La fera ferotge

Aquests dar­rers temps he lle­git molt sobre la con­questa de l’imperi mexicà per docu­men­tar-me per a una novel·la. He lle­git lli­bres publi­cats a l’Estat espa­nyol, amb una visió orto­doxa, la de la història que tots hem estu­diat fins ara; lli­bres publi­cats a Cata­lu­nya, incom­pre­sos i cri­ti­cats per defen­sar una visió hete­ro­doxa, perquè pro­voca un gran males­tar renun­ciar al que sem­pre has pen­sat que era la veri­tat; lli­bres publi­cats a Mèxic, amb una visió de la con­questa o el que ells ano­me­nen ocu­pació que no té res a veure amb el que nosal­tres accep­tem com una veri­tat indis­cu­ti­ble i, final­ment, lli­bres publi­cats a França i als Estats Units que em van aca­bar d’obrir els ulls a la gran mani­pu­lació de la història o el que alguns ano­me­nen històries de des­trucció mas­siva, perquè el relat, si és fals i esbi­ai­xat, pot arri­bar a ser una potent arma de des­trucció.

Els his­to­ri­a­dors estran­gers coin­ci­dei­xen amb l’Ins­ti­tut Nova Història sobre la fal­si­fi­cació del relat, la des­trucció d’ori­gi­nals a mans de la Inqui­sició i la invenció d’autors clara­ment demos­trada. Quan alguns his­to­ri­a­dors orto­do­xos lle­gei­xen una referència a l’Ins­ti­tut Nova Història es posen molt ner­vi­o­sos perquè és molt més còmode i con­for­ta­ble creure’s la història ofi­cial, mal­grat la sos­pita, que escol­tar els argu­ments dels que tenen la valen­tia de qüesti­o­nar-la.

Que Espa­nya es negui a dema­nar dis­cul­pes a Mèxic com li demana el seu pre­si­dent, López Obra­dor, i que l’actual minis­tre d’Afers Exte­ri­ors, Josep Bor­rell, negui un geno­cidi reco­ne­gut per tot el món, demos­tra que la cul­tura de l’imperi con­ti­nua molt viva. La rei­vin­di­cació del paper civi­lit­za­dor dels impe­ris ja no s’aguanta i cada vegada és més clar que perquè la cul­tura impe­ri­a­lista des­a­pa­re­gui defi­ni­ti­va­ment cal que des­a­pa­re­guin les estruc­tu­res que va crear, entre altres, els estats tal com els conei­xem avui, que d’altra banda tenen molt menys poder del que ells es pen­sen. El veri­ta­ble poder, avui, no és a les mans dels estats, és a les mans de les grans mul­ti­na­ci­o­nals amb uns interes­sos i una manera de fer que no tenen res a veure amb els impe­ris polítics clàssics.

Cada dia veiem i vivim exem­ples de la mani­pu­lació del relat, des d’exem­ples sub­tils, pocs, fins a nom­bro­sos exem­ples bar­ro­ers a mit­jans de comu­ni­cació o al Tri­bu­nal Suprem. Només cal aga­far la dar­rera set­mana com a exem­ple i lle­gir com el cap de la bri­gada d’infor­mació de la Pre­fec­tura Supe­rior de Poli­cia de Cata­lu­nya, Manuel Quin­tela, parla de l’ambi­ent pre­re­vo­lu­ci­o­nari pro­vo­cat per l’ocu­pació dels col·legis abans del referèndum amb acti­vi­tats com fes­tes de música, fes­tes pijama i xoco­la­ta­des noc­tur­nes (cito lite­ral­ment), acti­vi­tats que van pro­vo­car un clima de des­con­fiança tan gran que la poli­cia espa­nyola no va gosar tan­car els col·legis sedi­ci­o­sos, tement rebre algun cop de coixí, perquè tots sabem que això és el que passa en les fes­tes pijama, i va deci­dir actuar per sobre dels Mos­sos, no fos cas que en fos­sin còmpli­ces. Un relat que parla de les mas­ses llançant avi­ons de paper, flors o Fairy, posant cara d’odi i fent mura­lles huma­nes, perquè d’això els cata­lans en sabem molt, acos­tu­mats a fer cas­tells. Un relat que pro­voca que els ajun­ta­ments pen­gin pan­car­tes que par­len de Pei­xos Pacífics o Pèsols Prolífics, una tele­visió, la pèrfida TV3, que fa el hash­tag #FAQS­pri­sis­pi­li­ticsTV3 per esqui­var la pro­hi­bició fent ser­vir l’argot de les xar­xes quan es tracta de posar algú en evidència, o com ha pro­po­sat en Màrius Serra que tots ple­gats par­lem de ser­vi­dors públics encar­ce­rats i expa­tri­ats. Tot ple­gat em fa pen­sar que ha tor­nat la fera ferotge, la gallina que diu que no o l’estaca, entre tan­tes d’altres! Com s’ins­pi­ra­ria l’enyo­rat Perich davant de tot això i amb quanta ima­gi­nació ho denun­ci­a­ria!

Aquests dies ha cor­re­gut per les xar­xes aquell poema de Miquel Martí i Pol que diu que la remor que se sent no és de la pluja, ni del vent, ni de parau­les o pen­sa­ments, perquè els han pro­hi­bit, i tan­ma­teix la remor per­sis­teix. A nosal­tres avui ens han pro­hi­bit el groc, el blanc i pot­ser aviat pro­hi­bi­ran el verd Fairy, però tro­ba­rem la manera de por­tar-los posats.

En fi, la història única no exis­teix perquè per fer-la única s’ha de mani­pu­lar. I jo només he vol­gut escriure una novel·la sobre una filla de l’empe­ra­dor Moc­te­zuma que a prin­ci­pis del segle XVI va anar a parar al Piri­neu i que m’ha pro­vo­cat un paral·lelisme ines­pe­rat entre la seva història i la nos­tra, entre el seu temps i el que vivim avui.

Imma Tubella Casadevall
Catedràtica de comunicació
Opinió
Tribuna
El Punt Avui+
7 abril 2019 2.00 h
https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/1583235-la-fera-ferotge.html