Genocidi silenciat a Catalunya?

Sovint s’ha recor­re­gut al paral·lelisme metafòric del divorci con­ju­gal per ana­lit­zar la relació entre l’Estat espa­nyol i Cata­lu­nya. Però en aquesta com­pa­ra­tiva hi ha un impor­tant detall massa cops obviat: no és igual­ment atesa per la justícia una sol·lici­tud de divorci pacífica vers una que ve acom­pa­nyada amb prèvies denúncies de violència de gènere.

En aquests casos, la medi­ació és cohe­rent sem­pre que hi hagi pos­si­bi­li­tat que ambdós cònju­ges puguin recla­mar drets, però quan un d’ells ha abu­sat de la violència perd, de fet, tots els seus drets, i com a mínim se li imposa una ordre d’allu­nya­ment imme­di­ata, i en els casos real­ment greus també recau con­demna sobre l’agres­sor.

Però què passa si hi ha un cas on hi ha hagut violència i no ha estat degu­da­ment denun­ci­ada? Doncs es pro­ce­deix com si la violència no hagués exis­tit mai. I en un esce­nari així, les medi­a­ci­ons poden fins i tot ser vis­tes com un acte de justícia, molt generós i hono­ra­ble, quan en rea­li­tat és un altre abús supor­tat i tole­rat amb silenci, paciència i amb una amarga espe­rança d’un pro­ba­ble futur millor, poster­gat encara a pos­si­bles noves exigències.

Bom­bar­de­jos mas­sius a la ciu­tat de Bar­ce­lona (1641, 1651, 1705, 1713/1714, 1808, 1842, 1843, 1909, més d’un cen­te­nar de vega­des entre 1936 i 1939), més d’una tren­tena de pobles incen­di­ats i una qua­ran­tena de cas­tells ender­ro­cats (1706-1715), un pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat afu­se­llat (Lluís Com­panys, 1940), milers de cata­lans exi­li­ats en diver­ses èpoques a dife­rents indrets del món, repressió de la llen­gua cata­lana... La llista pot allar­gar-se molt, i s’hi poden afe­gir també fets recents, com per exem­ple els de l’1 d’octu­bre del 2017. És greu conèixer, avui dia, per­so­nes ali­e­nes a aquesta rea­li­tat que pen­sen que par­lar de geno­cidi català és una exa­ge­ració.

Lluís Boti­nas, pre­si­dent de l’asso­ci­ació Plu­ral-21, i impul­sor de https://lagotacatalana.wordpress.com/ porta uns anys reco­pi­lant argu­ments de pes per denun­ciar el geno­cidi català sofert per l’Estat espa­nyol, per mitjà de l’anàlisi dels arti­cles de la Con­venció per a la Prevenció i la Sanció del Delicte de Geno­cidi apro­vada per l’Assem­blea Gene­ral de l’ONU el 1948.

Boti­nas con­vida a anàlisis i refle­xi­ons força interes­sants, com per exem­ple: “Com érem els cata­lans d’abans de 1714?”, difon la insa­cu­lació, un antic mètode d’elecció de càrrecs que impos­si­bi­li­tava la cor­rupció, etc. Remarca la importància d’enten­dre l’espe­rit del dret català, qua­li­ta­ti­va­ment molt dife­rent al cas­tellà; i cita, per a tal propòsit el catedràtic en filo­so­fia del dret Fran­cisco Elías de Tejada, nas­cut i mort a Madrid (1917-1978): “La civi­li­zación uni­ver­sal recibió, entre otras cosas, una apor­tación cata­lana digna del máximo reli­eve: la con­se­cución de la fórmula de liber­tad política más per­fecta de la edad media.”

Així doncs, és just con­ti­nuar igno­rant, silen­ci­ant i nor­ma­lit­zant el geno­cidi català i cele­brar pos­si­bles medi­a­ci­ons?

Francesc Joan Serra Gornals

Elpunt-Avui+
Tribuna
Opinió
29 de desembre 2019 2:00h

https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/1716944-genocidi-silenciat-a-catalunya.html