víkings), més concretament en la castellana de la que aportaves proves documentals, vull destacar aquest paràgraf de l'article que comentem, que no és de l'INH, i que suposo que el Marc Pons tindrà documentat per asseverar que "Anglaterra, que des del segle XIII havia estat una colònia econòmica de les potències mediterrànies, es preparava per...", perquè, sense minusvalorar la tradició marinera cantàbrica que documentes, sembla que les potències mediterrànies (els seus capitans, grumets, etc) també estaven més que acostumades a navegar per l'Atlàntic.
Per tant, pel que fa a navegar per l'Atlàntic, podria dir que Castella i Catalunya estarien en condicions semblants, però el que decantaria la balança clarament per als catalans, en relació al projecte colombí, serien altres qüestions cabdals com la tradició cartogràfica i cosmogràfica, en aquest cas sí que podríem dir, inexistents a Castella.
Llegir en Marc Pons és sempre un plaer. Així mateix, aquest cop m'ha cridat l'atenció el fet que les dades que aporta. Respecte la família Cordell, s'ajusten a la reconstrucció cronològica que segueix el fil de la Nova Cronologia de Fomenko i Nosovskiy. I m'ha semblat pertinent compartir-ho, tot i l'escepticisme raonable que genera. En Pons ens situa uns Cordell de Tortosa a finals del XIV que apareixen (és una hipòtesi) a Edmonton el 1475. Però no hi ha un pont evident. La NC que reconstrueixo localitza un salt de 110 anys, artificial, en aquesta època. Aleshores, encaixa. En un altre sentit, crida l'atenció d'aquesta comunió anglo-catalana, al segle XVI, quan no és fins al XVIII que aquestes nacions s'alien. En aquest sentit, és al XVIII quan el que aquí es narra al XVI té veritable sentit. Aquest salt cronològic també el resol la NC, concretament el fil X-185. Però això no és tot. En Pons ens recorda el projecte anglo-rus, al XVI, relacionat amb el tsar Ivan. Doncs bé, la NC ens recorda que són poders germans, provinents de Bizanci, que es reorganitzen un cop cau Constantinoble. Val la pensa recordar que n'Ivan es refugià a Anglaterra. Així, l'encaix és rodó, tot i l'escepticisme neocronològic. Resumint, una altra forma d'explicar aquests fets és aplicant el fil X-185 de la Nova Cronologia, que es basa en proves irrefutables que demostren la dilatació artificial de la història humana (astronòmiques, estadístiques i genealògiques). Els catalans són un gran poder marítim, que es veu alterat per l'expansió otomana i la reconstrucció d'Europa, fins que es veu enmig d'una gran guerra del costat dels anglesos al segle XVIII, però perd. Els anglesos en surten forts i els catalans tot el contrari. Fins aleshores, lideren l'expansió a Amèrica, i els protagonistes són forçats a fugir, i a canviar d'identitat. El procés és massiu, i té lloc al XVIII. No al XVI.
Edmund, el nom del teu nick i personatge també ens dona una pista tal com apunta aquest article, per la ciutat d'Edmonton, que potser era focus destacat d'arribada i/o estada d'emigrants catalans.
Ahir a la nit em vaig topar de nou amb una altra paraula ben nostra a la parla de Colòmbia.
Es tracta del mot "home", que vaig sentir varies vegades mentre veia la pel·lícula "Loving Pablo" del tàndem Bardém-Cruz, on es narra la vida del narco Pablo Escobar, i utilitzada en la mateixa forma de vocatiu de familiaritat que gastem nosaltres.
Es tracta per tant d'una altra petjada dels de la Corona de Aragón en el lèxic dels narcos, i la resta de colombians.
https://jergozo.com/diccionario-colombiano/definir/home
Muajajajajaja ahora les váis a explicar vosotros a un inglés lo que es la navegación atlántica, ¿pero no tenéis sensación del ridículo? ¿No véis que toda Europa se ríe de vosotros? Los pueblos atlánticos llevan navegando el Atlántico milenios antes de que los catalanes saliéseis de Francia.
Ferrer:
Llinatge nobiliari català, d'origen occitano-aquità, i per tant, d'origen franc-got, és a dir, originari dels cavallers aquitans i septimans del segle V. Curiosament, el seu escut d'armes és camp d'or amb gules, que poden ser diverses en número, amplada i posició. De ben segur van participar a les campanyes militars de reconquesta franco-godes als pirineus d'Andorra amb Marc Almugàver, liderant les tropes Carolingies i cinc mill almogàvers al segle IX.
Segons el balsonari oficial, és sens dubte a Catalunya on s'afincaren els primers Cavallers Ferrer, fundadors de les diverses cases amb aquest cognom, ja que és a Catalunya on apareixen primerament documentats i amb molta més antiguitat que en cap altre lloc.
De Catalunya estand aquest cavallers passaren a Balears, Aragó, València i Murcia, creant noves cases els ramals de les quals donaren lloc a nombroses famílies de cognom Ferrer, famílies totes amb el mateix i primigeni origen, si bé el transcurs dels segles ens les presenta com si fossin totalment diferents. Uns acabarien alineant-se i sent els catalans absolutistes o castellans, a remolc del creixent despotisme dels monarques i nobles europeus encomanat als monarques hispànics, i els altres, els catalans, és a dir, aquells altres alineats amb els estats confederats sota la nació i corona catalana, que sotmetia el poder reial al poder del poble i els braços, són esborrats, arrabassats o eliminats, o bé, marxaran a altres nacions, com ara l'Anglesa o Holandesa, durant el segle XVI, i a partir del segle XVII a tota Amèrica.
Aragall:
Llinatge nobiliari català que té el seu origen al comptat d'Urgell. La pròpia paraula aragall és totalment catalana; es correspon amb el senyal, marca, camí o regueró que deixen els tolls d'aigua de pluja als terrenys inclinats, riberes sorrenques i pedregars. El seu escut heràldic llueix saure i gall de lluita d'or amb cresta i barba de gules. Al segle XI ja consten documentats al Vallès i a partir del segle XIV ostentaren càrrecs importants a Barcelona, Vic, Monsó, Cerdenya, Mallorca, etc, com a Sindics i Governadors. També eren grans comerciants i navegants i a partir del segle XVI es van traslladar principalment a Anglaterra i des d'allà a tota Amèrica. Els que quedaren a la península, ja sota dominació fonamentalista castillanopanyola canviaren els seu cognom, derivant a Aragallo, Argallo i Gargallo; i també a Maragall, Maragallo i Margallo....
Cabot:
Joan Cabot i el seu fill Sebastià Cabot (Caboto o Cabotte)
Els fan genovesos, però són comerciants, grans exploradors i cartògrafs catalans vinculats al comptat d'Empuries, que comprenia territoris del sud de França, com ara Cotlliure, vila on se'ls relaciona amb els Ianyes Pinçon i amb el propi Cristòfol Colom també a Pals, on els Cabot hi tenien residència fixa. De tots els cognoms atribuïts a aquests grans homes, Cabot, és l'únic que es correspon amb el nom d'un peix de roca típic del mediterrani català, talment conegut com cabot d'alga o cabot d'arena, dit Gobius geniporus, peix que alhora apareix als escuts heràldics de la família Cabot...Segons acadèmia i blasonari oficial castillanopanyol ja consten com a catalans des del segle XIII nombrosos Cabot, tots ells afincats als diversos territoris de la corona catalana...ni un a Castilla o Anglaterra fins bens entrat els segle XVI...increible!
El oro catalan dice el chaval,,,,, así es imposible,,,,,,
Efectivament Xavi, en Edmund Cooke, de ben segur que és descendet d'alguna d'aquelles families calatanes que emigraren a Anglaterra; molt probablement dels Coch tal com apuntes .....com si no havia de lluir una senyera mentre duia a terme els atacs als castellans per recuperar l'or català juntament amb pirates i corsaris anglesos?...el que pasa es que resulta del tot impossible fer-ne l'aigua clara....pensa que si la censura d'estat ha pogut fer desaparèixer el rastre i origen català de grans i il·lustres personatges històrics com ara papas, científics, pensadors i literats universals, descobridors i exploradors de grans i nous continents, filòsofs, artitistes i cosmògrafs universals, grans mestres templers, grans militars, grans nobles, grans juristes i grans mercaders...què no podrà fer amb l'origen d'un senzill i modest pirata antiapanyol que, segons reconeixen els propis anglesos, a sobre duia un senyera reial creuada per una espasa com a bandera d'identitat?...
Efectivament Xavi, Jordà i totes les seves derivacions, tan en nom com en cognom, òbviament provenen del nom del riu Jordà....i com molt bé apuntes, qui primer ho va fer servir va ser un croat noble català del casal de Barcelona, en Guillem II "Jordà” de Cerdanya (1079-1109), en batejar-se a les aigües d'aquest riu al conquerir Tripoli i fundar allà un nou comptat català....una més de tantes i tantes fites dutes a terme pels catalans i arrabassades o esborrades pels apanyols castellans...
Efectivament Guerau, els anglesos no són innocents...tenen la seva part de responsabilitat en el genocidi cultural, històric i nacional de Catalunya, però no hem d'oblidar que mentre a la Espanya Castillana als catalans els cremaven i prenien tot el patrimoni, a Anglaterra van poder sobreviure i no només això, si no com molt bé apuntes van liderar l'expansió colonial anglesa als EEUU...n´hi ha un fotimer d'exemples...i el definitiu es en Ferragut que va salvar la vida d'en George Washington i va participar a la guerra de la independència americana com a màxim responsable de la marina estatunidenca....sense ell, la historia hagués estat una altra....i recordar tot això, que és una veritat com un temple, òbviament molesta a aquells que et volen fer desapareixer com a poble....i sobretot molesta als fonamentalistes Castillans.
A vore, Jaume Coch potser era de remots orígens catalans en la línea d'aquest article. No ho afirmo, només m'he deixat portar pel meu caràcter més indo que europeu.
Home per favor, en el 900 els mediterranis ja feia un mil·lenni que havíem extingit a les balenes.
Els jordan/jordà eren catalans occitans que es van batejar al riu Jordà durant les creuades!!
Jaume Coch era català!!
O potser els Coch Edmund!!
Vamos que los catalanes, describieron América, todos los grandes conquistadores eran catalanes, y lideraron y comandaron la expansión de Inglaterra por todo el mundo, crearon Castilla, el siglo de oro, marco polo, el, gótico, la banca, el comercio, tartessos, Roma, los grandes escritores de la península, erasmo, Leonardo, santa Teresa, San Ignacio, San Francisco de asís, San bartolome de las casas, toda la, nobleza castellana, el lazarillo de tormes, la celestina, el cid, el gran capitán, Carlos era I de Cataluña, el románico, etc etc, etc,,,,,,, dios mío, dios mío,,,,, dios mio
Ahí falten els Coca Edmunt!!
La nissaga dels Cabot, els Aragall, els Ferrer, etc. es van establir a les colònies angleses i van liderar l'expansió d'anglaterra al nou món. Amb càrrecs importants.
En resumen, que gracias a los catalanes, los ingleses saben navegar y comerciar,,,,,, ahora a por la historia de la corona británica,,,,, por lo visto, hasta 1500,1600,,,,ningún inglés se atrevía a introducirse en el mar,,,,,,, y los vikingos, que llegaron hasta Sevilla,,,,,,, tampoco,,,, esto es un no parar,,,,, y los portugueses con colonias en África desde 1480,,,tampoco,,,,,,,en fin,,,,, allá ustedes, ahora me lo borrais
Els anglesos no han estat innocents, i saben que la navegació atlàntica és una evolució de la navegació històrica de les civilitzacions Mediterrànies. Això és pensament lògic i pràcmàtic anglès.
Com que tot es fals segons diuen aquest trolls, també es deuen creure que es falsa la derrota de la armada vencible i la propia batalla de dover liderada per vaixells britanics dels lancaster amb senyeres…. Per que és clar, els anglesos que hi van lluitar i l'artista holandes que va pintar el quadre s'ho van inventar tot…. Què en són de ingenus aquests trolls!…. Es tan divertit llegir el que escriuen!….Pobres analfabest històrics!
Aquesta emigració de navegants catalans cap a l'Anglaterra i les expedicions a la recerca d'una ruta que connectés Europa amb Rússia més enllà del Bàltic explicaria perquè al mapamundi d'En Domingos Teixeira trobem la senyera en terres escandinaves.